I les esquerres?

El projecte de l’esquerra també va quedar totalment assimilat dins el neoliberalisme. La classe mitjana progressista busca lluites que no portin a cap confrontació amb l’Estat mentre intenten desvirtuar el llenguatge titllant de privilegiats, egoistes o anacrònics els que parlen de consciència de classe. Es creen fundacions, ONG i altres tipus d’organitzacions (grans sindicats…) que reben directament finançament de l’Estat i ajuden a mostrar un rostre humà al sistema. Es va fins i tot més enllà, es nega el concepte de classe i es parla d’identitats com si fos una elecció individual lliure el fet de pertànyer a un estrat econòmic o altre. Tot aquest discurs i paradigmes encara solidifiquen més la sensació d’impotència i aïllament social dels treballadors precaris. 

I ara què?

Malgrat que l’informe és de fa gairebé trenta anys, és de rabiosa actualitat. Després de llegir-lo, un no pot deixar de pensar que les següents generacions només s’han sentit encara més sense projecte, sense futur i vulnerables. Preguntes com «Per què una generació no va passar els valors de lluita social a la següent?», crec que són inútils actualment perquè no ajuden a obrir la comunicació entre les diferents generacions. I aquí veiem un problema de fons: cada generació parteix de categories completament dispars. Mentre una és capaç de pensar encara en termes teleològics, l’altra està atrapada en un present del qual en vol fugir. Per tant, penso que l’única pregunta pertinent és: «I ara què?». La resposta és molt complicada i no tinc cap solució màgica. Ara bé, una cosa és clara: és feina dels que creuen que hi ha alternativa i que hi pot haver futur mobilitzar-se i fent-ho animar i passar el testimoni a aquells que estan convençuts que no hi ha projecte. Per una simple raó, o ho fem nosaltres o ho farà la ultradreta.