Tot i que el text inclou mesures com el cessament del foc, el retorn dels ostatges israelians i l’alliberament d’alguns ostatges palestins, no dibuixa cap futur per al poble palestí. No fa cap referència a mecanismes de reparació i de responsabilitat, ni molt menys a un pla de sobirania palestina. Gaza continua sota el bloqueig imposat per Israel des del 2007, amb una crisi humanitària extrema i amb Israel mantenint-hi un control efectiu.
Aquest no és el primer alto el foc anunciat des de l’inici del genocidi. Israel ha vulnerat sistemàticament els acords de cessament del foc – segons dades del Gaza Media Office, des de la signatura del pla fins al 18 d’octubre hi ha hagut almenys 47 violacions- i les incursions militars i els bombardejos puntuals continuen.
A més, el 19 d’octubre, al·legant novament que Hamas havia trencat l’acord, Israel va dur a terme un fort atac sobra Rafah. A això, cal sumar-hi que l’ajuda humanitària que Israel ha deixat entrar a Gaza no és la pactada.
Aquest comportament d’Israel no és nou, ja es va veure a Gaza durant l’alto el foc de 2023 i el del mes de març de 2025. També s’ha reproduït al Líban, on, des de la signatura de l’alto al foc el novembre de 2024, Israel ha continuat bombardejant, reiteradament, el país mentre manté el seu discurs de víctima.
Dictat des de Washington i Tel Aviv, aquest pla deixa més preguntes que respostes i, més que un pla de pau, imposa una nova forma d’administrar el conflicte. La seva redacció deixa clar que l’objectiu és presentar una solució política que, en realitat, suposa un projecte colonial. Estableix condicions unilaterals, legitima la impunitat israeliana i situa els palestins davant una tria impossible: acceptar les condicions imposades o continuar sota amenaça. Aquesta administració del conflicte, presentada com a pau, confirma la continuïtat d’un projecte colonial disfressat de transició.
El pla com a continuïtat del projecte colonial
Una proposta de pau no pot sorgir d’un acord on les parts no han intervingut en la redacció del mateix. Encara menys pot fer-ho des d’un desequilibri tan profund com el que defineix el pla de Trump. En cap moment s’hi contempla la voluntat del poble palestí; al contrari, el text imposa una administració externa del territori i atorga a Israel la facultat de mantenir-se dins la Franja establint un perímetre de seguretat fins que Gaza estigui «lliure d’amenaces terroristes».
Aquest control extern sobre Gaza tampoc és nou. Des de la Nakba de 1948, la Franja ha estat sotmesa a successius règims d’administració i ocupació. Primer sota control egipci (1948-1967), després ocupada militarment per Israel (1967-2005), i, malgrat la retirada formal, Israel va imposar un bloqueig per terra, mar i aire des de 2007 que avui encara perdura. El pla de Trump no pretén trencar amb aquesta dinàmica; simplement, la modernitza sota una retòrica plena d’eufemismes.
«Una proposta de pau no pot sorgir d’un acord on les parts no han intervingut en la redacció del mateix. Encara menys pot fer-ho des d’un desequilibri tan profund com el que defineix el pla de Trump»
Amb aquesta estructura, s’està donant a Israel la possibilitat de decidir quan i com retirar-se de la Franja. El text no estableix cap termini concret, i això confereix un poder discrecional a Israel per determinar si existeix o no una «amenaça terrorista». Cal recordar que Israel, des de la seva formació l’any 1948, viu sota un estat d’emergència que es renova cada any per la Knesset. En més de set dècades, aquest estat d’emergència no s’ha aixecat mai, al·legant motius de seguretat. Aquesta situació no només qüestiona la seva legalitat sota el dret internacional, sinó que fa plausible que la mateixa lògica s’imposi ara a Gaza: un control indefinit justificat en nom de la seguretat.
