En parlem amb Carla Soro, una de les seves impulsores, i Manel Suárez, alumne de l’escola de circ des dels principis del projecte i implicat en el projecte de cooperació en l’acte d’entrega d’uns premis que suposen una dotació econòmica de 3.000 euros que expliquen que destinaran a la compra de material de circ per poder obrir més grups i arribar a més gent, i un acompanyament per part de tècnics de l’Ateneu Cooperatiu que els ha permès millorar la gestió econòmica.
Quin és l’origen de Tusikcirc?
Carla Soro (CS): Una altra companya i jo ens vam conèixer treballant en una escola de circ, i teníem la inquietud de, per una banda, descentralitzar el circ, perquè ara el circ s’està fent molt conegut però fa 10 anys no se’n feia fora de Barcelona, i volíem portar-ho més a la perifèria. I també teníem la inquietud d’obrir-ho a la branca social, més que a l’artística. Jo estava estudiant educació social, i la meva companya està fent un projecte de circ social a l'Ateneu Popular de Nou Barris, i vam crear aquest projecte per descentralitzar i per fer un projecte d'àmbit social.
Com enteneu la mediació comunitària i per què des del circ?
CS: El circ barreja un munt de tècniques, i cadascú té un espai o llenguatge on el seu cos s’adapta. Hi ha la dansa, el cant, la percussió, el clown, les acrobàcies aèries, l’equilibri… permet donar espai a tothom. A més, treballem amb risc, i això fa que sigui molt cooperatiu. Moltes altres arts escèniques o disciplines d’esport són molt més competitives, però al circ, perquè una persona estigui pujada en un cable, n’hi ha d’haver dues mirant com rebre-la en cas que es desequilibri. Permet que sigui un espai de cooperació on has de confiar en l'altre, on coneixes els teus límits, per saber, també, quines són les seves potencialitats, on has d'acompanyar, cohesionar... Mentre estem aprenent alguna cosa i expressant-nos, realment el que estem fent és treballar les nostres emocions, treballar la confiança amb l'altre, treballar l'expressió. És un art que per si sol ja genera mediació.
«Cadascú pot trobar un espai o llenguatge de circ al que el seu cos s’adapta: dansa, cant, percussió, clown, acrobàcies, equilibri…»
Quins són els projectes que esteu treballant ara a Tusikcirc?
CS: El que ho engloba tot és que som una escola de regulars de circ inclusiva i treballem amb totes les edats. El 60% de persones que volen apuntar-se a la tècnica en si, i un 40% són derivacions de serveis socials i entitats de cada territori. Llavors tenim dues seus on treballem aquesta escola, i a part tenim projectes itinerants. El de Badia, per exemple, és amb infància en risc, i tot el projecte és amb derivacions de serveis socials. I tenim dos projectes més, a Montcada i Vilanova i la Geltrú, on hi treballem casos d’aïllament amb gent gran. També tenim projectes internacionals, un d'intercanvi artístic amb un orfenat -li diuen així- a Tanzània. Hi ha moments en què artistes d’aquí anem allà a connectar i fer activitats, i fa dos anys van venir un grup de joves d’allà a fer una gira d’espectacles per aquí; a donar a conèixer el llenguatge del circ que hi ha a Tanzània.
Parleu molt de la falta d’espais de cohesió social. Acabeu sent un tercer espai, de fet, segons la definició de Ray Oldenburg.
CS: Sempre diem que som un recurs municipal. Totes les joves, infants, adultes que ens arriben no tenen un recurs on poder anar en el poble. No tothom vol anar al CAP, no tothom se sent identificat amb el casal d'avis, no tothom se sent identificat amb les activitats que hi ha… I moltes activitats municipals no són inclusives. Som un recurs i un espai perquè persones que no estan tenint accés a la cultura en tinguin. I d'aquí es genera la vida comunitària.
«Som un recurs municipal perquè persones que no estan tenint accés a la cultura en tinguin»
Quins són els reptes principals que us heu trobat?
CS: En primer lloc, la falta de professionals, perquè som un perfil professional molt concret. Ja d’entrada, hi ha pocs tècnics de circ: tenir uns estudis de tècnics de circ és poc freqüent perquè hi ha tres escoles en tot l’estat. A la vegada ser educador social, o psicòleg o fisioterapeuta… I no viure a Barcelona ciutat o a Madrid és complicat, perquè estem a Palau-Solità i Plegamans. Per altra banda, és una cosa molt innovadora. Costa molt que la gent cregui en el nostre projecte. Quan vas a un fisioterapeuta del CAP a dir-li que derivi a gent gran a fer circ, s’obren totes les limitacions extremes, un edatisme fort, la idea que no poden fer això perquè és una activitat de risc. I el mateix amb persones amb diversitat funcional… i amb altres perfils, amb tothom. Com que és una cosa innovadora, això fa que poca gent confiï en això. I la gent tendeixi a tractar les persones des de la limitació. El circ porta risc, i treballem amb risc tota l’estona, però amb un risc controlat.
