Bo és el contrari de dolent i en el cap de qualsevol persona allò bo és més positiu que allò dolent. Però l’extrema dreta mundial, en la seva batalla cultural per esdevenir hegemònica, ha construït un terme que en principi hauria de ser positiu, partint de la paraula «bo», que vol dir tot el contrari de «bo». La parauleta en qüestió l’heu sentit milers de cops, ja que «bonisme» s’ha convertit en una dels molts mots que han configurat la constel·lació feixista que intenta dominar el llenguatge dotant algunes paraules de significats mai utilitzats abans i, alhora com en aquest cas, creant paraules per donar-los significats que els serveixin per estigmatitzar persones concretes.

Quines persones concretes? Doncs les que no odiem les persones migrades, ni les persones lgtbiq+, ni les persones d’esquerres (comunistes, anarquistes, socialdemòcrates i fins i tot demòcrates, socialistes de tots els colors, anarcosindicalistes i, és clar, sindicalistes), ni les persones musulmanes, ni les persones preses, ni les persones pobres, ni les persones en definitiva. Si algú gosa ser solidari amb algun individu que pertanyi a algun d’aquests col·lectius, odiables segons els feixistes, immediatament serà acusat de «bonista».

Un apunt: he dit feixista dos cops i em ratifico en la paraula tot i que històricament la paraula no sigui absolutament correcta. Les paraules són punys, ja ho sabeu.

La paraula «bonisme» ha crescut en significats perquè està prenent l’espai que durant anys tenia associat l’insult «comunista». Primer, des de la condescendència, la utilitzaven per assenyalar les persones que assumien els drets humans com a centre de la seva acció política. Però a poc a poc, o a la velocitat del llamp, n’han estès el significat. La campanya ha estat dura i continuada, insistent. Si un pres reincidia era culpa dels «bonistes» que no l’havien tancat per la resta de la seva vida a la presó, si una persona immigrada delinquia era culpa dels «bonistes» que no havien desitjat o fet possible que la persona en qüestió acabés al fons del mar, si algú no acusava l’ase de tots els cops de qualsevol delicte greu o gravíssim (tant si era real com si era inventat) qui ho feia era «bonista». Per tant, els «bonistes», segons aquest esquema de no-pensament, eren imprescindibles per portar el món a aquest declivi de què parlen els feixistes dia sí i dia també.

I és així com el «bonisme» s’ha convertit en el complement imprescindible de la paraula «woke» per tal de definir qualsevol esquerra. I insisteixo en «qualsevol», perquè la paraula ha acabat sent aplicada per ideòlegs feixistes fins i tot a ONG cristianes que volen que la resta d’humans no pateixin tant com l’actual etapa del capitalisme ens fa patir. L’ús per part d’aquesta gent de la paraula en qüestió és ben clar, malgrat s’hi refereixin poques vegades: volen tornar a les condicions anteriors a la Revolució Francesa o, com a mínim, abans de l’establiment dels drets socials mínims que el moviment obrer va aconseguir durant el segle XIX.

La paraula ha fet fortuna, també, en boca de ximples o persones amb poc reg sanguini que repeteixen com lloros insults creats pel feixisme actual i s’hi troben bé perquè pensen, o es creuen, que a ells no se’ls aplicarà mai cap paraula que els pugui arribar a cancel·lar com a persones. Pobres d’ells. No saben que tots els seus drets actuals com a persones i com a classe treballadora (tant si es pensen que en formen part com si no) un dia seran estigmatitzats com a «bonistes» o «woke» i, si no hi fem res, acabaran, ells i nosaltres, tornant al temps de l’esclavatge en què l’únic dret que teníem era el de morir quan el cos no aguantés més.

El «filldeputisme» o la dolenteria extrema estan de moda, sense dubte. I per això els feixistes i els ximples que se’n fan ressò utilitzen el seu antònim per referir-se a qui no vol la mort ni el patiment dels altres per molt diferents que siguin ni odia qualsevol que els de dalt assenyalen com a «culpable» dels desastres que només ells provoquen.