El pla també consolida un control multinivell sobre la Franja. Un dels requisits és que Hamas no formi part del govern, a més d’exigir la seva desmilitarització, sota supervisió directa de les Forces de Seguretat israelianes (ISF). Aquestes, a més, tindrien capacitat per entrenar les forces policials palestines autoritzades a operar. És a dir, fins i tot la seguretat interna palestina restaria sotmesa a aprovació i vigilància externes.
Pel que fa a l’administració civil, el text proposa la creació d’un comitè tecnocràtic i apolític, format per experts palestins i internacionals i supervisat per una «Junta de Pau», un organisme presidit pel mateix Trump amb la participació de figures com Tony Blair. El pla no especifica com es designaria aquest comitè ni preveu cap mecanisme perquè el poble palestí pugui decidir o escollir els seus representants.
A més, el text parla exclusivament de Gaza, sense cap menció a Cisjordània. Aquesta omissió no és casual, reforça la fragmentació territorial i política palestina i allunya encara més la possibilitat d’un estat unificat.
Netanyahu també va deixar clar que ni Hamas ni l’Autoritat Palestina (AP) governarien Gaza, una nova expressió de la voluntat de decidir el futur palestí des de fora. El pla, a més, exigeix la «reforma» de l’AP, reproduint el llenguatge i les condicions del pla de pau presentat per Trump el 2020. Tanmateix, no indica qui determinarà que aquestes reformes compleixen els requisits exigits, ni en base a quins criteris. Però el que sí que es deixa entreveure és que no seran els palestins qui decidiran.
Finalment, el pla subordina el dret d’autodeterminació i la creació d’un Estat palestí a les seves pròpies condicions: la reconstrucció de Gaza i la reforma de l’AP. És una reinterpretació arbitrària del dret internacional que buida de contingut un dret reconegut per les Nacions Unides. En definitiva, es busca una pau administrada des de fora que consolida la tutela colonial i nega la sobirania palestina.
El silenci sobre la sobirania i el dret al retorn
Tot i ser presentat com un pla de pau, el projecte està ple de buits que impedeixen assolir la pau que proclama. Degut a la falta de reconeixement de drets fonamentals com el dret de retorn o el dret d’autodeterminació fa impossible considerar aquest pla com una proposta de pau sostenible. Si bé ha servit per parlar d’un alto al foc – ja vulnerat i aparentment fràgil -, tot el que proposa a llarg termini fa difícil imaginar un escenari de pau duradora.
Atès que l’Estat d’Israel va ser creat mitjançant una neteja ètnica, i que aproximadament 750.000 palestins van ser expulsats de casa seva, la qüestió del retorn és central per parlar d’una possible pau. El dret de retorn és reconegut pel dret internacional, i ja el 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la Resolució 194, va establir que els refugiats tenen dret a tornar a les seves terres i viure-hi en pau amb els seus veïns; per tant, se’ls ha de permetre fer-ho el més aviat possible. Posteriorment, la mateixa Assemblea va aprovar la Resolució 3236, que reafirmava aquest dret per al poble palestí. Malgrat això, Israel ha negat, sistemàticament, la possibilitat de retorn a tots aquells palestins que van ser expulsats durant la Nakba de 1948 i posteriorment.
El fet que el pla no faci cap menció al retorn dels refugiats implica obviar una qüestió imprescindible per poder parlar de pau sostenible. Parlar de pau exigeix parlar de restitució, i això inclou la devolució de les terres confiscades i el retorn dels palestins a les seves llars d’origen.
A això, cal sumar-hi el dret a la autodeterminació. Tot i que el pla fa referència a la possible creació d’un estat palestí, la formulació utilitzada deixa clar que es tracta més d’una aspiració del poble palestí que no pas d’un dret reconegut. De fet, el propi redactat imposa condicions prèvies per «assentar les bases» d’un camí cap a l’autodeterminació i l’establiment d’un estat, subordinant així un dret reconegut a condicions imposades des de fora.
