El Diacrític

​Quan Gaza deixa d’omplir titulars

«Quan només veiem runes i destrucció, quan Gaza queda reduïda a allò que li han fet, correm el risc de tornar a deixar fora de camp les persones i la societat que hi viuen»

«La fortalesa de les persones que sostenen la vida en condicions extremes no ens hauria de fer oblidar que tenen dret a viure sense haver de resistir permanentment»

Una exposició recupera trenta anys de solidaritat entre Barcelona i Gaza a través de l'arquitectura i la memòria

| 17/11/2026 a les 17:44h
Arxivat a: El Diacrític, Palestina, Gaza
Una nena camina pels carrers de Gaza, buscant menjar enmig de la destrucció de les bombes israelianes
Una nena camina pels carrers de Gaza, buscant menjar enmig de la destrucció de les bombes israelianes | Jaber Jehad Badwan
Fa dies que Gaza ja no apareix als titulars. Les imatges deixen d’obrir els informatius, les actualitzacions perden presència i l’atenció es desplaça cap a una altra banda. Però el que passa a Gaza no s’atura quan deixem de mirar. Les pluges dels darrers dies han inundat els campaments de població desplaçada i han malmès tendes i refugis. Milers de persones continuen vivint en condicions extremadament precàries, exposades al fred, la pluja i la intempèrie, mentre l’alto el foc anunciat l’octubre del 2025 no ha posat fi a la violència ni ha revertit la situació de desplaçament i precarietat en què viu bona part de la població palestina.
 
Quan l’atenció mediàtica s’allunya, però, no només deixem de veure què hi passa. També deixem de veure qui hi viu. Des de l’octubre del 2023, les imatges que ens han arribat han estat sobretot les de les runes, els bombardejos, les persones desplaçades i les xifres de morts. Són imatges necessàries per mostrar la destrucció i denunciar-la. Però, quan es converteixen en l’única manera de representar un lloc, correm el risc d’acabar confonent-lo amb allò que li han fet. Gaza esdevé un escenari de guerra, i la vida que hi havia —i que encara hi ha— queda fora de camp.
 
Aquesta manera de mirar no és casual ni comença amb les imatges dels darrers anys. Arrosseguem una mirada colonial sobre Palestina, construïda al llarg de dècades de relats polítics i mediàtics que han situat Israel al centre —les seves pors, la seva seguretat, el seu dret a defensar-se— i han presentat el territori com una qüestió a resoldre, no com la terra d’una societat amb memòria, vincles i un projecte de futur. El projecte de colonització sionista es va desplegar sobre un territori on ja vivia una societat palestina. La Declaració de Balfour del 1917 va ser un pas decisiu en aquest procés: el govern britànic va donar suport a la creació d’una llar nacional jueva a Palestina sense reconèixer els drets polítics de la població que hi vivia. La Nakba del 1948, amb l’expulsió de centenars de milers de palestins i la destrucció de centenars de pobles, va marcar un punt d’inflexió en aquesta història de despossessió, que va continuar amb l’ocupació israeliana, el bloqueig de Gaza i el sistema d’apartheid. Avui, el genocidi a Gaza és l’expressió més extrema.
 
Aquesta operació d’esborrament té una dimensió física, però també política i simbòlica. En una conversa amb l’historiador palestí Elias Sanbar, publicada a Libération els dies 8 i 9 de maig de 1982 amb el títol «Les Indiens de Palestine», el filòsof francès Gilles Deleuze reflexionava sobre la despossessió palestina i la manera com el projecte sionista havia operat per expulsar una població del seu territori i fer-ne desaparèixer la presència. La conversa s’emmarcava en el debat al voltant de la creació de la Revue d’études palestiniennes, una publicació que volia fer visible la història, la cultura i la realitat d’una societat sovint reduïda a la condició de refugiada o combatent. En aquest diàleg, Deleuze formulava una pregunta: «Com fer el buit, com buidar un poble?». La pregunta remetia a un procés que anava més enllà de l’expulsió física de la població palestina. Implicava també negar-ne la presència, esborrar-ne la història i els vincles amb el territori, fins a fer com si aquella terra fos buida. El buit, per tant, no és una absència natural: és el resultat d’un procés d’esborrament. I aquesta operació també deixa empremta en la manera com mirem Palestina. Quan només veiem runes i destrucció, quan Gaza queda reduïda a allò que li han fet, correm el risc de tornar a deixar fora de camp les persones i la societat que hi viuen.
 