Manel Suárez (MS): I també ens trobem barreres institucionals, de l’ús d’espais…
CS: No som cultura tradicional i estem en municipis on la cultura tradicional té un pes molt fort. No estem a Barcelona ciutat, on hi ha més moviment contemporani, sinó que estem a pobles. A Riells, per exemple, que té 400 habitants. Costa fer-se espai amb la cultura contemporània.
El projecte amb què heu guanyat el Premi Terra Fèrtil és la conversió en cooperativa. Per què voleu esdevenir una cooperativa?
CS: Principalment, per la regularització laboral nostra. Ja portem cinc anys aproximadament sent entitat, i amb l’acompanyament que hem anat fent amb l’Ateneu vèiem molts beneficis a l’hora d’activar aquesta part de cooperativa. Mantindríem les dues branques: la branca d'entitat perquè tenim 273 sòcies que participen, fem entrenaments oberts… Mantenir aquesta part 100% social. I per altra part, obrirem aquesta part de cooperativa amb la finalitat que les vuit persones que estem a l’equip tinguem unes condicions econòmiques més dignes.
Què us ha permès l’intercanvi a Tanzània?
Principalment, aprendre nous llenguatges de circ. És molt curiós perquè el que entenem nosaltres per circ és diferent del que entenen per circ a Tanzània. El xoc cultural ha estat brutal. Ells fan piràmides, construccions humanes, i quan van venir vam anar amb una colla castellera, perquè és la seva tècnica principal. La diferència pel que fa a la detecció de risc és molt gran: no tenen matalassos.
«El circ és un llenguatge: a Tanzània parlen suahili, nosaltres català, parlàvem en anglès… però ens hem entès perfectament des de l’expressió cultural»
MS: I no es consideren artistes, o professionals de l’acrobàcia, com nosaltres podem considerar. Per a ells és el seu mètode de supervivència, de guanyar diners. I nosaltres ho veiem i diem: són uns artistes increïbles. Ara en tenim uns quants per aquí a qui hem posat en contacte o han aconseguit contactes i estan treballant amb companyies de renom.
S'han presentat a llocs important de l’escena d’aquí, com el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris. Fins que no han arribat aquí i algú els hi ha dit: «Escolta, que sou uns artistes, sou professionals, i us heu de fer valdre», ells no n’eren conscients. Que de fet, s’empoderen ells sols, però fer-los obrir els ulls que si et guanyes la vida allà amb això, aquí també ho pots fer.
CS: Ha estat molt interessant com ens vam entendre: ells parlen en suahili i nosaltres en anglès, i adonar-nos que el circ també és un llenguatge. Vam estar tres mesos allà comunicant-nos amb ells, i ens hem entès perfectament. I després van venir aquí i ens vam entendre perfectament. L'expressió corporal ha trencat totes les fronteres del món, diria.
Treballeu en territoris diversos: Badia, Riells, Palau… com és treballar aquests territoris?
Cada poble és molt diferent. Riells és un poble de 400 habitants: quan nosaltres fem una activitat allà, ve tot el poble, som l’esdeveniment de l'any. I estem allà donant l'activitat i entren els avis a jugar a escacs… és un espai intergeneracional a nivells extrems. Tot és compartit, tot és verbalitzat entre totes. A Badia ho fem en una escola, a las Seguidillas, que és el barri dels edificis grans, que es veu al costat de la C-58. És un projecte on treballem més la interculturalitat. I a Palau, que és un poble que no té accés amb tren, que tot és cotxe, que tot són cases… i hi ha un cert poder adquisitiu, hi treballem l'exclusió social de la poca migració que hi ha. Cada municipi té unes necessitats tan concretes i tan diferents, que els col·lectius amb els que treballem a cada lloc no tenen res a veure. A Riells treballen sobretot diversitat funcional, perquè és un poble de muntanya que no té gens d’accessibilitat. Som l'única activitat que hi ha accessible. Cada context és diferent.
«Cada territori on treballem és diferent: a Riells, és un espai intergeneracional, a Badia treballem la interculturalitat i a Palau, l’exclusió social de la migració»
Què us ha permès o us permetrà el fet d’haver rebut els Premis Terra Fèrtil?
CS: Pel que fa l'acompanyament, és el que hem dit abans, que sobretot és a nivell de comunicació. Tenim molt de coneixement del tema de subvencions, perquè Tusikcirc es manté únicament d’això. I sobretot, hem après molt de comunicació: a fer anar les xarxes socials, esquematitzar una mica més el projecte a nivell anual, corregir-nos els excels de planificació econòmica i saber portar millor l’economia. Al final, tots nosaltres veníem de sectors que no tenen res a veure amb la gestió, i ens ha ajudat a consolidar-ho i a treballar sobretot amb molta previsió i amb molta antelació. Els diners del premi, principalment, aniran a compra de material per poder obrir més grups i poder fer més atenció, perquè tenim llistes d'espera a tots els horaris que fem. El principal problema que teníem era això, que totes les activitats que fem tenen un llistat molt gran, però el material de circ és caríssim, i no hi ha ajudes econòmiques per això, com sí que n'hi ha per a les nòmines.
_(1).jpg)
