El diacrític

Només eren dones

Article de Roser Iborra arran de l'increment de feminicidis a l'Estat espanyol durant les últimes setmanes

«Van ser 47 dones assassinades, durant el 2022, 17 durant el mes de desembre, i tres, ja, durant aquest mes de gener de 2023»

«Em roda el cap si intento pensar en aquests disset assassins, que devien anar amunt i avall i semblaven normals, que devien dir bon dia i bona nit a l’ascensor, a la botiga, al bar, a la feina»

Assetjaments: ni a la feina, ni enlloc!

| 08/01/2023 a les 20:41h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, violència masclista, assassinats, feminisme
Acció de denúncia de la violència masclista amb motiu del 25-N
Acció de denúncia de la violència masclista amb motiu del 25-N | Ajuntament d'Esplugues de Llobregat
Aquesta notícia es va publicar originalment el 08/01/2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant el mes de desembre de l’any que ha acabat, disset dones han mort assassinades per violència masclista. Aquella violència mal dita domèstica: perquè sovint mata de portes endins? perquè  l’agressor no ha hagut de trencar cap porta?

Disset dones vol dir una dona cada dos dies, més o menys. Més, de fet. Però encara que només fos una: ho hem de normalitzar?

Si hagués estat un atemptat a Occident, per exemple, i hi haguessin mort alguns polítics, seria un escàndol i encara se'n parlaria. Es farien manifestacions de rebuig a tort i a dret. Es colgaria el lloc de flors, d’ossets de peluix, de declaracions d’amor a deshora. S’omplirien les xarxes d’indignació.

Però mira, només eren dones. Doncs qui dia passa any empeny i ja està tot oblidat. Seguim amb els torrons, els regals, els descomptes. Eren dones: mares, companyes, germanes, nebodes o nétes desconegudes.

La premsa convencional, la veu fidel de l’amo, no s’ha pas omplert d’articles, ni d’editorials de rebuig. No s’ha immutat. Només alguna tímida declaració institucional dient que cal revisar els protocols i apa, parlem d’altres coses, que això fa lleig, entre canelons i brindis i lluminàries.

Cap president no ha vist necessari parlar-ne. Ni cap rei, per descomptat.

D’algunes, no en sabem ni el nom. Les altres es deien María José, Àngela, Irina, Jacqueline, María del Carmen, Rita, Soraya, Cristina, Carmen, María Elena, Rebeca.

Tenien 56, 67, 61, 48, 34, 31, 80, 77, 32, 45, 44, 88, 20, 34, 22, 45 anys.

Les van assassinar a Granada, a Múrcia, a Madrid, a Albacete, a Lleida, a Sevilla, a Màlaga, a Saragossa, a Alacant, a Avilés, a Cáceres, a Matamala de Almazán el dia de Nadal, a Santa Perpètua de Mogoda el dia de Sant Esteve, a Madrid, a Toledo, a Benidorm, a Bilbao.

Tres durant un sol dia: el 28 de desembre, dia dels Innocents. Entre elles María Elena, de 34 anys, embarassada i a punt de parir. El seu fill no va sobreviure. O filla. Devia tenir un nom pensat, la robeta a punt, l’habitació amb joguines.

Però només eren dones. Em roda el cap si intento pensar en aquestes disset històries de mort. Disset vides: joves, velles. Potser amb moltes il·lusions, potser  amb moltes pors, potser amb denúncies i ordres d’allunyament (o no). Potser amb maltractaments dels que fan mal per dintre, dels que fan mal per fora.

Em roda el cap si intento pensar en aquests disset assassins, que devien anar amunt i avall i semblaven normals, que devien dir bon dia i bona nit a l’ascensor, a la botiga, al bar, a la feina.

Van ser 47 dones assassinades, durant el 2022, 17 durant el mes de desembre, i tres, ja, durant aquest mes de gener de 2023.

No canviarà res, doncs? Continuarem pensant, en el fons, que és com una plaga divina, com una pandèmia, com una estadística? Que és inevitable? No ens plantejarem seriosament les veritables arrels d'aquesta violència? D’aquesta barbàrie, aquesta misèria? Com s’ha pogut arribar aquí? Com?

Continuarem rient als acudits masclistes i justificant els assetjadors perquè només eren bromes de mal gust? Perquè les dones, ja se sap, no tenim sentit de l’humor?

Continuarem sense sentir els crits, sense veure els blaus, les cames trencades o els ulls de vellut?

Només eren dones. Només eren vida.
Un veí de la família controlant des de la finestra del pis a veure si arribava la comitiva judicial
Un veí de la família controlant des de la finestra del pis a veure si arribava la comitiva judicial | Ferran Domènech
Ferran Domènech
La PAH lamenta que si l'oficina d'habitatge de Manlleu no hagués tancat el 12 de febrer passat no s'hauria arribat a aquesta situació 'in extremis' | Una vintena de persones s'han concentrat davant de l'edifici per evitar el desnonament
Moment que la família abandona el seu pis del carrer Anselm Clavé, propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Moment que la família abandona el seu pis del carrer Anselm Clavé, propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Josep Comajoan Colomé
L’Ajuntament de Vic, que no va emetre en el seu moment l’informe de vulnerabilitat de la família, només els ha ofert com a solució d’emergència tres nits en un hostal | El jutjat va saltar-se l’article de la llei que diu que havia d’haver informat a temps l’Ajuntament i va fer cas omís de les gestions d’última hora | El pis és propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Porcs en una granja industrial
Porcs en una granja industrial
Mar Carrera Vendrell
Les sis entitats organitzadores d'«El porc del demà» reflexionen amb Mar Carrera sobre els motius per participar en aquest concurs literari que, aquest any, també ho és d'il·lustració | «La tasca d’una editorial és acompanyar històries per canviar el món, contribuir a generar coneixement col·lectiu que circuli, posar les eines perquè el pensament crític tingui formes entenedores, atractives i sostenibles»