El passat 13 de juny, Israel va posar en marxa l’Operació Lleó Naixent, llançant un atac contra territori iranià després de mesos d’escalada de tensió. Durant aquella matinada, forces israelianes van bombardejar infraestructura nuclear i altres objectius vinculats al programa militar iranià.
 
Israel va justificar la seva acció al·legant que Teheran estava a punt d’aconseguir un arma nuclear, fet que —segons les autoritats israelianes— representava una amenaça greu per a la seva seguretat nacional i per a l’estabilitat global. Davant d’aquest escenari, Israel va invocar el dret a l’autodefensa i va dur a terme un atac preemptiu.
 
L’Iran, per la seva banda, va invocar l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides, relatiu al dret a l’autodefensa, per justificar la seva resposta militar després de l’atac per part d’Israel. Durant dotze dies, els dos països van intercanviar bombardejos. El 22 de juny, els Estats Units van intervenir activament al costat d’Israel, atacant instal·lacions nuclears iranianes. En resposta, l’Iran va ampliar el seu camp d’acció i va llançar míssils contra la base militar nord-americana més gran a l’Orient Mitjà, situada a Qatar.
 
Aquest encreuament d’accions militars —totes elles justificades pels actors com a autodefensa— planteja qüestions fonamentals sobre la legalitat internacional i l’ús de la força.
 
El marc legal de l’autodefensa i la controvèrsia de l’autodefensa preemptiva
 
Segons l’article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides, l’ús de la força està prohibit, i aquesta prohibició forma part del dret internacional consuetudinari. Malgrat això, la Carta reconeix una excepció: el dret d’autodefensa en cas d’un atac armat real. Aquest dret, però, imposa condicions específiques: existència d’un atac armat, resposta proporcional i comunicació immediata al Consell de Seguretat.
 
En aquest cas, Israel ha al·legat autodefensa abans que es produís l’atac. Per tant, quan parlem d’aquest tipus d’autodefensa, hi ha dos conceptes que convé diferenciar:
 
Autodefensa preemptiva: atac anticipat davant una amenaça imminent. Es basa en la doctrina del cas Caroline (1837), segons la qual una acció de defensa anticipada només és legítima si és d’una necessitat instantània i aclaparadora, sense cap altra alternativa i amb una resposta proporcional. 
Autodefensa preventiva: s’actua sense que hi hagi una amenaça imminent o concreta.   
 
El dret internacional no reconeix jurídicament l’autodefensa preventiva. En canvi, la preemptiva genera debat. Tot i que pot trobar suport en la doctrina del cas Caroline, la interpretació majoritària de la Carta de l’ONU sosté que només es pot fer ús de la força quan hi ha un atac armat en curs.
 
Val a dir que l’acceptació de l’autodefensa preemptiva com a pràctica legítima suposa una erosió greu del principi de prohibició de l’ús de la força. Permetre que un estat decideixi unilateralment què constitueix una «amenaça imminent» obre la porta a un ús arbitrari i il·legítim de la força sense cap control multilateral.  
 
Opinions doctrinals i jurisprudència internacional
 
Tot i que l’origen doctrinal més citat per justificar l’autodefensa preemptiva es centra en el cas Caroline,  autors com Michael Walzer han defensat que atacar primer pot ser moralment justificat si l’amenaça és real i imminent. Yoram Dinstein també considera acceptable la legalitat d’una acció anticipada molt restringida si compleix estrictament els requisits del cas Caroline.
 
Ara bé, la manca de criteris objectius fa que la seva aplicació sigui ambigua i perillosa. Acceptar-la pot buidar de contingut normatiu l’article 2.4 de la Carta, i d’aquí la idea de que sigui necessari un atac armat.
 
Jurisprudència del Tribunal Internacional de Justícia reforça aquesta lectura. En casos com Nicaragua vs. Estats Units (1986), el Tribunal mencionava que l’ús de la força en termes d’autodefensa només es pot exercir en cas que hi hagi un atac armat real. També en el cas de les Plataformes Petrolíferes (2023) entre l’Iran i els Estats Units, va considerar que l’atac dels Estats Units no havia estat legal ja que no hi havia proves suficients d’un atac armat previ. O també en el cas de la Construcció del mur en els Territoris Palestins Ocupats (2004), el Tribunal reiterava que el dret d’autodefensa no es pot invocar contra actors no estatals si no hi ha participació directa d’un altre Estat.
 
El cas Israel-Iran: una autodefensa preemptiva controvertida
 
En el cas d’Israel i Iran, l’estat israelià va invocar l’article 51 de la Carta de manera controvertida. A la carta que va enviar al Consell de Seguretat el 17 de juny, cinc dies després de començar l’operació, Israel al·legava que l’Iran havia amenaçat amb destruir l’Estat d’Israel i que estava a punt de culminar un programa nuclear militar. També assegurava que l’objectiu de l’operació era prevenir el llançament de míssils per part d’Iran i les seves proxis, i que l’Iran havia accelerat el desenvolupament de míssils capaços d’arribar a territori israelià en qüestió de pocs minuts.
 
