El Diacrític

Unes pèrdues essencials

«Aquests nois no eren uns ciclistes imprudents, sinó persones obligades a treballar en una feina perillosa que no havien pogut triar. Sense ni els mitjans adequats per anar-hi i, segurament, sense prou protecció al lloc de treball»

«Totes les morts d’aquests dies sense rituals i amb el dol no expressat i fet grumoll als dits ens pesen a l’ànima. I les seves, també»

Càrnies en Lluita i sindicats exigeixen actuacions urgents després de la mort d’un treballador de Le Porc Gourmet arrossegat pel riu Gurri

| 25/04/2020 a les 22:22h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, indústria agroalimentària, Le Porc Gourmet, indústria càrnia, precarietat laboral, accidents laborals
Agents de la Guàrdia Urbana de Vic durant la recerca dels treballadors desapareguts a la riba del riu Gurri
Agents de la Guàrdia Urbana de Vic durant la recerca dels treballadors desapareguts a la riba del riu Gurri | Ajuntament de Vic
Aquesta notícia es va publicar originalment el 25/04/2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies tan estranys ens han volgut fer creure que tots érem al mateix barco, i no. Perquè algunes i alguns  són a l’aigua, sense barco i sense casa, nedant contra tanta injustícia i tanta hipocresia.

El passat 22 d’abril, a la matinada, Obidiaba Knadno, un noiet català originari de Ghana, de vint i pocs anys, va perdre la vida tornant de la seva feina precària a Le Porc Gourmet, en intentar travessar el Gurri  amb la bicicleta. Un altre company de feina, Sarbjit Singh, català d’origen indi, amb dona i dos fills,  continua desaparegut, aigües avall.

Aquest Sant Jordi hem tingut roses de dol.

No és només tristesa, el que sentim, sinó indignació. Perquè aquestes morts eren evitables. Perquè s’havia avisat repetidament sobre la perillositat d’aquest trajecte. Tard o d’hora havia de passar, de la mateixa manera que els accidents dintre l’empresa es multipliquen, es repeteixen, es silencien.

A Le Porc Gourmet plou sobre mullat. Després de la lluita que va costar tants acomiadaments i alguns avenços, en gran part malversada després per un acord d’un sindicat groc i de la pròpia Generalitat al servei de l’empresa, la precarietat continua, la precarietat mata. 

Des de casa, aïllats però no incomunicats, ens farem sentir. No només plorarem.

Des de casa, però rebels a aquest silenci imposat, cridarem ben alt que això no ha de passar mai més.

No anem bé. D’aquesta crisi sanitària i d’aquesta crisi més fonda, humana i mundial, de la llei del més fort, només ens en sortirem unides, units. Qui se’n podria salvar sol? Som humans, som fràgils. Som efímers.

Els serveis alimentaris, diuen, són essencials. Però, i les persones? Ah, no, les persones són substituïbles, carn de canó.

Que no ens falti la carn a taula, sobretot ara, que ens avorrim i hem d’inventar plats nous.

Que no ens falti res, acaparem més, encara que a altres els falti tot.

Els aplaudirem a les vuit del vespre, a aquests treballadors essencials? No n’hi hauria prou, suposant que es fes, suposant que algú se’n recordés.

El consum de carn actual és insostenible. Per a la comarca, però també per a tot el món. I l’esclavitud que comporta per a les persones que hi treballen (a més del patiment animal) ha d’acabar.

Pandèmia de precarietat laboral assassina dintre la pandèmia sanitària global.

Perquè Obidiaba Knadno i Sarbjit Singh no eren uns ciclistes imprudents, sinó persones obligades a treballar en una feina perillosa que no havien pogut triar. Sense ni els mitjans adequats per anar-hi i, segurament, sense prou protecció al lloc de treball.

No sé si ens podreu perdonar, nois,  i les famílies que us ploren.

Perquè no som terra d’acollida, sinó un erm d’insolidaritat.

De moment ens podríem proposar que cada dia, quan ens despertem amb el seu record, fem un minut de silenci. Seran minuts no vistos, no comptabilitzats, no fotografiats, no filmats. Sabrem que no hem d’oblidar la lluita, que tornarem als carrers.

Perquè totes les morts d’aquests dies sense rituals i amb el dol no expressat i fet grumoll als dits  ens pesen a l’ànima. I les seves, també. De la mateixa manera. Les seves morts són les nostres.
Anna Fernández, Eva Goenaga i Guillem Subirachs, a la presentació de la FESC 2021
Anna Fernández, Eva Goenaga i Guillem Subirachs, a la presentació de la FESC 2021 | Sara Blázquez
Més de 140 entitats i empreses de tots els sectors exposaran el 23 i 24 d’octubre a la FESC d'aquest any | L'informe de Balanç Social 2021 indica que l'economia solidària està creixent a tots nivells: en organitzacions, en base social i en generació d’ocupació i d’ingressos
La Carmeta i la Paquita han rebut targetes diferents. Reconeixes aquests símbols? Estem de sorteig a Instagram!
La Carmeta i la Paquita han rebut targetes diferents. Reconeixes aquests símbols? Estem de sorteig a Instagram! | Maria Saladich
Maria Saladich
La Carmeta i la Paquita han rebut targetes diferents. Reconeixes aquests símbols? Sortegem una entrada doble entre les persones que els encertin (sorteig a Instagram) per veure '100UP', una pel·lícula que retrata una selecció acolorida de persones de tot el món que tenen més de 100 anys, i que es projecta aquest dissabte dins el Festival Protesta
Un passadís de l'hospital de Porto Velho on està ingressat Z., català resident al Brasil, que ha explicat la situació caòtica que es viu al centre
Un passadís de l'hospital de Porto Velho on està ingressat Z., català resident al Brasil, que ha explicat la situació caòtica que es viu al centre
Roser Iborra
Article a partir de la conversa amb un català resident al Brasil, hospitalitzat en un caòtic hospital de Porto Velho, que explica la situació de col·lapse arran de la Covid-19 | «Comparteix l’habitació amb cinc persones i això vol dir que té un llit. Però els passadissos de l’hospital estan plens a vessar de gent amuntegada. En llits escampats pels corredors, alguns estirats en matalassos al terra»