Cal continuar mirant Gaza, però també cal revisar des d’on i com la mirem. Cal tornar a partir de la vida. No per ignorar la destrucció ni per construir un relat amable, sinó per no deixar que sigui l’únic que sabem d’un poble. Quan la nostra amiga Ansam Al-Ruhal parla de Gaza, parla de Beit Lahia, la ciutat on va néixer: «la terra de l’or vermell on els meus familiars conreaven maduixes». Una ciutat, una família, un camp. En aquesta imatge hi ha una història familiar, una relació amb la terra i una manera concreta d’habitar un lloc. Gaza no és només un nom als informatius o un territori devastat: és també això. Són els barris, els camps, les cases, els carrers, les relacions i els espais on es construeix la vida compartida. Partir de la vida és recuperar aquesta complexitat: els llocs, les memòries, els vincles, els desitjos i els projectes que les imatges de destrucció no poden explicar.També vol dir no reduir la societat palestina a la seva capacitat de resistir. La fortalesa de les persones que sostenen la vida en condicions extremes no ens hauria de fer oblidar que tenen dret a viure sense haver de resistir permanentment.
 
Mirar d’una altra manera també ens obliga a revisar què entenem per solidaritat. Barcelona ha sostingut gairebé trenta anys de cooperació municipal amb Gaza, especialment en àmbits com l’urbanisme i l’espai públic. Però aquesta història també l’han construït entitats, moviments socials i persones que han mantingut els vincles, impulsat intercanvis i denunciat l’apartheid i l’ocupació. La solidaritat no pot limitar-se a l’assistència: implica reconeixement i responsabilitat política. L’ajuda humanitària és imprescindible, però no pot substituir la denúncia de les causes que la fan necessària ni el qüestionament de les relacions polítiques, econòmiques i diplomàtiques que permeten que la colonització, la despossessió i l’ocupació continuïn. Tampoc no hi pot haver una reconstrucció justa sense garantir que el poble palestí tingui capacitat real per decidir-la i sense exigir responsabilitats a qui ha provocat la destrucció.
 
Aquesta voluntat de mirar des de la vida, la memòria i els vincles és també el punt de partida de «Construint un horitzó. Barcelona i Gaza, un pont al Mediterrani», l’exposició que he comissariat juntament amb Jordi Queralt per encàrrec del Districte 11 de l’Ajuntament de Barcelona, en el marc de Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. L’exposició recupera la història de cooperació entre les dues ciutats i obre un espai de conversa amb prop de vint veus, moltes de les quals són palestines. Es pot visitar fins al 31 de desembre a l’Oliva Artés (MUHBA), al barri de Poblenou a Barcelona, amb entrada gratuïta.
Potser, quan Gaza deixa d’omplir titulars, la pregunta no és tant què hi passa com què deixem de veure quan deixem de mirar. Gaza no és només un territori destruït, sinó un lloc habitat; no és només una història de violència, sinó també de memòria, de vincles i de vida. I el poble palestí no és només allò que ha hagut de resistir: és un poble amb dret a viure, a habitar la seva terra i a decidir el seu futur.
Una nena camina pels carrers de Gaza, buscant menjar enmig de la destrucció de les bombes israelianes
Una nena camina pels carrers de Gaza, buscant menjar enmig de la destrucció de les bombes israelianes | Jaber Jehad Badwan
Laura Arau
«Quan només veiem runes i destrucció, quan Gaza queda reduïda a allò que li han fet, correm el risc de tornar a deixar fora de camp les persones i la societat que hi viuen» | «La fortalesa de les persones que sostenen la vida en condicions extremes no ens hauria de fer oblidar que tenen dret a viure sense haver de resistir permanentment»
Un dels moments més emotius de la jornada inaugural de L'Etxavuiro
Un dels moments més emotius de la jornada inaugural de L'Etxavuiro | Sara Blázquez Castells
Sara Blázquez Castells
Centenars de persones participen al llarg de dissabte en la festa d'inauguració de l'Ateneu Popular i Independentista, que estrena oficialment el local reformat del carrer de la Ramada | La jornada combina cultura, debats, una arrossada multitudinària, quines i antiquines i concerts, en un ambient festiu que ni les quatre gotes de pluja aconsegueixen aigualir
La manifestació al Coll de Vic, després de passar pel Mercadona
La manifestació al Coll de Vic, després de passar pel Mercadona | Sara Blázquez Castells
Josep Comajoan Colomé
Els sindicats combatius i el moviment per l'habitatge protagonitzen els actes centrals de la vaga general de l'11N a Osona, amb un tall a la C-17 i l'Eix i una cercavila multitudinària pels carrers de Vic | La protesta denuncia l'encariment de la vida, la precarietat laboral i l'especulació immobiliària