Em penso que el cor se’m va tornant de fusta. O de suro. Agònic.

Sento notícies terribles, veig que el genocidi de Palestina dura i dura, amb impunitat internacional, amb imatges terribles que ja em costa de voler veure, perquè s’assemblen massa a una pel·lícula de terror.

Potser la història dirà que vam ser hipòcrites i cruels, covards, com aquella gent que vivia al voltant dels camps d’extermini, durant la segona guerra mundial, i que no van veure res. O no van voler veure res.

El dolor se m’ha esmussat i ja no puc plorar, ni imaginar que els nens moren de debò, abans i després de les notícies: aquesta nit, ara mateix, demà, i no pas tan lluny.

Per què callem? Potser pensem que no servirà de res, excusa de mal pagador. Des d’on som, no pas tan lluny d’aquesta massacre continuada, podem sumar-nos a la indignació col·lectiva. Fer alguna cosa, dir alguna cosa, és molt millor que no fer i no dir res.

Van florint les flors, durant aquesta primavera exultant que combina tots els matisos del verd... i em pregunto si a Gaza queda algun arbre, algun racó de flors sota el cel amenaçador, i no pas de pluja.

Perquè l’agonia no acaba, en aquesta tomba oberta que farà també els nostres dies irrespirables.

Sabem el nom de molts dels nens morts. Si en dèiem cinc, o deu, a cada plaça, si els cridàvem, si els escrivíem a les parets, potser ens tremolaria la veu i reviuríem els nostres cors, inerts.

Perquè no som pedres. Tenim, encara, ulls, orelles, veus. Paraules per dir i cap per recordar. Tenim, encara, sostre, precari o no. Tenim aigua. Tenim, poc o molt, menjar.

Que la indiferència no ens guanyi, que cap dolor no ens sigui indiferent, que deia Mercedes Sosa. 

Que la prudència no ens faci traïdors.