Josep Burgaya, degà de la facultat d'Empresa i Comunicació, en presentar breument l’acte, reconeixia que, en les circumstàncies actuals, l’acte anava molt més enllà d’una xerrada amb els estudiants de periodisme. Va condemnar el genocidi a Gaza sense embuts. Molt bé. Molt tard.
De fet, la sala era plena a vessar. Jo em vaig sentir una mica incòmoda amb les preguntes del conductor de l’acte, Sergi Ambudio, perquè em semblaven fetes massa des de la perifèria, des d’una normalitat quotidiana de la qual Kayed no gaudeix, malgrat que ara ell i la seva família ja no viuen a l’infern de la franja. Però han deixat enrere parents i amics, i viuen els cinc amb l’ai al cor. Quan no en tenen notícies, no saben mai si és perquè internet no funciona o perquè ja són morts.
Kayed Hammad diu que li fa mal la paraula «refugiat», tot i que el seu pare ja era un refugiat del 48 a Jabalia. Ell ha estat quatre vegades a la presó, i quan tenia tres anys va patir cremades de napalm. Als 18, primera detenció i pallissa durant dues setmanes. Després, tres vegades més, l’una durant un mes, una altra tres mesos i finalment durant dos anys i mig.
Mai no ha viscut la pau. Al llarg dels seus 61 anys de vida ha patit set guerres. El 2003, el 2008 i el 2012 van haver de fugir de casa seva perquè la van bombardejar. Durant aquests dos darrers anys, ha hagut de canviar de casa 17 vegades Explica que fins i tot deixar enrere una ampolla d’aigua és deixar un tresor, tot i que el pitjor són els records perduts.
«Gaza és com un corredor de la mort», diu.
A Gaza no hi queda ni un metre quadrat de terra segura, explica. Han hagut de menjar el pinso dels animals i, encara, només un cop al dia.
Gaza, bombardejada i ferida, és també el lloc més car del planeta. Un quilo de sucre hi val 150 euros...
La xerrada de Kayed Hammad va suscitar un gran interès entre l'alumnat de la UVic Foto: Richard Samson
Ens explica que fa 19 anys que patien el malson dels drons, que fan un soroll terrible, a vegades amb el so de nens plorant o gossos lladrant, o directament deixant anar les bombes.
Viure o morir és una loteria. Ell es passava les nits sense dormir, per si calia avisar la família i sortir corrents. Ara encara li costa molt dormir.
El seu fill gran, Omar, tenia 24 anys quan va anar a veure un seu amic a l’hospital. Va fer un llarg camí. Va buscar i buscar un medicament que li feia falta i que a l’hospital no tenien. Però van caure els míssils i l’Omar va ser assassinat, i el seu amic també va acabar morint. No en van poder recuperar el cos fins al cap d’una setmana.
Perdre un fill és una ferida que mai no es tanca, diu. Hi deixes el cor.
«M’agradaria poder plorar», afirma. «Però no puc. Les meves llàgrimes només em cauen per dintre».
A la presó, els soldats li pegaven «fins que ploris» i ell es va resistir sempre a no plorar. Ara ja no pot.
Sortir d’allà va ser un miracle, però ho va fer per la seva dona i els tres fills que li queden. A Gaza, diu, ser periodista és més perillós i pitjor que ser un milicià amb armes.
«M’agradaria tornar a Gaza i poder tenir una vida normal encara que fos només per un dia. Cal mantenir l’esperança, sinó ets mort».