El dret a la autodeterminació és reconegut com un principi bàsic de dret internacional per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Tant el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics el recullen en el seu article primer. La Carta de les Nacions Unides també en fa referència, així com altres textos internacionals i resolucions. La Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d’Amistat i a la Cooperació entre els Estats (1970) reconeix que «tot individu té dret a la lliure determinació, sense cap interferència externa, a decidir el seu estatus polític i a dur a terme el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i que cada estat té l’obligació de respectar aquest dret d’acord amb la Carta». A més, la Cort Internacional de Justícia (CIJ) ha reconegut que és un dret erga omnes, és a dir, que tots els estats tenen un interès jurídic en la seva protecció.
«Parlar de pau exigeix parlar de restitució, i això inclou la devolució de les terres confiscades i el retorn dels palestins a les seves llars d’origen»
Cap text legal disposa que, per poder exercir aquest dret, primer s’hagin de complir certes condicions, com pretén el pla presentat. En realitat, Trump imposa un nou sistema de colonització revestit d’eufemismes, que busca impedir l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació del poble palestí. Un dret que Israel fa dècades que nega, mitjançant polítiques d’apartheid, confiscacions de terres, expansió de colònies i un bloqueig sobre Gaza que la manté aïllada de Cisjordània i Jerusalem Est.
En un context de colonització – tal com ha expressat reiteradament l’Assemblea General de les Nacions Unides -, els processos de descolonització no tenen altra sortida que l’autodeterminació. Per tant, és evident que, per parlar d’una pau sostenible a Palestina, cal un veritable pla de descolonització, i, per tant, d’autodeterminació.
La CIJ en la seva Opinió Consultiva sobre les conseqüències legals derivades de les polítiques i pràctiques d’Israel en els Territoris Palestins Ocupats, incloent Jerusalem Est (2024), va assenyalar que Israel està obligat a reparar el dany causat. En aquest sentit, la CIJ analitzava l’ocupació i les polítiques que aplica Israel sobre els palestins, les quals impedeixen també el seu dret a l’autodeterminació. El que estableix la Cort és extrapolable al pla de pau per a Gaza: malgrat que l’alto al foc era necessari com a pas previ, per avançar cap a una pau duradora cal reconèixer un Estat palestí i, per tant, la voluntat del conjunt del poble palestí.
La CIJ estableix que la reparació ha d’eliminar, en la mesura del possible, les conseqüències de l’acte il·legal i restablir la situació que hi havia – o la que, probablement, hi hauria hagut- si aquest acte no s’hagués produït. La reparació inclou la restitució, la compensació i/o la satisfacció. Tanmateix, el pla de pau de Trump ignora completament aquests principis i només proposa unes condicions colonials per a Gaza, deixant de banda Cisjordània i Jerusalem Est, on les intencions israelianes ja són evidents i continuen negant el dret a l’autodeterminació.
Per tant, parlar d’un pla de pau no pot excloure la possibilitat de justícia i reparació, ni pot, en cap cas, deixar fora Cisjordània i Jerusalem Est.
La resposta de Hamas
La proposta de Trump ha posat a Hamas entre l’espasa i la paret. Acceptar el pla tal com està formulat suposaria cedir, novament, a la colonització i renunciar a la llibertat. Rebutjar-lo, en canvi, el converteix en el principal responsable de no voler posar fi al genocidi. A tot això, s’hi afegeix una amenaça evident: acceptar o morir.
Hamas va manifestar, dins del termini conferit, que si bé acceptava l’alliberament dels ostatges, entregar els cossos de les persones traspassades i l’entrega de l’administració de la Franja de Gaza a una administració palestina independent, deixava clar que hi ha qüestions del pla que queden fora de la seva capacitat de decisió. Aquestes qüestions són el futur de la Franja de Gaza i els drets inalienables del poble palestí.
