El Diacrític

Els noms perduts: setge a la memòria

Article de Roser Iborra arran de l'acte a Barcelona on es van llegir els nomes dels 18.000 nens i nenes assassinats a Gaza

La Flotilla més gran de la història que creuarà la Mediterrània per trencar el bloqueig de Gaza

| 05/09/2025 a les 19:55h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Gaza, Palestina, guerra, genocidi
Llista d'alguns dels milers de nenes i nens assassinats a Gaza que va llegir-se a l'acte de Barcelona
Llista d'alguns dels milers de nenes i nens assassinats a Gaza que va llegir-se a l'acte de Barcelona | aadpc.cat
Aquesta notícia es va publicar originalment el 05/09/2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan un nen és molt petit, aprèn molt aviat a diferenciar el so del seu nom.
 
Quan aprèn a parlar, de seguida el diu i, fins i tot, sap aprendre molt aviat el seu nom escrit, que no vol pas dir escriure’l o llegir-lo: en reconeix el dibuix de la lletra més gran i potser d’alguna de les petites.
 
Els agrada amagar-se i que tu diguis:

-On és, la Marta?
- On és, l’Oriol?
- ...

I quan es deixen veure diuen el seu nom o el reconeixen, és a dir: saben qui són, i que són importants per als qui els estimen.
 
Entre els més de divuit mil nens assassinats a Gaza, molts milers no van arribar a l’any d’edat, és a dir: no van saber mai el seu nom. No van saber mai que era important. I el món terrible en què han viscut els ha reduït a una colla de números molt difícils d’imaginar.
 
Per això em va semblar especialment important l’acció que es va fer a Barcelona aquest agost passat, en què es van llegir, un a un, els divuit mil noms de nens assassinats a Gaza. Convocaven  l'associació Juristes per Palestina i l'Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya.
 
Va durar hores. No sé quantes persones els vam donar veu, començant per la de Mi Hoa Lee, llavors en vaga de fam per Palestina. Van ser veus greus i veus agudes: serioses o tremoloses o, directament, veus que ploraven i s’havien d’aturar per recobrar l’alè.
 
I direu: això no canviarà les coses. Els nens continuen morint.

Per què això no es pot aturar?
 
És cert. Però també és cert que la veu i la presència van humanitzar unes xifres condemnades a la fredor d’uns llibres d’història que escriuran algunes de les pàgines més terribles de la humanitat.
 
Però hi van faltar noms. A Àfrica els noms dels nens que hi continuen morint són sistemàticament ignorats, com si fossin unes morts normals o inevitables.

Victoryizevbokun diu, a les xarxes:  «Si el món s'indigna només a vegades, no és casualitat. És el sistema recordant-nos que hi ha vides que importen…i vides… que sobren».

No ens en sobra cap, de nen.

Ens fan falta tots. I ens falten els periodistes assassinats, i  totes i cada una de les víctimes d’un camp de concentració obert com una tomba des d’on el Dr. Ezzideen, de Gaza, envia un últim missatge:

«No hi ha internet.
No hi ha senyal. No hi ha so. No hi ha món més enllà d’aquesta gàbia.
He caminat trenta minuts entre runes i pols. No buscant escapar, sinó un fragment de senyal, just el suficient per xiuxiuejar: «Seguim vius».
No perquè algú estigui escoltant,
sinó perquè morir sense ser escoltat és la mort definitiva.
Gaza està en silenci ara.
No amb pau, sinó amb aniquilació.
No un silenci de quietud, sinó d’asfíxia.
Han tallat l’últim cable.
Cap missatge surt. Cap imatge entra.
Fins i tot el dolor ha estat prohibit.
He passat  pel costat dels cadàvers d’edificis, de cases, d’homes, alguns respirant, altres no.
Tots ells esborrats per la mateixa mà que ha esborrat les nostres veus.
Això no és només un setge de bombes.
És un setge a la memòria: una guerra contra la nostra capacitat de dir: «Vam ser aquí».
Els bombardejos no han cessat mai, especialment a Jabalia.
Bombardegen els carrers on els nens demanen menjar.
Bombardegen les cues on les mares esperen farina.
Bombardegen la fam mateixa.
Sense menjar. Sense aigua. Sense sortida.
I els qui ho intenten, els qui busquen ajuda, són abatuts.
La gent mor aquí, i ningú no ho sap.
No perquè la matança s’hagi aturat, sinó perquè la destrucció de la connexió ha tingut èxit.
Internet era el nostre darrer alè.
No era un luxe; era la darrera evidència de la nostra humanitat.
Ara ja no hi és.
I en la foscor, massacren sense conseqüències.
He trobat aquest senyal feble com un moribund troba la brasa d’un foc sense flama.
M’he quedat sota un cel trencat, arriscant la mort, no per rescat, sinó per enviar això.
Un sol missatge.
Una darrera resistència.
Si estàs llegint això, recorda:
Hem caminat a través del foc per dir-ho.
No ens hem quedat callats.
Ens han fet callar.
I quan es restableixi el cablejat,
la veritat s’escolarà
i el món sabrà el que va decidir no veure.»
Foto de família del consell rector de SEB en Transició
Foto de família del consell rector de SEB en Transició | Sara Blázquez Castells
SEB en Transició celebra la posada en marxa una de les tres instal·lacions amb una jornada festiva oberta al poble amb més de 60 persones participants | El projecte, impulsat amb talent i tecnologia local optimitzada, consolida un model energètic col·lectiu, eficient i amb impacte directe al territori
Activistes del Grup de suport Mutu de Manlleu concentrats davant de l'immoble afectat del carrer Àngel Guimerà
Activistes del Grup de suport Mutu de Manlleu concentrats davant de l'immoble afectat del carrer Àngel Guimerà | Ferran Domènech
Ferran Domènech
La família vivia en règim d'ocupació des de fa dos anys, quan van perdre la feina i van acumular deutes amb el propietari, que no els va renovar el lloguer | Fa dos anys que estan inscrits a l'espera de pisos de protecció oficial, però no els n'han concedit cap
El runam salí del Cogulló, al fons.
El runam salí del Cogulló, al fons. | Revoltes de la Terra
Anna Pujol Navarro
Entre les accions de desobediència, es va ocupar el runam salí del Cogulló, es van desmontar vies del tren i es va portar a terme una marxa lenta per tallar les carreteres c-16 i c-25 | Les protestes organitzades per Revoltes de la Terra han posat el focus en els greus impactes ambientals de la mineria de potassa, especialment la salinització dels rius i la degradació del territori