EL DIACRÍTIC

Dissidències rurals

Zoe Garcia Castaño reflexiona sobre la realitat del col·lectiu LGTBI en entorns rurals

«I això és un peix que es mossega la cua: la configuració del territori i l'aïllament característic de les zones rurals divideix i aïlla també les persones LGTBI, dificultant espais de trobada i empoderament i això, alhora, ens fa menys visibles»

| 31/12/2022 a les 10:12h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, dissidències rurals, orientació sexual, identitat de gènere, maricas, bolleres, trans, zoe garcia, dissidències, dissidència, lgtbi, ruralitat, LGTBI
«Necessitem fer de la ruralitat un entorn segur per a les dissidències, un espai on créixer i desenvolupar-se en llibertat, on trobar referents a la vora en qui emmirallar-nos i seguir al peu del canó per defensar, sempre que calgui, els nostres drets i llibertats.»
«Necessitem fer de la ruralitat un entorn segur per a les dissidències, un espai on créixer i desenvolupar-se en llibertat, on trobar referents a la vora en qui emmirallar-nos i seguir al peu del canó per defensar, sempre que calgui, els nostres drets i llibertats.» | Jose Berna
Aquesta notícia es va publicar originalment el 31/12/2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan parlem de col·lectiu LGTBI i ruralitat sovint ens venen els mateixos pensaments al cap: no hi ha persones LGTBI als entorns rurals i, si n'hi ha, acaben marxant a la gran ciutat o viuen una doble vida de manera que ningú (o gairebé ningú) sap que són persones dissidents. Res més lluny i alhora a prop de la realitat.

Les dissidències de gènere hem estat històricament invisibilitzades o trepitjades. Ser bollera fa pocs anys et costava una pallissa cada cop que caminaves de la mà pel carrer o et feies un petó amb algú. Avui dia encara moltes no se'n salven; però, i les dissidències a la ruralitat? Què n'ha sigut d'aquelles que hem crescut en pobles petits, lluny de les grans referents de les capitals? La ruralitat, sumada a la vida lluny de la capital (que no són la mateixa cosa, aquestes dues realitats que esmento) han empès a les persones LGTBI tant a l'escarni públic com a un esborrat de la vida pública.

Cal posar el punt de mira en la intersecció entre el fet rural i la realitat LGTBI, és a dir, analitzar i entendre les vivències de les persones LGTBI a la ruralitat per entendre que són diferents de les de les dissidències a les grans capitals. És important entendre que les realitats LGTBI en entorns rurals tenen característiques exclusives del context i mereixen ser reconegudes amb les seves particularitats i no des de l'òptica i el lèxic de la capital. Etiquetar aquestes realitats amb nom propi ens permet generar identitats de resistència que, més enllà del pla individual, es converteixen en identitat col·lectiva i permeten compartir vivències i unir-se contra l'opressió en comú. Així doncs, quan ens etiquetem com a trans, bis, bolleres i maricas rurals ens reconeixem a nosaltres mateixes com a part d'una col·lectivitat que comparteix vivències, inquietuds i trets de la seva identitat i, alhora, pateix una mateixa (o similar) opressió. Això ens permet reconèixer-nos entre nosaltres com a part d'un tot que ha de treballar en col·lectivitat per fer front a l'opressió que rebem.

Als pobles petits, amb pocs habitants i sovint dispersos en cases allunyades del nucli urbà, trobar espais on compartir vivències al voltant de l'eix de la identitat de gènere, orientació sexual, pot ser molt difícil. Som poques i ens costa trobar-nos; no existeixen espais (físics) de seguretat on poder compartir-nos i cuidar-nos i, encara menys, espais de militància i que puguin tenir un potencial transformador en el context en què incideixen. Així doncs, sobreviure i tirar endavant un moviment de resistència es fa extremadament difícil perquè sovint no existeix una base sòlida formada per una xarxa de suport i cures.

Els contextos rurals acostumen a ser més reticents a les persones del col·lectiu LGTBI, això és una realitat. Tot i això, és important deixar de costat els arguments classistes que defensen que això és degut al fet que a la ruralitat les persones som menys intel·ligents, obertes o capaces d'entendre i trobar les causes reals. A la ruralitat hi ha una clara falta de referents; això és un problema àmpliament estès en tot el col·lectiu, però s'aguditza en aquests contextos: quantes professores heu tingut que formen part del col·lectiu? Hi ha alguna persona trans a l'Ajuntament del teu poble? En resum: com hem de conèixer i aprendre a respectar i visibilitzar les realitats dissidents si no les tenim a prop?

El fet de ser apartades dels espais públics ens silencia, aïlla i separa perquè no tenim la possibilitat de refugiar-nos en espais de seguretat. Amb tot això, a més del fet que tenim majors dificultats per generar espais de col·lectivitat i acompanyament que puguin convertir-se en espais de lluita, tampoc som visibles en l'espai públic.

I això és un peix que es mossega la cua: la configuració del territori i l'aïllament característic de les zones rurals divideix i aïlla també les persones LGTBI, dificultant espais de trobada i empoderament i això, alhora, ens fa menys visibles, ens posa pals a les rodes a l'hora de generar referents. Tot això és una roda que reforça la invisibilització i l'estigma. En les societats rurals (bé, i en moltes d'altres) es tendeix a un major desconeixement de la nostra realitat i a una falta de referents que fan que la normalització i acceptació de les nostres vivències, realitats i identitats es torni molt més difícil d'assolir.

Llavors, quin és el següent pas a partir d'aquí? Necessitem unir forces. Generar espais de seguretat on compartir vivències i inquietuds a partir dels quals crear aliances i teixir estratègies per defensar els nostres drets i visibilitzar les nostres realitats. Necessitem fer de la ruralitat un entorn segur per a les dissidències, un espai on créixer i desenvolupar-se en llibertat, on trobar referents a la vora en qui emmirallar-nos i seguir al peu del canó per defensar, sempre que calgui, els nostres drets i llibertats.
Imatge il·lustrativa
Sara Blázquez Castells
La primera de nou rutes cooperatives combina la tradició industrial amb el paisatge i la gastronomia de la Catalunya Central | L’escapada s’atura en diferents projectes cooperatius i transformadors, com el primer supermercat cooperatiu de Catalunya, el Celler Cooperatiu d’Artés, Sambucus o Can Magi
Trini Molist a l'edifici de les Adoberies.
Trini Molist a l'edifici de les Adoberies. | Sara Blázquez Castells
Anna Pujol Navarro
«Hem de prendre consciència per sortir d’aquesta dinàmica de consum bèstia i ferotge» | «Cada segon, a escala internacional, s’aboca un camió ple de roba que no s’aprofita»
L'acte va incloure una lectura de poesia palestina traduïda al català
L'acte va incloure una lectura de poesia palestina traduïda al català
Roser Iborra
Crònica de Roser Iborra de l'acte organitzat dissabte a Manlleu pel Casal Boira Baixa | «No fa falta gaire res més: només la gent, transportant cossos o llegint, o escoltant, per dir que ja n’hi ha prou, que no volem formar part dels silencis còmplices que permeten el genocidi»