«En realitat, Trump imposa un nou sistema de colonització revestit d’eufemismes, que busca impedir l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació del poble palestí»
Del text de Hamas es desprèn, per tant, la voluntat d’assolir un alto al foc i de complir amb les parts del pla que estan a les seves mans; però també deixa clar que allò que s’entén com una segona fase –el futur del poble palestí– no és una decisió que Hamas pugui prendre unilateralment sense comptar amb la resta del poble palestí.
Cal destacar que la resposta no fa referència en cap moment al tema del desarmament, una condició imposada pel pla i que Trump ha advertit que s’executaria, ja sigui voluntàriament o per la força.
Pel que fa referència al desarmament, cal tornar a fer referència al dret de l’autodeterminació. L’Assembla General de les Nacions Unides, en la Resolució 37/43 de 1982, reconeix la legitimitat de la lluita dels pobles per la independència, la integritat territorial, la unitat nacional i l’alliberament de la dominació colonial, externa i ocupació estrangera, i estableix que aquesta lluita pot dur-se a terme mitjançant tots els mitjans disponibles, inclosa la lluita armada.
Aquesta disposició convida a debatre si és legítim imposar una obligació de desarmament que limiti la lluita del poble palestí per assolir la seva autodeterminació. Tanmateix, el reconeixement de la lluita armada no implica absència de límits: en qualsevol cas, aquesta ha de respectar les normes de dret internacional humanitari aplicables.
Les veus palestines
Malgrat que el pla ha estat elaborat sense tenir en compte els palestins, són ells, principalment, els qui haurien de ser escoltats a l’hora de parlar del seu futur. Si bé és evident que l’alto al foc era innegociable i necessari, la resta de punts que proposa el pla no poden ser aprovats ni acceptats sense escoltar les veus dels afectats.
El 28 d’octubre, el Palestinian Center for Policy and Survey Research (PCPSR) va publicar els resultats d’una enquesta realitzada a Cisjordània i Gaza entre el 22 i 25 d’octubre, en què es preguntava sobre el pla de Trump i l’alto al foc. El PCPSR va entrevistar 1.200 persones: 760 a Cisjordània i 440 a la Franja de Gaza.
Quan es va presentar el pla durant l’enquesta, aquest es va descriure de la següent manera: fi de la guerra a Gaza; alliberament dels ostatges i dels presoners palestins; abandonament del trasllat forçat dels habitants de Gaza; entrada d’ajuda humanitària; retirada gradual israeliana de la Franja; desarmament de Hamas; reforma de l’AP; i inici d’un procés polític cap a l’establiment d’un Estat palestí. Presentat d’aquesta manera, el resultats obtinguts van mostrar que el 47% de les persones enquestades donava suport al pla, mentre que el 49% s’hi oposava. Les respostes també van deixar clar que a Gaza el suport era més ampli que a Cisjordània. Pel que fa a la resposta de Hamas, el suport era major a Cisjordània (65%) que a Gaza (56%). Malgrat això, tant a Cisjordània (67%) com a la Franja de Gaza (54%), la majoria dels palestins no creu que aquest pla pugui portar a una fi permanent de la guerra.
Sobre el desarmament de Hamas, les dades mostren que només un 18% a Cisjordània i un 44% a Gaza hi està a favor. La gran majoria dels palestins tampoc creuen que aquest pla pugui conduir a la creació d’un Estat palestí en els pròxim cinc anys, només un 21% a Cisjordània i un 34% a Gaza ho consideren possible.
En quant al govern de Gaza, al rol de l’AP i al comitè internacional proposat, un 53% s’oposa al comitè internacional, mentre que un 45% hi dona suport. Aquest suport és més ampli a Gaza que a Cisjordània.
Les enquestes també mostren que una petita majoria rebutja la creació d’un comitè de professionals no afiliats per gestionar Gaza sota un paraigua internacional, tal com proposa el pla. Tot i així, els palestins donen un ampli suport a la idea que aquest comitè pugui estar liderat per experts palestins que controlin la reconstrucció amb suport internacional, sense, però, mencionar la condició de no afiliació política.
