«Una Secció Sindical de la COS, el sindicat que ha posat bona part de la carn a la graella per tirar endavant una defensa de drets que ccoougt han passat completament per alt, com si no anessin amb ells. Bé, de fet no hi anaven» | «Sovint la diferència en el cap d’aquesta gent que mana no existeix i segurament per això enlloc de treballadores i treballadors ens diuen insistentment recursos humans»

Raquel Coma Roura escriu, un any després de la publicació de l'article 'La malaltia', sobre el procés de recuperació de la depressió | «Un any després t'adones que tot ha servit per fer un creixement personal, t'adones que malgrat no tenir-ho clar, en surts reforçada»

Montse Castañé, membre de Càrnies en lluita, escriu aquest article dies després que una de les treballadores denunciants dels assetjaments a l'escorxador Esfosa declarés als jutjats de Vic | «Els assetjaments són sempre menyspreables; però, si es produeixen al lloc de la feina (que necessites per sobreviure) l’abús de poder encara és més greu»

Article de Roser Iborra arran de l'acomiadament de sis persones a l'empresa càrnia Costa Food, presumptament pel seu activisme sindical | «Feta la llei, feta la trampa. A les càrnies, i també a Costa Food, s’ha multiplicat un entramat realment complicat d’empreses» | «És motiu d’orgull institucional, aquest antisindicalisme salvatge? Els treballadors són menys importants que les peces de la maquinària?»

«Però la realitat s’imposa: la mascareta és majoritària, encara, malgrat que avui ja no és obligatòria als espais exteriors. No en blasmo pas ningú. Però em fa tristesa» | «Suposo que algú en farà un bon estudi, d’aquests nostres comportaments. Del grau de por. Del grau de prudència. Del grau d’obediència. I algú en farà un ús immoral, de les conclusions, això és segur»

«A la plaça de la Noguera, al barri del Remei, amb més de vuit mil habitants i sense cap altra plaça semblant, hi volen fer pisos i deixar un petit espai per al veïnat. D’això en diuen, amb un cinisme que costa de creure, «millores a la plaça». Textualment» | «Espero que les llavors de lluita del barri del Remei s’escampin per tota la ciutat, pretesament a la mesura humana però de fet a la mesura d’algunes butxaques privilegiades»

«La Rosita estava a punt de fer tres anys quan Francesc Macià va proclamar la Segona República, d’això fa 90 anys. No se’n recorda ni d’haver-ne sentit a parlar. Diu que ella no sap res de res, ni li han ensenyat mai res»

Article de Marco S. Noferini arran de la modificació de l'ordenança vigatana que ara permet sancionar les persones que busquen dins els contenidors | «A alguns ens ofèn més veure a polítics, com la nostra alcaldessa, acumulant càrrecs i rebent gratificacions excessives per la feina que fa»

«Si t’ha perdut el respecte, si et ridiculitza davant dels amics o amigues (si encara en teniu) potser mig en broma; si t’aparta de la família, si et controla el mòbil, les anades i les vingudes, si parla malament de les persones que més t’estimes... Amiga, ha començat la destrucció de la teva personalitat» | «L’amor-odi és com una addicció. Saps que et fa mal, però no te’n saps estar. Et fa por la solitud, perquè ja fa temps que has desertat de tu mateixa. Però tu ets la teva millor amiga, i et retrobaràs»

«Les regidores, un acte de dones directives d’empreses i el tant per cent de dones que té la plantilla de CaixaBank a la Catalunya Central ocupaven molt més espai que l’acte unitari del moviment feminista a la comarca» | «Molts mitjans han acabat donant per bones només les fonts que envolten el poder i que, en molts casos, paguen els seus anuncis, caient en dinàmiques que poden suposar una desinformació»

«Potser es podia comprar o vendre una parcel·la, però la plaça de la Noguera ja no és això. La plaça de la Noguera, i sembla surrealista haver de reivindicar el que és obvi, és una plaça» | «Potser és legal, que deixin construir pisos a la plaça, però no és legítim. És moralment inacceptable» | «Els farem costat en la seva reivindicació tan justa d’un espai que l’Ajuntament pretén fer servir com si fos un kleenex: ara m’hi faig la foto, em poso la medalla, i després els el prenc»

Article de Remei Reviu sobre la destrucció per part de l'Ajuntament de Vic de l'hort que el moviment feminista i les veïnes del barri del Remei van construir diumenge | «L'autonomia, la capacitat d'acció i d'insubmissió de la gent els molesta, i si escapem de la seva tutela de control es posen nerviosos»

«Fa anys que se’m va diagnosticar una malaltia mental. Tant se val quina. Posa-li el nom que et sembli. I fa els mateixos anys que ni que sigui inconscientment no m’he pogut desempallegar de l’etiqueta del diagnòstic» | «Per què no parlem de les persones ateses amb malaltia mental de la mateixa manera que qui té un càncer, un ictus o el covid?»

