«On és la pau?
Ara que els coloms estan tan grassos...
On és l’amor?
Ara que hi ha tanta gent per estimar...
On són els déus?
Ara que el càstig és només per als febles...
On som nosaltres? On som? On som?»

Aquest és un dels poemes que es van recitar a la plaça Vella de Torelló, el dia 15 de juny de 2024. En aquest cas és de Jordi Cervera, que també va tocar amb l’harmònica un Lament per a Palestina. En total, hi va haver més de vint rapsodes que recitaven poemes d’autors palestins, o propis, o d’autors més coneguts, com ara Bertolt Brecht o Miquel Martí i Pol. I dos músics més: Marta Vilaró i Jordi Tolosa.

Entre poema i poema, vam anar llegint fins a un centenar de noms i edats de nens palestins morts durant el novembre de 2023, i que van ser 2.500. Ho heu llegit bé. No hi ha cap zero de més. És absolutament esborronador. Això va ser gràcies al col·lectiu d’Alella que ens els va fer arribar. No era fàcil llegir-los en veu alta: més d’una persona ho va fer plorant.

Simultàniament, una bona colla de criatures anaven pintant un mural per Palestina, amb la direcció i ajuda de l’escola d’arts plàstiques de Torelló.

També alhora, la Roxanne ens va portar els seus cossos de morts simulats, unes mortalles que ja han recorregut una bona colla de pobles i que uns i altres anàvem estenent al terra de la plaça, inerts: grans i petits, eren com crits contra el silenci, eren silencis contra l’oblit.
 
També hi va haver paradetes diverses: de la llibreria VUK, de Torelló mateix, amb una bona mostra de llibres sobre Palestina; la de material sobre Palestina; la de roba solidària; la de les escultures «Maternitat a Gaza», de Montse Catalán, i la de tes i pastes magrebines, de la Teresa, amb la col·laboració d’una noia magrebina de Montesquiu i la de la família, també magrebina, de la botiga de fruita La Pometa, de Torelló, que de fet va ajudar, i molt, a finançar l’acte, perquè no es venien però hi havia una guardiola voluntària que es va anar omplint.

Val a dir, doncs, que hi va haver un esforç important de molta gent solidària, en contrast amb traves administratives diverses. Des de qui va aconseguir cadires i taules fins a l’actitud molt col·laborativa del bar L'Animal, a la mateixa plaça: un refugi.

Tot plegat, un acte molt emotiu, que va arribar a tenir una seixantena de persones en alguns moments. Una veu petita enmig del desert de la indiferència. Però almenys va ser això: una veu.