El Diacrític

Universos inabastables

«Sembla que això de la immersió lingüística ha existit sempre, i en canvi es va haver de guanyar pas a pas, contra totes les prohibicions, amb un vent sempre en contra»

«S’ha de preservar la immersió lingüística no només per les persones que parlen català sinó, també, per les que encara no el parlen, però que hi tenen tot el dret»

De la llengua

| 09/06/2022 a les 22:31h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, llengües, castellà, escola, ensenyament, llengua catalana, llengua, català, educació
Alumnat de l'escola Mercè Rodoreda de Barcelona en una estona d'esbarjo
Alumnat de l'escola Mercè Rodoreda de Barcelona en una estona d'esbarjo | Paula Jaume
Vaig aprendre a parlar en català com qui respira. A casa, al carrer, a Alpens. Vaig néixer al poble dels xarbascats d’aigua i de jocs; de la fressa (que és un soroll més amable) i de les flassades (que escalfen més que les mantes).
 
Vaig créixer al poble on la gent no et diu mai ni sí ni no:
 
- Prou! – és la resposta inamovible.
 
Segons l’entonació, o la cara que hi fan, o el mig somriure burleta, tu pots deduir si és afirmatiu o negatiu. De fet, crec que quasi sempre vol dir que sí. Sí amb reserves, sí desconfiat, sí amb complicitat oculta...
 
Però fins als setze anys no em vaig adonar que no el sabia escriure, el català, que no l’havia après mai, a l’escola. Algú m’ho va haver de dir, amb totes les lletres. I em va saber greu. Tants anys a l’escola, tant d’esforç, i resulta que m’havien segrestat aquella llengua meva de cada dia.
 
Vaig estudiar gramàtica catalana per correspondència, que és una mala manera d’entendre les vocals obertes i tancades, per exemple. Ara, amb un missatge de veu per Whatsapp, seria més fàcil. Però les cartes amb exercicis per fer i exercicis fets i corregits; les cartes amb una llarguíssima tirallonga de preguntes i dubtes, que sempre tenien una resposta exacta (escrita amb una lletra petita de formiga), anaven i venien  amb una lentitud de cargol.
 
Vaig començar a fer classes de català als divuit o dinou anys, quan amb prou feines n’havia après una mica. Però, fent classes, se n’aprèn molt!
 
I vaig començar a fer classes de manera més o menys oficial, a les escoles públiques, l’any 1977, quan es va obrir  una escletxa legal que ho va fer possible. No només eren unes escoles castellanitzades al cent per cent; també eren, encara, franquistes. Fer-hi classes de català era una militància.
 
No ho dic pas per penjar-me medalles, perquè vam ser molts, sinó només per posar en context el que vull dir. Perquè a vegades sembla que això de la immersió lingüística ha existit sempre, i en canvi es va haver de guanyar pas a pas, contra totes les prohibicions, amb un vent sempre en contra. Quaranta anys després de la desfeta de la guerra incivil, a les escoles públiques catalanes es començava a aixecar el cap, encara ben lluny de la qualitat de les escoles de la república.
 
Aquests dies, més d’una persona m’ha demanat què en penso, d’això de la imposició del 25 per cent en castellà a les escoles. Doncs, crec que s’ha de desobeir, de manera institucional, tal com s’ha fet i espero que es defensi, i de manera popular, al carrer. Sense defallença. S’ha de preservar la immersió lingüística no només per les persones que parlen català sinó, també, per les que encara no el parlen, però que hi tenen tot el dret.
 
Dit això, deixeu-me dir també (i sé que és impopular) que les classes de castellà s’han de fer bé, i s’han de fer en castellà, de la mateixa manera que les classes de francès s’han de fer en francès i les classes d’anglès, en anglès. De fet, s’han de fer molt bé. Totes.
 
No podem caure en la temptació de traslladar a les aules els odis polítics. Les llengües són mitjans de comunicació. Aviat és dit! En català, en castellà, en francès, en anglès, en àrab, en amazigh, en mandinga, podem estimar, explicar-nos, compartir la vida.
 
Ensenyem García Lorca, Hernández, Galeano, García Márquez. Ensenyem Victor Hugo, Zola, Baudelaire, Beauvoir. Ensenyem Joaquim Ruyra, Caterina Albert, Rodoreda, Serrallonga. Ensenyem Shakespeare, Dickinson, Virgínia Woolf. Si com a persones llegim els grans autors, com a mestres en sabrem destriar fragments perfectament assumibles.
 
I aprenem i ensenyem, si més no algunes paraules, de totes les llengües dels alumnes. Perquè, des d’arreu del món, tothom porta una motxilla carregada de riqueses intangibles i intercanviables, de maneres de dir que també són maneres de viure. I que s’han de saber valorar. Cap criatura no va a l’escola des de zero.
 
Em sorprenen sempre una mica les persones que em diuen: «He acabat anglès» o «he acabat francès». No han entès res? Hi ha alguna llengua, que s’acabi? Han acabat, d’aprendre català?
 
Justament aquesta és la grandesa de les llengües: el seu univers inacabable, inabastable. Per exemple, les frases fetes o els contes tradicionals, tan semblants i tan diferents,  o les cançons de jugar, que fan de pont entre cultures, que fan entendre la riquesa de les paraules i de qui les pot expressar.
 
Enamoreu-vos de les llengües, mestres: perquè només des d’aquest enamorament trobareu les eines per fer-les entendre i estimar. I els llibres de text no us faran tanta falta.
Persones amuntagades després de la intervenció policial a la tanca de Melilla, en una imatge presa per l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH)
Persones amuntagades després de la intervenció policial a la tanca de Melilla, en una imatge presa per l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) | AMDH
Carme Brugarola
«M’expliquen que m’he d’ imaginar que tinc un gos i que de cop i volta en tindré cinc o sis i com que es barallarien cal marcar territori per conservar allò que som i allò que tenim. M’han dit tot això després de la matança a la tanca de Melilla. Encara ploro» | «Hauríem de rebre a tothom com hem rebut als ucraïnesos, amb els braços oberts, però rebem els joves africans matant-los a cop de bastonades»
El llibre explica la història d'un grup de dones que van lluitar per conquerir l’autonomia dins el moviment cooperatiu català
El llibre explica la història d'un grup de dones que van lluitar per conquerir l’autonomia dins el moviment cooperatiu català
L’obra, escrita per Marc Dalmau i Mar Masip, es presenta el 30 de juny a la Lleialtat Santsenca | Narra la història de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista que va lluitar per fer visible el paper de les dones en el moviment cooperatiu
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu?
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu? | Maria Saladich
Maria Saladich
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu?