EL DIACRÍTIC

A la vora del foc

Ferran Orriols fa una reflexió sobre la música i la seva essència i ens convida a acompanyar la lectura d'una selecció de cançons recollides en una llista d'Spotify

Foramuralla: les veneracions de l'endemà

| 31/03/2020 a les 16:32h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, diacrític, opinió, reflexió, música, nyandú, ferran orriols, johnny cash
Lana del Rey
Lana del Rey | Jay L. Clendenin
El concert parsimoniós es va embranzir amb la serenata popular. Les cançons, fins aleshores estirades amb finals a la llunyària, van semblar planificades per aquell gloriós moment. «Això no és?», «Espera’t, aquesta em sona, és dels… collons, de qui és?», «Sí, home, és un clàssic!». «Radiohead, No Surprises». La llengua ja no picava i l'enteniment va relaxar-se fins finir-se la cançó, quan va ser reconeguda. Llavors el cantant va dir you know, m’agrada agafar les [cançons] que m'enamoren i deixar-les ben pelades, només veu i guitarra, per compartir-les amb vosaltres. I afegia n'hi ha de molt boniques avui dia i és l'única manera d'assegurar-nos que resistiran els batzacs de les modes; no m’imagino a uns adolescents cantant Kanye West a la vora del foc amb les seves guitarres, you know, però, why not, si la cançó és bona seria una llàstima no fer-ho (1).
 
L'expansió de la tecnologia dins l'art —ara parlo jo— ha provocat que l'essència de les cançons, allò que les dota de veu pròpia —missatge i melodia, sobretot— hagi passat a segon pla i siguin més un «mira mare què faig» que no pas un «vine fill que t'explicaré una cosa». No és que m'hi oposi, experimentar amb això també és crear i resulta interessant, però considero que la modernor i el llenguatge no-orgànic les distancia i deshumanitza; esdevenen éssers a contemplar, no a compartir. Encara ara hi ha tonades atractives amb paraules punyents, poemes que retraten el que no filmen els ulls i històries profundes que t'adormen als vespres quan t'enclaves al sofà, però el format ha anat canviant i s'han vist reduïdes a un ho he vist però no t'ho explico; presoneres del botó del play internades en comandaments, ordinadors portàtils, tauletes i llibres fotografiats que s'espolsen amb un capirotazo, que deien a Friends. Amb tot, qui s'aventura a ensenyar-ho als altres sense un ordinador a l'abast? Ben mort, el joglar.
 
Alçar-se amb la guitarra i aproximar-s'hi amb una versió nua és fer-los un favor. És exorcitzar l'instagram per descobrir la persona; rostre bell llevat de quisca. És apropar-les a la llar dels vius, convidar-les a la taula després d'una fartanera, acotxar-les al llit amb nosaltres havent ruixat amor. La tradició oral no morirà mentre quedi algú escampant-la pels racons, entre generacions. Que bonic, oi, narrar Fargo entre col·legues i xarrups de ratafia? I cantar-li Talking Heads a un nadó quan cala els ulls? I llegir Irene Solà als nets, a la vora d’un foc hiemal? El cançoner popular segueix engreixant-se i no el durem a l’escorxador. Rebeu el trobador dins vostre!
 
No us puc abandonar sense una genuflexió a Johnny Cash deunostrussenyor, qui va fer d’aquesta parlamenta un disc històric. És a dir, un rastell de perles populars gravades a guitarra i veu. Si l'article no és prou obvi, poseu-vos les American Recordings i el meu fum serà encens.
 
Incrusto una llista amb cançons que bé es mereixen ser esquilades i cantades a la vora del foc, que siguin llenya i no cendra.

Abraçada confinada i molta força per tothom.
 
(1) Basat en el discurs de Micah P. Hinson durant el concert de L'Atlàntida de Vic el 31 de gener del 2020.


Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
Ferran Orriols Sabatés
04/11/2019
Imatge il·lustrativa
Jordi Martí Font
14/01/2020
Imatge il·lustrativa
Ferran Orriols Sabatés
26/07/2019
Imatge il·lustrativa
Ferran Orriols Sabatés
30/05/2019
Concentració contra la repressió i pel dret de protesta, dimarts a la plaça Major de Vic
Concentració contra la repressió i pel dret de protesta, dimarts a la plaça Major de Vic | Steve Cedar
Roser Iborra
«Diuen que mascareta, en català, és morrió, però jo no em veig capaç de fer servir una paraulota com aquesta, que té una connotació clara d’esclavatge, de submissió. Tot i que hi ha molt de submissió en les nostres pors, i molt d’autoritarisme entre els qui ens canvien de fase o no amb criteris no només científics. Ja els va bé, que ens costi de refer-nos i que ens quedem a casa ben obedients i silenciades, silenciats»
Imatge il·lustrativa
Maria Saladich
Maria Saladich
A la nova entrega de 'De més verdes en maduren' de la il·lustradora Maria Saladich, les iaies tenen cert respecte a sortir de casa
Assemblea de sòcies de la Directa
Assemblea de sòcies de la Directa | Víctor Serri
Sara Blázquez
Article de Sara Blázquez publicat originàriament a Mèdia.cat amb motiu del número 500 i el 14è aniversari de la Directa | «Els mitjans cooperatius s’ajuden els uns als altres per difondre continguts i reforçar la visió conjunta d’un periodisme que concep la informació com a bé comú i no com una mercaderia»