Quan un nen és molt petit, aprèn molt aviat a diferenciar el so del seu nom.
 
Quan aprèn a parlar, de seguida el diu i, fins i tot, sap aprendre molt aviat el seu nom escrit, que no vol pas dir escriure’l o llegir-lo: en reconeix el dibuix de la lletra més gran i potser d’alguna de les petites.
 
Els agrada amagar-se i que tu diguis:

-On és, la Marta?
- On és, l’Oriol?
- ...

I quan es deixen veure diuen el seu nom o el reconeixen, és a dir: saben qui són, i que són importants per als qui els estimen.
 
Entre els més de divuit mil nens assassinats a Gaza, molts milers no van arribar a l’any d’edat, és a dir: no van saber mai el seu nom. No van saber mai que era important. I el món terrible en què han viscut els ha reduït a una colla de números molt difícils d’imaginar.
 
Per això em va semblar especialment important l’acció que es va fer a Barcelona aquest agost passat, en què es van llegir, un a un, els divuit mil noms de nens assassinats a Gaza. Convocaven  l'associació Juristes per Palestina i l'Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya.
 
Va durar hores. No sé quantes persones els vam donar veu, començant per la de Mi Hoa Lee, llavors en vaga de fam per Palestina. Van ser veus greus i veus agudes: serioses o tremoloses o, directament, veus que ploraven i s’havien d’aturar per recobrar l’alè.
 
I direu: això no canviarà les coses. Els nens continuen morint.

Per què això no es pot aturar?
 
És cert. Però també és cert que la veu i la presència van humanitzar unes xifres condemnades a la fredor d’uns llibres d’història que escriuran algunes de les pàgines més terribles de la humanitat.
 
Però hi van faltar noms. A Àfrica els noms dels nens que hi continuen morint són sistemàticament ignorats, com si fossin unes morts normals o inevitables.

Victoryizevbokun diu, a les xarxes:  «Si el món s'indigna només a vegades, no és casualitat. És el sistema recordant-nos que hi ha vides que importen…i vides… que sobren».

No ens en sobra cap, de nen.

Ens fan falta tots. I ens falten els periodistes assassinats, i  totes i cada una de les víctimes d’un camp de concentració obert com una tomba des d’on el Dr. Ezzideen, de Gaza, envia un últim missatge:

«No hi ha internet.
No hi ha senyal. No hi ha so. No hi ha món més enllà d’aquesta gàbia.
He caminat trenta minuts entre runes i pols. No buscant escapar, sinó un fragment de senyal, just el suficient per xiuxiuejar: «Seguim vius».
No perquè algú estigui escoltant,
sinó perquè morir sense ser escoltat és la mort definitiva.
Gaza està en silenci ara.
No amb pau, sinó amb aniquilació.
No un silenci de quietud, sinó d’asfíxia.
Han tallat l’últim cable.
Cap missatge surt. Cap imatge entra.
Fins i tot el dolor ha estat prohibit.
He passat  pel costat dels cadàvers d’edificis, de cases, d’homes, alguns respirant, altres no.
Tots ells esborrats per la mateixa mà que ha esborrat les nostres veus.
Això no és només un setge de bombes.
És un setge a la memòria: una guerra contra la nostra capacitat de dir: «Vam ser aquí».
Els bombardejos no han cessat mai, especialment a Jabalia.
Bombardegen els carrers on els nens demanen menjar.
Bombardegen les cues on les mares esperen farina.
Bombardegen la fam mateixa.
Sense menjar. Sense aigua. Sense sortida.
I els qui ho intenten, els qui busquen ajuda, són abatuts.
La gent mor aquí, i ningú no ho sap.
No perquè la matança s’hagi aturat, sinó perquè la destrucció de la connexió ha tingut èxit.
Internet era el nostre darrer alè.
No era un luxe; era la darrera evidència de la nostra humanitat.
Ara ja no hi és.
I en la foscor, massacren sense conseqüències.
He trobat aquest senyal feble com un moribund troba la brasa d’un foc sense flama.
M’he quedat sota un cel trencat, arriscant la mort, no per rescat, sinó per enviar això.
Un sol missatge.
Una darrera resistència.
Si estàs llegint això, recorda:
Hem caminat a través del foc per dir-ho.
No ens hem quedat callats.
Ens han fet callar.
I quan es restableixi el cablejat,
la veritat s’escolarà
i el món sabrà el que va decidir no veure.»