El Diacrític

Abraçades virtuals que no ens abriguen

«Diuen que mascareta, en català, és morrió, però jo no em veig capaç de fer servir una paraulota com aquesta, que té una connotació clara d’esclavatge, de submissió. Tot i que hi ha molt de submissió en les nostres pors, i molt d’autoritarisme entre els qui ens canvien de fase o no amb criteris no només científics. Ja els va bé, que ens costi de refer-nos i que ens quedem a casa ben obedients i silenciades, silenciats»

No parleu de mi com si jo no hi fos

| 30/05/2020 a les 08:07h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, dsconfinament, mascaretes, covid-19, coronavirus
Concentració contra la repressió i pel dret de protesta, dimarts a la plaça Major de Vic
Concentració contra la repressió i pel dret de protesta, dimarts a la plaça Major de Vic | Steve Cedar
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/05/2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’altre dia vaig anar a Vic. Feia dos mesos que no hi anava, és clar, i en algun lloc del subconscient em semblava que allà no hi passaria res i que em despertaria d’un malson per entrar al passat.
 
No va ser així, evidentment. Feia un dia brillant i tots els arbres eren verds, però semblava una ciutat estranya. Era com si hagués entrat a l’altra cara de la lluna i tota la ciutat fos plena de cràters invisibles, de ferides obertes. Hi havia molta gent als carrers, però tots anàvem uniformats amb les mascaretes: ens volíem a prop però caminàvem fent esses per mantenir les distàncies físiques i segurament també les socials.
 
No sé llegir els ulls, sense els somriures. No sé llegir els ulls sense la veu, sense el posat seriós o feliç que acompanya les paraules (i penso en els qui han de veure la boca per entendre, sempre).
 
Entre la gent es destria un amic. L’he de mirar dos cops per saber que és ell.
 
- El Jordi es va morir... – em diu, tot i que ja sap que ho sé, perquè ens hem enviat abraçades virtuals, d’aquelles que no abriguen.
 
Però ho diu perquè  encara no s’ho ha acabat de creure. I perquè ens hem de dir les coses amb paraules dites, no només escrites. I se’m neguen els ulls perquè no puc abraçar-lo i així, a distància, hi ha paraules seves que no entenc.
 
Posats a fer, potser si portàvem màscares gregues podríem, almenys, diferenciar entre la comèdia, la sàtira o la tragèdia... ens podríem dibuixar un somriure estàtic o una ganyota d’astorament infinit. 
 
Diuen que mascareta, en català, és morrió, però jo no em veig capaç de fer servir una paraulota com aquesta, que té una connotació clara d’esclavatge, de submissió. Tot i que hi ha molt de submissió en les nostres pors, i molt d’autoritarisme entre els qui ens canvien de fase o no amb criteris no només científics. Ja els va bé, que ens costi de refer-nos i que ens quedem a casa ben obedients i silenciades, silenciats.
 
Potser sí, doncs, que portem el morrió posat, aquest invisible, i que haurem de dir les coses pel seu nom.
 
I em quedo pensant que ens estem fent molt de mal. Això els qui tenim de tot i no ens falta res... però hi ha dies que ens sembla que ens falta l’aire, que ens falta tot.
 
Perquè els qui ja no tenien feina ni sostre on confinar-se... on passen? Darrera quina mascareta viuen? I els qui ja no podien pagar el llum o el gas o el menjar, com estan, ara? Continuarem parlant de ciutats a la mesura humana? Continuaran incomplint la llei d’empadronament (sense el qual no existeixes, no tens targeta sanitària ni escola), a la ciutat de Vic?
 
Em quedo pensant una vegada més en els nois ofegats al Gurri (tan ufanós després de les pluges, amb els arbres de fulles estrenades) . Un d’ells, encara desaparegut. I tot per haver d’anar amb mitjans precaris a una feina precària. I penso en el treballador mort presumptament de coronavirus en un altre escorxador, però que no serà dit.
 
 
Em quedo pensant en les dotze hores per vint-i-cinc euros dels temporers de Lleida, que dormen al carrer i que no es poden ni rentar. Treballs essencials, però treballadores i treballadors kleenex, d'un sol ús.
 
Arreu els cràters invisibles, les ferides obertes. No sé si aquesta crisi ens farà millors o pitjors. Però no ens en sortirem soles, sols. Som formigues adelerades en un mateix formiguer efímer.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
Roser Iborra
25/04/2020
Imatge il·lustrativa
Maria Saladich
19/03/2021
Imatge il·lustrativa
Joan Iborra
04/12/2020
Imatge il·lustrativa
Maria Saladich
15/10/2020
El FESSrural és itinerant i se celebra cada any en un indret diferent de Catalunya
El FESSrural és itinerant i se celebra cada any en un indret diferent de Catalunya | Àlex Espuny
Josep Comajoan Colomé
El Festival de l’Economia Social i Solidària Rural de Catalunya aterra es farà al santuari del Miracle de la mà d’un grup d’iniciatives de l’economia social i solidària de la comarca | El FESSrural disposarà de diferents espais: Cultura, Fira, tallers i oci, restauració i un per la canalla, a més de debats sobre pagesia, cooperativisme, cures o transició energètica
Concert d'Anna Andreu en una edició del Cantilafont
Concert d'Anna Andreu en una edició del Cantilafont | Clara Orozco
Laura Arau
«Festivals com Cantilafont no només reben menys diners públics —també decideixen millor on van els que tenen. Amb pressupostos que mai s'acostaran als dels grans festivals, la decisió passa per pagar bé a poca gent en lloc de pagar malament a molta. No és una qüestió d'escala. És una qüestió de criteri» | «I quan el diner públic arriba als grans festivals, no es tradueix en oportunitat real per a qui crea: l’artista emergent hi és present al cartell, relegat a un escenari petit en un horari on gairebé no hi ha públic, però en treu poc més que la il·lusió d’haver-hi estat»
Una de les imatges incloses en el llibre, de la junta de la cooperativa de Manlleu, fotografiats amb dues dones de l'agrupació feminista de la cooperativa La Moral de Badalona, que el 6 de març de 1932 va anar a Manlleu a promoure la creació d'agrupacions feministes a les cooperatives del territori
Una de les imatges incloses en el llibre, de la junta de la cooperativa de Manlleu, fotografiats amb dues dones de l'agrupació feminista de la cooperativa La Moral de Badalona, que el 6 de març de 1932 va anar a Manlleu a promoure la creació d'agrupacions feministes a les cooperatives del territori
Josep Comajoan Colomé
El Museu del Ter i l'Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central recuperen 'El cooperativisme a Osona', de l'historiador Josep Casanovas, publicada originalment el 1998 | La publicació, consultable gratuïtament al web del Museu del Ter, és el quart volum del projecte editorial «El fil de la cooperació»