(...)
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.
Segimon Serrallonga
(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes
T’enyoro, Segimon. No només el que vas ser, sinó també el que potser series i el que potser ets, en aquest teixit de records de la gent que t’estima.
En pots estar ben content, de la manera com els teus versos es fan més vius que mai gràcies a la feina constant de gent que s’hi ha posat de valent, i de com s’escampen com una bona pluja que nodreix la terra assedegada.
Però les coses van de mal borràs, en aquest planeta blau i petit en què els uns es pensen que són lluny dels altres. Els uns dormim sota sostre, mengem a les hores, tenim maldecaps irrisoris, o no. Els altres malviuen sota el cel travessat de bombes i són abatuts quan fan cues per menjar o per beure. Cada dia penses que ja no pot ser pitjor, i cada dia l’horror es reinventa. Nens morts, nens amputats, metges i periodistes silenciats per sempre. Per què no es para tot?
I el silenci creix, com una malura que ens fa malbé per dintre.
La indiferència s’estén com una pedregada roent.
La hipocresia és tanta, que ni se n’amaguen.
L’horror, l’horror.
I penso en què hi diries. Si un sol assassinat et va revoltar tant, i el teu poema era tan tràgic i bonic, et diria que ara també et necessitem. Et penso des de la ferida glaçada del record.
Paraules contra la mort, com ho hem de fer? Com ho faries?
El mar de Barcelona hauria de saltar i esbandir-nos per sempre. O un meteorit. Que només quedessin l’herba i les flors. Les formigues, les papallones, els arbres. La lluna i les estrelles.
Tots amb un hem pogut morir. Tots amb un poble que volen esborrar per sempre.