La Fàtima és una dona marroquina de 24 anys que fa pocs mesos que viu al Vallès Occidental. Al Marroc treballava en la restauració, tenia el seu propi negoci, i té experiència, coneixement i talent. No sap què és l’economia social i solidària (ESS), ni el cooperativisme, i tampoc coneix els recursos que existeixen. Ara bé, li agradaria impulsar un negoci a la comarca. La figura hipotètica de la Fàtima ha acompanyat el debat d’una taula rodona sobre la relació entre l’economia social i les persones racialitzades: Què passa des del moment en què arriba fins que, si tot va bé, arriba a impulsar una cooperativa o un projecte econòmic col·lectiu?

El repte de com donar resposta des de l’economia social i solidària a les necessitats de les persones migrants, des de la facilitació a la creació de cooperatives fins a llocs de feina; així com la integració de la solidaritat internacional en el cooperativisme ha centrat la taula territorial d’antiracisme de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental celebrada al Casal Popular de la Creu Alta El Tallaret, a Sabadell.

La jornada ha comptat amb una taula rodona amb Katherine Muñoz, membre d’un servei d’acompanyament a dones migrades a l’associació Sembrar (Barcelona) i Ivonne Ureña, de l’associació Nina Pakari (Montcada i Reixac), com a representants d’entitats de persones migrants. A més hi han estat Blanca Pellicer, tècnica d’economia social i solidària de l’Ajuntament de Sabadell, i Neus Buerba, tècnica d’Emprenedoria i Economia Social de l’Ajuntament de Terrassa; i l’ha moderat Alan Contreras, autònom de l’hostaleria i tècnic en Administració i Finances. La sessió ha acabat amb una presentació de la iniciativa AmbPalestina.coop.

«Com puc pensar en emprendre quan ni tan sols tinc resolt on dormiré?»

«Com puc pensar en emprendre quan ni tan sols tinc resolt on dormiré?». Aquesta pregunta, llançada per Muñoz, resumeix en bona manera la primera part del debat. Les barreres materials i burocràtiques marquen l’existència de les persones migrades, molt especialment els primers pocs anys de viure aquí, quan la llei d’estrangeria obliga a moltíssima precarietat, ja que la via de l’arrelament preveu que fins al cap de tres anys d’arribar no es pugui optar a un permís de treball. «Venim fugint de situacions de violència econòmica, social, política o fins i tot domèstica», ha recordat al seu torn Ureña. Tant Muñoz com Ureña, a més, han compartit que elles mateixes són migrants i han viscut en part les experiències de les persones a qui acompanyen, per bé que Muñoz també apunta que cada experiència migratòria i motivació és un món.

«Es perd tota l’experiència, coneixements, o fins i tot desitjos de venir i crear coses s’han de dissoldre en estructures de desigualtats en què les persones estan en un sistema pensades per cuidar, anar a l’obra», expressa Muñoz. L’activista també apunta a una «dinàmica paternalista i estructures de poder, on el poder el té qui el té», en referència al sistema burocràtic i institucional amb el que es troben les persones migrants quan arriben, amb el padró com a primer pas, i amb tots els problemes que, explica la tècnica, alguns ajuntaments estan posant darrerament per als empadronaments sense domicili fix: «Acabes treballant moltíssim més, dues, tres o cinc vegades més que algú d’aquí per pagar el lloguer, l’empadronament, els serveis mèdics privats: són necessitats fonamentals que ni tan sols les entitats que acompanyem podem resoldre», afegeix.

Quan allò bàsic està resolt: de la regularització a l’economia social

«El percentatge de persones migrants que atenem [al servei de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Terrassa] és molt elevat; en termes de capacitats emprenedores, culturalment ho són molt més que les persones autòctones, i de fet, no tenim molta cultura emprenedora a Catalunya i a l’Estat», assenyala Neus Buerba. No només això, sinó que “culturalment, tenen molt arrelada la cultura de l’emprenedoria col·lectiva”. Una altra barrera: «No coneixen, però, la manera més teòrica del funcionament de l’economia social i solidària aquí, i com portar-ho a la pràctica».

Pellicer explica, com a tècnica de l’Ajuntament de Sabadell, que l’administració té estructures rígides i grans, «i fan que a situacions concretes que potser requereixen més adaptació, l’administració sovint no hi pugui arribar». Per tant, fins i tot quan han arribat a resoldre la situació més bàsica, la rigidesa burocràtica pot ser un entrebanc, tal com explica també Buerba: «L’experiència emprenedora que tinguin pot no aplicar per normativa o dinàmiques d’aquí». Davant d’això, incideix en la importància de l’acompanyament i de fer xarxa i compartir l’experiència: «Seria molt positiu fer una xarxa d’emprenedors migrants perquè culturalment es fan suport en molts àmbits», afegeix.

Ureña va compartir la seva pròpia experiència com a migrant que després ha emprès una associació d’acompanyament i formació des de l’economia social i solidària. Concretament, Nina Pakari és una associació d’acompanyament i també una acadèmia de formació en bellesa, amb cursos en ungles esmaltades: «Surt del somni i la il·lusió d’emprendre alguna cosa», que li permet a ella i a moltes altres persones fer altres coses professionalment a banda de ser treballadores de la llar.

«Com a administració pública, i també des de les altres experiències cooperatives, es poden fer contractacions de llocs de feina que no responguin només als nínxols laborals, de la neteja o cura de persones grans, sinó per a perfils professionals», apunta Muñoz. La pilota és al teulat de l’administració en l’homologació dels títols, però les cooperatives també poden prioritzar la contractació de persones per l’experiència adquirida. I una dificultat que troben és que no hi ha convocatòries dirigides a projectes liderats per persones migrades, «i no només per a entitats que acompanyen la comunitat migrant, que no és el mateix».

Per pal·liar la falta de coneixement sobre els perfils professionals de persones que ara es dediquen a tasques de cures, Muñoz proposa un mapatge: «Sabem què poden fer les companyes de República Domincana? Quantes arquitectes migrants tenim? Cal un diagnòstic d’oportunitats». Per a Muñoz, conèixer les potencialitats professionals de les persones en un territori no seria només important sinó que es podria considerar una obligació, en analogia al fet que l’empadronament, és a dir, conèixer qui viu en un territori, sigui un dret i una obligació.

Estratègia de solidaritat amb Palestina des de les cooperatives

La jornada es va tancar amb la presentació de la iniciativa AmbPalestina.coop, un projecte de la cooperativa Kult, que agafant els principis de la campanya Boicot, Desinversions i Sancions (que té per objectiu aïllar internacionalment l’estat d’Israel com es va fer amb la Sudàfrica de l’Apartheid), proposa formes concretes d’aplicar-la des de l’economia social. La campanya inclou materials com la guia «CompromesESS contra l’economia del genocidi», que proposa com fer un anàlisi de proveïdors que puguin tenir relació amb el genocidi, i com buscar alternatives. «La solidaritat és un valor bàsic del cooperativisme, i a més, volíem també visibilitzar el teixit cooperatiu a Palestina, que és molt important», va explicar Arnau Carné, membre del grup motor de la iniciativa.