Article d'Osona amb bici a partir dels decebedors resultats de la diagnosi que ha fet sobre els aparcaments per a bicicleta als equipaments públics de Vic | «Dels 84 equipaments analitzats, 19 (un 23%) no tenen cap aparcament per a bicicleta, entre els quals la Clínica de Vic, el CAP del Remei o el Recinte Firal del Sucre»

Article de Roser Iborra de condemna de diverses formes de violència, més enllà de la que ens volen fer veure els mitjans de comunicació hegemònics | «Condemno enèrgicament la violència sibil·lina dels qui ens volen fer creure, amb tots els recursos i des de tots els mitjans, que res no pot canviar»

«Hi ha una imatge amb la qual ens hi podem identificar: un demòcrata diu que, tot i no compartir les opinions feixistes, està disposat a morir perquè les puguin expressar, acte seguit els feixistes li foten cop de porra» | «Hem de saber llegir entre línies tant les accions de la política com els seus discursos, ser crítics davant el treball dels periodistes i estar alertes del gest de la justícia per plantar cara a les decisions que afebleixen la democràcia»

Article de Montse Castañé arran de la concentració pel cas del professor de l'institut del Voltreganès assenyalat per diverses ex-alumnes per les seves actituds masclistes | «És desconcertant veure com l’administració no actua segons la gravetat dels fets, sinó per evitar l’escarni públic. Ens agradaria esmentar una evidència: el silenci també és una forma de violència»

Joan Iborra parodia en aquest article el feminisme de postureig de molts homes que acaben mantenint les actituds i plantejaments masclistes de tota la vida | «Sóc feminista, oi tant! Estimo la meva dona, que és una santa, la cuido, la mimo. L’ajudo tant com puc en les feines de casa, potser no tot el que caldria, però és per l’horari de feina»

Relat en primera persona de Roser Iborra de l'homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes sobre Vic | «El coneixement humà és essencial perquè la memòria no sigui només una freda recordança de les xifres»

Roser Iborra recorda Enric López, professor de matemàtiques i de física i un dels impulsors de la Universitat de Vic, que va morir el 30 de desembre | «No deixava indiferent ningú. Burleta, a vegades càustic, era un professor diferent. Enmig de la grisor i de la censura dels anys seixanta, jo vaig estar prou de sort de poder ser l’alumna de dues persones excepcionals: Enric López i Núria Albó»

«Podré pujar aquella muntanya, sense por de trobar-me cap policia? Sense por del què diran els policies de balcó que proliferen arreu? Sense por a la pròpia por del policia que porto a dins?» | «La por permanent a la marginalitat, és l’arma de destrucció massiva que ha caigut damunt nostre»

«Impera la llei del silenci. Cal dur menjar a casa, però a qualsevol preu? Empassar-se la dignitat? Per això la valentia d’Ester Codina, de Centelles, em sembla especialment rellevant» | «Fins i tot després d’una prova positiva, exigeixen a un dels treballadors que acabi la jornada laboral. Al final els contagiats són quatre (quatre de quinze!). L’Ester no vol abaixar el cap, insisteix en les mesures de seguretat sanitària. La dignitat no té preu»

L'advocat Antoni Iborra escriu sobre l'impacte ambiental i social de l'ampliació de la planta de tractament de residus de Fumanya, a Sant Martí d'Albars | «El Lluçanès es converteix, cada vegada més, en el pati del darrera d’aquesta Osona agroindustrial i deshumanitzada»

«Em sembla que no sabia fins a quin punt em resulten necessaris, els refugis dels bars i els restaurants, i no només pel dinar o el cafè o la cervesa» | «El teatre és presència i energia col·lectiva: emoció, despullament, amor i meravella. Una necessitat essencial»

Xènia Canal reflexiona en aquest article sobre pandèmia, reproducció i salut mental | «Les últimes mesures criden com si estigués en un cartell luminescent que pel capitalisme només som això: màquines de producció de capital sense cap altra necessitat. Les cures, la socialització, l’oci, la cultura són innecessàries o, com a mínim, no essencials»

«No pot caminar, no pot moure els dits. Els braços, sí, però els dits no. La Carme va fer un conte per al seu nét, i el va escriure a mà» | «Els carrers seran sempre nostres? Ho hem de voler. Carrers on la lluita i la manifestació de les idees siguin garantides; però també carrers pensats per a tota mena de persones. Sense obstacles insalvables»

«No hi és. Hi ha l’enterrament, els tràfecs. Les abraçades, els condols. Sembla provisional. No ho és. No hi és. Quan tot s’aquieta, i encara no hi és, l’esvoranc s’enfonsa a la carn, la ferida sagna, no es tanca: no hi és»

Article de Roser Iborra a partir del testimoni d'una dona que va patir un abús sexual a l'hospital | «Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap» | «Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també»

«No em cal estar al cent per cent d’acord amb Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, per entendre que la seva dimissió (després repensada) ha estat forçada per un linxament mediàtic covard» | «Sovint sembla com si la societat es dividís entre els qui lluiten i els qui no. I alguns o algunes dels qui no, lluny de sentir-se interpel·lats, escruten, des del sofà, les possibles equivocacions humanes dels altres»