El diacrícit

La nova normalitat

«Podré pujar aquella muntanya, sense por de trobar-me cap policia? Sense por del què diran els policies de balcó que proliferen arreu? Sense por a la pròpia por del policia que porto a dins?»

«La por permanent a la marginalitat, és l’arma de destrucció massiva que ha caigut damunt nostre»

La pandèmia invisible és el sistema

| 04/12/2020 a les 18:51h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, pandèmia repressiva, repressió, policies de balcó, confinament, estat d'alarma, coronavirus, covid-19
«Donem voltes damunt del feltre, donant cops a les cantoneres, xocant amb força entre nosaltres, contra nosaltres, fent caramboles, traçant camins per la taula que una ment perversa imagina o assaja amb el seu tac de fusta»
«Donem voltes damunt del feltre, donant cops a les cantoneres, xocant amb força entre nosaltres, contra nosaltres, fent caramboles, traçant camins per la taula que una ment perversa imagina o assaja amb el seu tac de fusta» | Christian Wiediger
Aquesta notícia es va publicar originalment el 04/12/2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La novetat és el grau d’incertesa.

No és la por a un virus, a emmalaltir, a morir. Aquestes són pors atàviques, de tota la vida.

La novetat és la incertesa de la norma. Allò que ahir era vàlid, avui ja no ho és i demà potser sí potser no, no se sap. Les coses més elementals, insospitadament, d’avui per demà, esdevenen il·legals, coses que et situen fora de la frontera: Podré sortir de casa, demà? Serà legal anar a teatre? Podré sopar, després? A dins o a fora del restaurant? Fins a quina hora? Podré pujar aquella muntanya, sense por de trobar-me cap policia? Sense por del què diran els policies de balcó que proliferen arreu? Sense por a la pròpia por del policia que porto a dins?

Tots som il·legals en potència. Per les coses més banals, som culpables fins que no es demostri el contrari. Si me’n vaig de cap de setmana, estic desobeint. Si vaig al teatre sóc un perill públic. Si em trec la mascareta, sóc un insociable. Si, amb el cotxe, quedo encallat en un pam de neu, surto al telenotícies com a exemple de mal comportament. La por permanent a la marginalitat, és l’arma de destrucció massiva que ha caigut damunt nostre.

Ens descobrim inventant, mentalment,  excuses absurdes per a explicar a un hipotètic policia les coses més senzilles. Per explicar què hi fem en una carretera equivocada en hora que no toca. Imaginant rutes rocambolesques per anar fins el poble del costat. Ideant viatges en dies que hauríem d’estar, tranquil·lament a casa o, tranquil·lament sortint-ne. Calculant quants serem al dinar de Nadal, sense saber quines són/seran les normes matemàtiques. Dos i dos, sumen quatre, o només sumen tres? Els nens compten? I la gent gran? I els miops, els coixos, els calbs, els imbècils, comptem? Som bombolla? Quantes bombolles podem combinar?  Que significa, ser bombolla?

Encapsulats dins els nostres embolcalls de plàstic, més que bombolles, som boles de billar. Donem voltes damunt del feltre verd, donant cops a les cantoneres, xocant amb força entre nosaltres, contra nosaltres, fent caramboles, traçant camins per la taula que una ment perversa imagina o assaja amb el seu tac de fusta. No sé qui és el jugador, en tot cas és evident que hi ha algú que en treu un benefici d’aquest joc pervers i no som pas nosaltres. Nosaltres només en som les boles, sempre amb la por al cos, amb la por de caure, en qualsevol moment, per alguna de les troneres de la taula, forats negres que menen cap a l’enlloc, cap el fora de joc, la marginalitat, els residus oblidats dins la taula impecable.

Fins que acabi la partida, la seva partida.

Fins que comenci la nostra

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
Xènia Canal Calvo
16/11/2020
Imatge il·lustrativa
Roser Iborra
28/06/2021
Imatge il·lustrativa
Roser Iborra
01/12/2020
Imatge il·lustrativa
Roser Iborra
17/11/2020
Imatge il·lustrativa
Laia Santís | Jordi Martí Font
14/09/2020
Un veí de la família controlant des de la finestra del pis a veure si arribava la comitiva judicial
Un veí de la família controlant des de la finestra del pis a veure si arribava la comitiva judicial | Ferran Domènech
Ferran Domènech
La PAH lamenta que si l'oficina d'habitatge de Manlleu no hagués tancat el 12 de febrer passat no s'hauria arribat a aquesta situació 'in extremis' | Una vintena de persones s'han concentrat davant de l'edifici per evitar el desnonament
Moment que la família abandona el seu pis del carrer Anselm Clavé, propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Moment que la família abandona el seu pis del carrer Anselm Clavé, propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Josep Comajoan Colomé
L’Ajuntament de Vic, que no va emetre en el seu moment l’informe de vulnerabilitat de la família, només els ha ofert com a solució d’emergència tres nits en un hostal | El jutjat va saltar-se l’article de la llei que diu que havia d’haver informat a temps l’Ajuntament i va fer cas omís de les gestions d’última hora | El pis és propietat de Divarian, societat del fons voltor Cerberus
Porcs en una granja industrial
Porcs en una granja industrial
Mar Carrera Vendrell
Les sis entitats organitzadores d'«El porc del demà» reflexionen amb Mar Carrera sobre els motius per participar en aquest concurs literari que, aquest any, també ho és d'il·lustració | «La tasca d’una editorial és acompanyar històries per canviar el món, contribuir a generar coneixement col·lectiu que circuli, posar les eines perquè el pensament crític tingui formes entenedores, atractives i sostenibles»