Amb seu a Xàtiva i una sòcia treballadora a la Roca Umbert de Granollers, Neu al carrer és una cooperativa dedicada a la creació, producció, management, acompanyament, comunicació i agitació general de projectes culturals. A la ciutat xativina hi han portat a terme la direcció artística, comunicació integral i producció del Festival Música i Lletra (MiL) de cançó d’autor i del festival familiar Catalinetes, per exemple. Tota una aposta en els temps que corren pel que fa a cultura i llengua al País Valencià. Laia Gordi és una de les seves sòcies treballadores.

A Neu al carrer dieu que feu «agitació en llengua valenciana». 

Som una cooperativa de comunicació i cultura, que a part de portar el management d’artistes, vetllem per la comunicació dels seus projectes i organitzem diversos «pollastres» culturals. El nostre activisme per la llengua és, en part, el simple fet d’existir, hi ha molta gent que els molesta que nosaltres treballem amb normalitat en valencià. També hi ha molta gent que no, però, com diu Feliu (Ventura), sí, parlem en valencià per fotre els de sempre.

Actualment, què implica per vosaltres ser una cooperativa cultural al País Valencià?

Ara mateix, les institucions no existeixen per nosaltres. Sents molta solitud en aquest sentit. A més, el sector privat cultural és molt complicat, competitiu i està molt monopolitzat. Com sobrevivim? A través d’un cert decreixement. Treballem en una jornada compactada, tenim uns sous ajustats i així no necessitem produir tant i podem sobreviure en un espai econòmic molt desfavorable. Estem, podríem dir-ne, «fent guaret». També és veritat que vivim fora de les grans ciutats i aquesta descentralització, que també és una aposta personal i política, ens permet a totes viure amb menys i treballar menys.

Feu xarxa entre les entitats?

No fem servir cap xarxa formal cooperativa, perquè n’hi ha una que és molt institucional i l’altra que és molt agrària, però el que sí que passa és que, com que ens coneixem entre les entitats, fem més xarxa de manera informal. El País Valencià és molt xicotet i ens coneixem totes. Per exemple, col·laborem molt amb la productora audiovisual Barret Films, amb l’editorial Sembra Llibres o amb la cooperativa d’estampació Cendra, entre d’altres. 
 
Sembra Llibres, per exemple, va resultar molt afectada per les inundacions de la Dana. A vosaltres com us ha afectat?

No ens ha afectat directament perquè estem a uns trenta quilòmetres al sud de la zona més perjudicada. Tot i això, sí que ens ha afectat a tot l’equip tant psicològicament, com pel que fa a temps, perquè hem decidit dedicar molts esforços a veure com podíem donar suport a la reconstrucció de les cooperatives, associacions i entitats de l’economia social afectades. És tan enorme l'afectació, que no pots ajudar massivament perquè no hi arribaries, has de triar un espai. Com a cooperativa, tenim un projecte per intentar ajudar les cooperatives culturals més perjudicades. Tanmateix, la millor manera d’ajudar-les és fent-les treballar. La manera de fer que surtin del fang és que aconsegueixin espectacles a Catalunya. Per exemple, que venguin els seus productes més enllà del País Valencià. I nosaltres estem treballant en aquesta direcció. 

Ens pots explicar més sobre el projecte que comentes que pretén ajudar a les cooperatives afectades?

Encara no te’n puc donar molts detalls perquè estem pendents de tancar-ne una part del finançament, però la idea és poder posar diners directament a projectes afectats i donar difusió i fer xarxa amb d’altres perquè puguin treballar més i millor.

En el cas del festival Catalinetes, vau reivindicar-lo molt després de la Dana, com a espai on les criatures poguessin curar-se i apartar-se de les pantalles i la informació constant que estaven rebent. Ho pots explicar una mica més?

Durant la catàstrofe de la Dana, i després de la Dana, al País Valencià hi va haver una saturació informativa totalment justificada ben bé durant quinze dies o un mes. Sobre el que representava la Dana, el què estava passant, el nombre de morts… Hi va haver una sobre informació sobre la catàstrofe que va tenir a tothom molt absorbits, com si fos gairebé una cosa similar a la Covid. Estàvem més tancats a casa del que és habitual, mirant la tele per seguir les informacions. A qui no havia afectat la Dana de forma directa, l’impacte va ser tan bèstia que estaves enganxat a la informació. Els xiquets i xiquetes ho van treballar amb les escoles, i nosaltres mentre estàvem organitzant el festival Catalinetes vam pensar que necessitaven un espai que no tingués res a veure amb la Covid. D’altra banda, l’ajuntament va portar al festival dos autobusos amb famílies d’Algemesí, que van venir a passar el dia, i recordo que una de les coses que ens van dir els adults és que gairebé havia sigut més terapèutic per ells que per a les criatures. Sortir del fang i anar a una ciutat a trenta quilòmetres, on se celebrava una festa infantil i no es parlava de la Dana, havia estat molt necessari.