Així doncs, Israel deixava clar que es tractava d’una acció preemptiva. Aquesta pràctica, però, és jurídicament controvertida i no està reconeguda pel dret internacional. Malgrat això, Israel n’ha fet ús de manera recurrent.
 
Els arguments utilitzats són febles, ja que no s’han presentat proves sòlides sobre la suposada amenaça nuclear imminent. El primer ministre Netanyahu fa més de tres dècades que afirma que l’Iran està a punt d’obtenir l’arma nuclear. Tot i això, la directora de l’agència d’intel·ligència dels Estats Units havia confirmat que l’Iran no està desenvolupant una arma de destrucció massiva.
 
Cal recordar que l’Iran és part del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que implica inspeccions regulars per part de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA). Israel, en canvi, no forma part del TNP i manté un arsenal nuclear no declarat.
 
Malgrat la carta, el Consell de Seguretat no ha aprovat cap decisió al respecte. En la reunió d’urgència es van condemnar els atacs, però no es va emetre cap resolució formal. Aquesta inacció pot entendre’s com una nova carta blanca per Israel.
 
Durant anys, Israel ha disposat i segueix disposant d’impunitat -Gaza és un exemple clar– interpretant el dret internacional segons els seus interessos. L’argument de l’atac preemptiu ha estat utilitzat en operacions com l’atac al reactor Osiraq (1981) a l’Iraq o a Deir ez-Zor (2007) a Síria. També de manera sistemàtica contra Palestina. Tot i que l’actual ofensiva a Gaza comença amb l’atac de Hamas del 7 d’octubre de 2023, cal recordar que Israel és una potència ocupant. En aquest context, el dret internacional humanitari no reconeix el dret a l’autodefensa contra una població ocupada, atès que imposa obligacions específiques per l’estat ocupant.
 
Israel, des de la seva creació viu sota un estat d’emergència permanent, renovat periòdicament pel Parlament. Això li permet justificar accions militars per una suposada amenaça permanent, i continuar amb el seu paper de víctima davant la comunitat internacional. Però la manca de condemna internacional i l’absència de sancions només fan més evident la doble vara de mesurar. A més, aquesta falta d’inacció també demostra complicitat amb les accions que l’estat jueu està portant a terme.
 
Geopolítica i aliances regionals: els Acords d’Abraham
 
L’atac a Iran no s’explica només per una qüestió de seguretat nuclear. Des de la revolució iraniana del 1979, l’Iran és el principal rival geopolític d’Israel. El seu suport a actors com Hezbollah, els houthis o Hamas suposa una confrontació indirecta però constant amb Israel.
 
Des del 7 d’Octubre de 2023, Israel ha atacat aquests actors de forma contundent. El cas més evident és Hezbollah, greument debilitat per la guerra de 2024, amb l’assassinat del seu líder Hassan Nashrallah. Netanyahu ha admès en una entrevista a Fox News que els atacs sobre l’Iran podrien portar a la caiguda del règim a l’Iran, deixant entreveure un projecte de transformació regional, que no és la primera vegada que menciona.
 
A tot això s’hi afegeixen els Acords d’Abraham, signats el 15 de setembre de 2020 a la Casa Blanca. Promoguts per l’administració Trump, aquests acords han normalitzat les relacions d’Israel amb Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Marroc. No són acords de pau, sinó pactes estratègics que impliquen cooperació econòmica, tecnològica i militar. Aquests països comparteixen la visió que l’Iran representa una amenaça comuna, fet que contribueix a l’aïllament regional de Teheran i dona cobertura a Israel per actuar sense represàlies regionals.
 
La qüestió de l’autodefensa preemptiva i la comunitat internacional
 
Israel ha tornat a invocar l’autodefensa per justificar un atac preemptiu no reconegut pel dret internacional. Tot i això, la comunitat internacional no imposa sancions. Els Estats Units continuen vetant qualsevol resolució del Consell de Seguretat crítica amb Israel, i la resta d’actors es mostren ambigus i inactius, a diferència del que ha passat amb altres conflictes com el d’Ucraïna.
 
Aquest silenci, combinat amb la cobertura diplomàtica, afebleix el sistema jurídic internacional i consolida una tendència perillosa: la banalització del dret a l’autodefensa. El que hauria de ser una excepció estricta pot acabar convertint-se en una eina per justificar qualsevol agressió anticipada.
 
Això no només posa en qüestió la legalitat de l’actuació israeliana, sinó que interpel·la directament a la legitimitat de la comunitat internacional. Si els estats amb capacitat militar i suport geopolític poden reinterpretar les normes amb impunitat, el risc és que el dret internacional esdevingui irrellevant.
 
Els dos darrers anys de genocidi a Gaza han posat en crisis aquest sistema. Davant el primer extermini documentat en directe, la comunitat internacional ha decidit mirar cap a una altra banda. Israel continua exercint la força contra Gaza i altres països de la regió al·legant un dret a l’autodefensa que, en la seva forma preemptiva, no està jurídicament reconegut.