Que un periodista com Xavier Rius Sant sigui l’autor d’un dels dos assajos més extensos que ara mateix tenim sobre el partit Aliança Catalana és tot una garantia de fiabilitat en les informacions que de la seva investigació es desprenen. Rius ha demostrat abastament la professió que té i una clara intenció humanística en moltes de les seves obres, amb un pas vital i obres al voltant del moviment antimilitarista que me’l fan una persona de confiança. Però a més en coneixem dos llibres que, com aquest Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial, 2025), tracten a fons el fenomen neofeixista, ultradretà o digueu-li com vulgueu (o no...) que suposa l’arribada a l’Estat espanyol d’aquest nou autoritarisme d’extrema dreta que recorre Europa i el món sencer. El 2022, va publicar Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox i, l’any següent, Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron, dues obres que cal llegir per entendre l’extensió a la nació espanyola de la mateixa pesta de què parla en el seu darrer llibre. I dic «pesta» perquè jo, que no em miro el món com a periodista llevat de quan feia feina com a tal, fa dies que he pres postura davant la racista de Ripoll i els nous feixistes que s’amaguen darrere les sigles AC quan aquestes volen dir Aliança Catalana. Cal combatre’ls si no volem sucumbir com a poble i com a persones.

M’he llegit aquest llibre en dues tongades, apuntant i subratllant moltes de les seves pàgines i prenent moltíssimes notes per tal d’entendre una mica més d’on ve aquesta gent i quines són les seves idees. I de la lectura n’he après molt, tant del que es veu com del que no es veu en una organització que, darrere d’una dura crítica als que no van fer la independència i als que, segons ella, no gestionen bé la immigració i, per tant, envien Catalunya a la destrucció, amaguen idees xenòfobes i l’ampliació del projecte neofeixista (dur amb els pobres i complaent amb els amos, alhora que neoliberal en l’economia) a l’independentisme català, un espai polític que fins ara se n’havia mantingut, amb dues o tres excepcions mínimes, al marge.

No patiu, però, perquè tal com diu el seu lema, ella i el seu partit són aquí per salvar-nos. El caràcter messiànic del personatge de Sílvia Orriols queda ben apuntat des de les primeres pàgines del llibre i s’acaba de dibuixar mentre el volum avança i arriba al seu final. Un caràcter que queda ben retratat en múltiples formes de relacionar-se que té la de Ripoll, alhora que ens n’explica com, a banda de llegida, l’Orriols és no-viatjada. En aquest segon cas, el llibre inclou una anècdota de l’època en què ella era regidora de l’oposició a Ripoll i li va tocar anar en avió per un viatge institucional. Va ser i és l’única vegada que la líder va pujar i ha pujat a un avió, l’únic cop que va anar al Prat i s’hi va trobar tan estranya que no va poder dissimular-ho, davant de tanta gent diferent, davant de tanta varietat humana. Podríem dir que és una dona poc viatjada si no fos perquè no ho és gens. I no conèixer el món, encara que sigui una mica, explica moltes de les coses que diu, pensa i proposa.

Rius segueix la trajectòria d’Orriols des que als 14 anys es va afiliar a les Joventuts d’ERC i després va passar a Estat Català, fins que l’abandonà perquè, segons ella, una part del partit era d’extrema esquerra. En aquell moment, passà a liderar el grup Els Intransigents, en les publicacions del qual s’expressa un odi absolut contra els castellans d’«horribles cognoms estrangers», acusant-los de tots els mals de què ara acusa els immigrants musulmans i altres. És en aquell moment quan tria els seus referents històrics dintre del nacionalisme català: els germans Badia i, desgraciadament, Daniel Cardona.

La creació del seu actual partit, Aliança Catalana, arriba després del pas d’Orriols pel Front Nacional de Catalunya i l’entrada en la política institucional de Ripoll i la connexió amb quatre joves ultraliberals que seran els que aportaran el projecte econòmic a un partit històric i d’esquerres en la seva última etapa fins aleshores i que havia reviscut el 1999 de la mà d’un exmilitant d’Estat Català, Jordi Casacuberta, i d’un exmilitant del grup neonazi Cedade, Xavier Andreu. Els joves es deien i es diuen Oriol Gès, Maiol Sanaüja, Eduard Llaguno i Jordi Aragonès, admiren Trump, Geert Wilders, Marine Le Pen i Alice Weidel, és a dir la ultradreta europea no catòlica.

És al 2019 quan a la seva particular llista d’enemics de Catalunya encapçalada pels «castellans» l’Orriols hi afegeix els immigrants marroquins musulmans i els llatinoamericans, tal com requereix el mantra neofeixista europeu que des d’aleshores abraça. I des d’aleshores no ha parat de créixer i sumar adeptes, que passen a formar part d’un partit o a fer-se’n seguidors en molts casos sense entendre que estan comprant un kit que inclou totes i cada una de les formes que el neofeixisme pren en el món actual. I molt de compte, el feixisme d’avui (el neo) és igual que el de sempre i es basa en el mateix principi: l’odi cap als altres, siguin aquests castellans, musulmans, sikhs o pobres de qualsevol tipus i forma. Mai toca cap estructura de poder real, de poder econòmic i, a diferència del feixisme clàssic, no proposa crear un estat fort per ajudar «els de casa» sinó que ara als «de casa» els proposen odiar els immigrants mentre els desmunten la sanitat i l’educació públiques perquè el mantra neoliberal extrem diu, i ja ho veiem els EUA o a Argentina, que cal desmuntar qualsevol servei públic i -això no ho diuen però ho fan- fer-ne negoci.

