ELDIACRÍTIC

Els silencis necessaris

«Tanta por ens fa, el silenci? Tanta por ens fa, estar soles, sols? Acabarem escoltant la rentadora, a aquest pas»

«I un dia et fan adonar que la teva solitud silent no és una enemiga, sinó ben bé al contrari: una amiga per sempre, una aliada necessària»

Tres novel·les que m’han atrapat (al sofà post-covid)

| 03/08/2020 a les 08:00h
Arxivat a: El Diacrític, soroll, silenci, covid19, confinament, aprendre, màquina, solitud, humana, música, estona, escoltar, fressa
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte»
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte» | Kristina Flour
Aquesta notícia es va publicar originalment el 03/08/2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies de confinament forçós crec que ho han fet més evident: vivíem (i tornem a viure) dintre d’una voràgine de sorolls ininterromputs, d’agendes atapeïdes, de gent amunt i avall que fem soroll amb els cotxes, amb els nostres tràfecs continus, amb les discussions, amb els crits, amb els aparells electrònics que ens governen.

A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte. I en algunes escoles a vegades els i les mestres ens deixem atrapar en una espiral de «crido-més-que-els-nens-per-fer-me-sentir». És comprensible, però absolutament contraproduent.

En canvi hi ha sorolls (fressa, que en diem al Lluçanès) que sí, que es poden evitar: engeguem el televisor o la ràdio perquè les veus ens facin companyia, i sentim sense escoltar la música ambiental a les sales d’espera dels dentistes, per exemple. Tanta por ens fa, el silenci? Tanta por ens fa, estar soles, sols? Acabarem escoltant la rentadora, a aquest pas.

Però hi ha fresses subtils que el subratllen, el silenci. Jo gairebé parlaria del silenci de l’aigua, o del silenci dels ocells. Cada nota té el seu silenci: cada onada fa de bressol silent a la següent. Cada llampec callat porta un tro ressagat.

Estic convençuda que ens fan falta moltes estones de silenci humà dintre la meravella del mar o del bosc. Com més asfalt trepitgem, menys ens en recordem. I al contrari: com més arbres i flors veus i saludes, més falta et fan. I un dia et fan adonar que la teva solitud silent no és una enemiga, sinó ben bé al contrari: una amiga per sempre, una aliada necessària. Ens cal aprendre a escoltar-nos. Dintre les fresses tènues i amigues: al costat d’un rierol, al cim d’una muntanya o a peu de mar, els camins cap al jo interior s’eixamplen i ens tornen el mirall d’allò que som: petits i infinits alhora. Una engruna dintre el sorral, una pessigada de núvol, un alè d’estrella.

La veu humana és un instrument musical extraordinari. Què ens fa reconèixer una veu amiga? Quina petita vibració la fa única? Com hem après a parlar i a cantar? Deu ser un record mil·lenari. No el malversem en xerrameques buides...

I la música, quin plaer quan suspens tots els sentits i gronxes l’ànima només per escoltar-la.
Per contra, quina angoixa, quan les veus es fan servir com a arma, per molt ben elaborades que semblin. Aquestes veus d’alguns polítics i cacics  mentiders que se’ns fiquen al cap, aquests anuncis barroers i els altres, els més subtils, que deixem entrar a casa  impunement per la porta gran i sense reixes dels televisors.

En canvi, ens oblidem ben bé de qui viu en el silenci. De qui no pot llegir els llavis a través de les mascaretes i que parla un llenguatge de signes que no ens passa pel cap d’aprendre.

Cada dia que neix, quan es comença a fer clar i penses que estàs veient la llum del passat d’una estrella, i s’obre una flor que feia dies que s’empolainava, i sents un ocell... és extraordinari. Només falta no estar massa atordit o angoixat per adonar-se’n.

I aquest silenci quan no cal dir res perquè parla el cos, parlen els ulls, parlen les mans. Quan el temps s’atura. Les millors cartes d’amor són aquelles que no es van escriure mai.
Persones amuntagades després de la intervenció policial a la tanca de Melilla, en una imatge presa per l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH)
Persones amuntagades després de la intervenció policial a la tanca de Melilla, en una imatge presa per l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) | AMDH
Carme Brugarola
«M’expliquen que m’he d’ imaginar que tinc un gos i que de cop i volta en tindré cinc o sis i com que es barallarien cal marcar territori per conservar allò que som i allò que tenim. M’han dit tot això després de la matança a la tanca de Melilla. Encara ploro» | «Hauríem de rebre a tothom com hem rebut als ucraïnesos, amb els braços oberts, però rebem els joves africans matant-los a cop de bastonades»
El llibre explica la història d'un grup de dones que van lluitar per conquerir l’autonomia dins el moviment cooperatiu català
El llibre explica la història d'un grup de dones que van lluitar per conquerir l’autonomia dins el moviment cooperatiu català
L’obra, escrita per Marc Dalmau i Mar Masip, es presenta el 30 de juny a la Lleialtat Santsenca | Narra la història de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista que va lluitar per fer visible el paper de les dones en el moviment cooperatiu
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu?
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu? | Maria Saladich
Maria Saladich
Les iaies de la Maria Saladich prefereixen passar la revetlla en remull i lluny dels petards. I tu?