El llibre Manifest de la nova dona vella, de Mari Luz Esteban (amb traducció al català d’Ainhoa Aramburu), publicat a Pol·len edicions, no és només un llibre diferent, sinó molt necessari. I molt potent.

No recordo haver llegit mai una reflexió sobre la pròpia vellesa escrita per una dona i amb una perspectiva clarament feminista. Però es veu que sí, que existeix: segons Sílvia Marimon, en un article fantàstic publicat al diari Ara ('Quan les dones van trencar les cotilles literàries', 2018) Caterina Albert (Víctor Català), que té tants registres i mai no m’acaba de sorprendre, escriu sobre una relació lèsbica esdevinguda justament a la seva vellesa: «Lo que no s’havia pogut confessar mai, s’ho confessava ara a si mateixa sense falses ni ridícules vergonyes; la gran meravella que li havia negat sa joventut austera i tireganyosa, la hi concedia pròdigament la vellesa. Estimava! Estimava amplament, fortament. A qui?... Què li importava el qui?... A una criatura humana, a un altre ésser com ella» (conte 'Carnestoltes', publicat al llibre Caires vius el 1907).

Però el Manifest de la nova dona vella és justament això: un manifest. Té una voluntat reivindicadora. Com si hagués arribat a un cim, Mari Luz Esteban ens explica què veu a l’altra banda de la carena. Reinterpreta vivències de quan era una nena o una noia i es pregunta fins a quin punt la submissió les havia enterbolit.

«cal airejar el passat
perquè respiri el futur»

És una poesia molt narrativa, molt despullada, molt austera. Des d’aquesta nova llum, fa una tria d’experiències antigues que redescobreix amb la mirada d’una dona vella i sàvia.

«el passat sempre deixa rastre»

No defuig cap tema. Parla de sexualitat, de política, de la decadència del cos, de la ment desperta. De llibertat.

«la millor manera d’envellir
és no voler ser jove
la millor manera d’envellir
és persistir en la recerca personal»

Us convido a fer aquest petit gran viatge. Des de la individualitat a la consciència de dona col·lectiva:

«Porto al record les que van ser, les que són, les que seran. Vénen amb mi.»

Un viatge que va, també, de la joventut a la vellesa alegre i trista alhora, conscient i acceptada; de la inexperiència al coneixement interior:

«quan no hi ha res més 
entre tu i l’univers bategant»