Quins canvis heu tingut darrerament, que us fan estar “fent guaret” com has dit abans?

Com a cooperativa ens hem hagut d’adaptar als canvis polítics, econòmics i culturals dels darrers dos anys. Hi ha hagut una gran retallada general en absolutament tot el que és cultural, menys en els bous. Perquè te’n facis una idea, no és que no puguem accedir a una subvenció on abans accedíem com a cooperativa i puntuàvem millor perquè érem cooperativa, és que els ajuntaments no poden accedir a unes ajudes que abans tenien i ara ja no ens poden contractar. El sector cultural no sempre és rendible i el fet que hagin desaparegut aquests ajuts ens perjudica greument. El sector cultural sovint depèn de vendre alcohol, i si no entres en aquest joc, més de festival, costa que els esdeveniments siguin rendibles. A més, si la gent cobra, amb sort, 1.500 euros, no pots apujar el preu de les entrades. En l’estat de precarització crònica de l’estat espanyol, la cultura necessita un cert suport públic. Davant d’això, les entitats més alternatives i els moviments socials hem de donar-nos suport i reinventar-nos. Ara, tot això el que fa és disminuir l’escala, que és el que hem fet nosaltres.

Com porteu a terme la defensa de la llengua valenciana?

Com et deia, el nostre activisme és existir. Treballar, fer els papers en valencià i que els nostres artistes cantin en valencià, ja és una defensa de la llengua valenciana. Ara, com a Neu al carrer també hem fet i pagat campanyes de difusió, per exemple, per la llengua a les escoles. A les comarques centrals, per cert, el valencià ha arrasat completament a la consulta. Estem molt orgulloses de formar part de la normalitat de la llengua.

De quins artistes esteu portant la representació?

A part de Feliu Ventura, que és soci treballador i està preparant un nou disc per l’any vinent, portem la Maria, que canta cançó tradicional en valencià. Canta, s’expressa i viu en valencià. Darrerament, hem potenciat una nova línia de treball que és buscar artistes emergents en llengua valenciana. Portem la representació d’un grup que es diu Faixa, que fusiona la música electrònica amb la música tradicional i també portem Avant, el primer grup de trap en valencià, que són de Benimaclet. Comptem amb el Carles Dènia, que és un clàssic de la música valenciana, i Dani Miquel, que és el cantant de música infantil més representatiu del País Valencià, una espècie de Xesco Boix a la valenciana que volem potenciar i protegir com si fos un monument. Per cert, ell ha estat molt afectat per la Dana i estem mirant de portar-lo a Catalunya. 
 
He vist que col·laboreu amb Propaganda pel Fet.

Clar, Propa és una empresa germana, quasi et diria que ens considerem un braç seu o una criatura. Sense Propa, “Neu” no existiria. Tots els nostres artistes publiquen amb Propaganda, crec que el dia que ens diguin que no els interessa un artista nostre, deixarem de portar-lo o ens ho pensarem molt seriosament.

A Catalunya també hi teniu una sòcia cooperativista.

Sí, la Laia Alsina treballa des de la Roca Umbert de Granollers. Ella porta diversos projectes d’aquí cap allà, i projectes propis de Catalunya. Per exemple, vam col·laborar en la Fesgra, la Fira de l’Economia Social i Solidària de Granollers a través de la xarxa d’intercoperació cultural del Vallès Oriental, Gemec, de la que formem part. I ara també hem presentat la vuitena edició del festival Encanta de Roda de Ter conjuntament amb Teatrets d’Osona, una iniciativa que aposta pel territori i gestiona de forma comuna els continguts culturals dels municipis de la Sala Petita d’Osona de Sant Hipòlit de Voltregà, el Teatre Eliseu de Roda de Ter i la Sala la Canal de Tona. 

I, pel que fa a la xarxa cooperativista catalana, quina activitat hi teniu?

Darrerament, no hem tingut temps de teixir gaire xarxa a Catalunya. Vam començar amb Cultura Coop, però ara mateix no en formem part perquè no arribem a tot. És un espai que respectem molt, que funciona molt bé i és molt necessari, però és molt principatí i forma part de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, de la qual no formem part perquè la nostra seu legal és al País Valencià. Aquí no estem tan enxarxats com a Catalunya, però com a nota optimista diria que al País Valencià aixeques una pedra i trobes gent fent coses boniques. Quan hi ha un atac a la llengua, és sorprenent la quantitat de gent que surt al carrer. Les reaccions al govern de PP i Vox, la Dana o la consulta sobre la llengua base a les escoles, ens ha recordat tota la gent que hi ha al nostre costat. Que no estiguem supraorganitzats, no vol dir que no hi siguem. Hi ha molta gent bonica, fent coses boniques.