Així que ja ho sabeu, possibles votants de l’Orriols: la Sílvia us assenyalarà els «dolents immigrants» i dirà que són els «culpables» però mentrestant, «els bons catalans» ultraliberals desmuntaran la sanitat i l’escola públiques i es folraran amb els guanys del desmuntatge. I vosaltres a creure i callar que ella és la líder...

Tornem al llibre, però, perquè en ell s’hi expliquen a fons els dos moments que propicien que aquesta proposta de l’extrema dreta arreli i creixi a Ripoll sobretot, però també a tota Catalunya. Un és en l’acabament del procés independentista i la frustració que senten milions de persones per la seva no conclusió i l’altre és la mala gestió dels atemptats terroristes de les Rambles i Cambrils perpetrats per joves de Ripoll radicalitzats per un integrista islàmic en nòmina dels serveis secrets espanyols. Alhora, però, cal afegir-hi la deriva del partit Junts per Catalunya, que ha permès, amb la seva inacció o amb la seva manca de decisió que Orriols continuï tenint el càrrec d’alcaldessa de Ripoll en no votar en contra seva i fer possible un altre lideratge al municipi. En aquest cas, la influència de Pilar Rahola a través de l’ascendència de Puigdemont sobre el partit sembla haver estat determinant a l’hora d’aturar la moció de censura que fa quatre dies la podia fer fora. És un tema en què el llibre dona moltes dades però no aquesta que jo expresso, que és més una opinió meva deducció personal de l’obra de Rius. I aquesta és una altra de les seves virtuts, ja que el llibre ofereix dades i dades que permeten formar-se opinió pròpia. Aquesta inacció de Junts contra Orriols ha desgastat el partit i continuarà desgastant-lo mentre no deixi clar del tot que les idees d’Orriols no les comparteixen, tot i que jo crec que una bona part del partit sí que les comparteix i, per tant, continuarà el declivi de les sigles i del projecte perquè entre l’original i la còpia la gent sempre tria l’original.

Xavier Rius dona notícia de les mocions presentades per Aliança a Ripoll i del que ha fet el partit mentre ha manat i hi veiem el de sempre: moltes paraules i pocs fets, però en bona part fets lesius contra els drets de la ciutadania, des de dificultar l’empadronament de persones per frenar l’accés als serveis bàsics, fins a enfrontar-se i intentar silenciar els crítics contra la seva gestió excloent amb l’enfrontament amb el Casal Popular La Metxa, des de la desaparició dels educadors de carrer o la dissolució del Consell de la Dona de Ripoll fins a la creació de problemes que no existien abans de la seva gestió.

La incoherència d’Orriols també queda de manifest a les pàgines del llibre quan, per exemple, l’Estat i el seu aparell judicial li ordenen que posi al bandera espanyola i retiri les estelades i ella ho acata... de nit i d’amagat. O en les seves bones relacions amb personatges de Bocs, com Joan Garriga, i la premsa més espanyolista, amb les lloances rebudes de part de Federico Jiménez Losantos i altres. Resultaria incomprensible aquest acostament entre partits i premsa tan extremadament oposats a l’independentisme si no tinguéssim en compte la seva ideologia coincident més enllà del fet nacional, que amb això demostra que per ella aquest és un tema menor...

Però el llibre arriba a l’excel·lència, crec jo, en el seu darrer capítol, que cal llegir amb atenció per poder-ne fer un debat que jo crec necessari. Rius, amb el títol de «L’extrema dreta ocupa l’espai que els altres partits deixen buit» hi exposa una colla de temes que una part de les esquerres s’han negat a abordar o han tractat de forma equivocada o dispersa. Compte que he dit «una part de les esquerres» i no «l’esquerra» perquè torna a ser l’extrema dreta i els seus opinadors qui ha estès entre la majoria de la població que parla de política de tant en tant que l’esquerra sencera mai ha parlat d’immigració, ni de feminisme islàmic, ni de masclisme musulmà, ni de moltes altres coses de què cal parlar, ara i adés, per tal d’aclarir-nos i no deixar més espai a un neofeixisme que creix sense parar arreu, inclús aquí, on els ultres s’anomenen Bocs i sense cap mena de dubte, també Aliança Catalana.

Per tant, llegim el llibre i fem-ne un bon ús, perquè és una obra necessària que aclareix molt la realitat que el dia a dia tot sovint acaba embullant o emboirant. Només vull apuntar un defecte present en bona part de l’obra com és la gran quantitat d’errors de picatge, manques de concordança i altres equivocacions que hauria calgut solucionar abans de portar-lo a impremta i, si no, solucionar-ho de cara a una segona edició.