«El pla de pau de Trump només proposa unes condicions colonials per a Gaza, deixant de banda Cisjordània i Jerusalem Est, on les intencions israelianes ja són evidents i continuen negant el dret a l’autodeterminació»
La idea de permetre que forces armades àrabs entrin a Gaza per mantenir la seguretat és rebutjada pel 70% dels palestins, amb un rebuig més ampli a Cisjordània. Tot i així, aquesta reticència canvia, especialment a Gaza, si la missió d’aquestes forces se centra en controlar la seguretat de les fronteres i cooperar amb la policia local, però sense fer referència al desarmament de Hamas.
Així doncs, la veu palestina està polaritzada. Les dades reflecteixen un desig d’aturar la guerra, però també una profunda desconfiança davant d’un pla percebut com una imposició externa. Cal tenir en compte, a més, que les respostes a Gaza reflecteixen que la urgència humanitària pesa més que la confiança en les intencions del pla. Tanmateix, les enquestes mostren amb claredat que els palestins tenen molt present que una tutela internacional no pot formar part del seu futur.
A aquestes veus s’hi sumen les d’organitzacions palestines com Al Mezan Center for Human Rights, que destacava que celebrava l’alto al foc, però que això no significava la fi del genocidi. També recordava que un alto al foc sense tenir en compte el dret inalienable dels palestins a l’autodeterminació només consolida l’ocupació il·legal d’Israel. A més, posava de manifest que un futur just pel poble palestí implica responsabilitzar Israel per les vulneracions del dret internacional, inclòs el crim de genocidi.
El moviment civil palestí va signar un manifest en què organitzacions com The Paestinian Institute for Public Diplomacy, Al-Haq, Palestinian Youth Association for Leadership & Rights Activation, The Palestinian Initiative for the Promotion of Global Dialogue and Democracy, Filastiniyat, Beitna, Union of Agricultural Work Committees i Rihannah society expressaven idees similars a les d’Al Mezan. Mostraven també el seu escepticisme sobre que el pla pugui acabar amb el patiment i garantir la protecció i provisió incondicional d’ajuda humanitària, així com posar fi al bloqueig. Recordaven que Israel ha trencat tots els altres acords d’alto al foc i que mai ha respectat el dret de retorn ni el dret a la vida. També destacaven que no es fa cap menció a la responsabilitat de tercers estats que també són responsables de no haver aturat el genocidi, ni s’ha fet Israel responsable de les seves accions.
La geometria del poder i el dret a decidir
El pla de Trump ha posat en evidència que Palestina no té veu ni vot davant aquells que pretenen controlar la regió. Washington ha proposat un pla colonial que Israel aprova, i ambdós esperen que Palestina obeeixi. Egipte, Qatar i Aràbia Saudita han demostrat, una vegada més, que el seu interès no és la justícia, sinó la seva pròpia estabilitat.
Malgrat això, en tot aquest entramat polític i d’interessos econòmics, el poble palestí segueix tenint el dret a la autodeterminació, un dret al qual no pretén renunciar i que, mentre Israel, amb el suport de la comunitat internacional, segueixi negant-li, no es podrà parlar d’una pau justa i duradora. Gaza no és un problema de seguretat; Gaza i Palestina en tot el seu conjunt, formen un poble que resisteix i clama per existir i decidir.
Cal tenir en compte que els palestins sempre han demostrat una gran capacitat de resistència quotidiana i comunitària. El poble palestí porta anys demostrant que la resistència, sigui de la forma que sigui, és la seva arma. Gaza ha patit dos anys de genocidi, el qual segueix perpetrant-se en altres formes. Tot i així, Israel ha demostrat, una vegada més, la incapacitat de mantenir els acords d’alto al foc i ha continuat matant palestins a Gaza.
Tot i això, la vida a Gaza continua, i els palestins, encara que molts tornen a un lloc on no hi queda res, segueixen tornant a casa seva, buscant la forma de reconstruir i, per tant, de resistir.
