Som a l'època de l'any en què gairebé no hi ha poble ni barri que no tingui la plaça ocupada. Un sopar popular, un concert, un correfoc, una cercavila... i una comissió de festes que fa mesos que prepara quatre dies que passaran massa ràpid. Durant uns dies, els carrers deixen de ser un lloc de pas. La plaça recupera una funció que la resta de l'any sembla haver oblidat: ser un espai on la gent es troba.

Potser una de les coses que més ens falten avui són precisament això: places. No només com a espais físics, sinó com a moments compartits. Llocs on no anem amb una finalitat concreta, on no cal consumir ni produir, on simplement podem coincidir.

Perquè compartir espai amb altres persones no és una cosa menor. També és una manera d'aprendre a conviure.

A les festes majors compartim taula amb persones amb qui la resta de l'any només ens creuem pel carrer. Coincidim amb veïnes de totes les edats, amb gent que pensa diferent, amb qui acaba d'arribar i amb qui hi és de tota la vida. Durant uns dies sortim dels nostres cercles d'afinitat i tornem a practicar una cosa tan senzilla com estar juntes.

Potser per això, quan sento parlar de com combatre els discursos d'odi, sempre tinc la sensació que la reflexió comença massa tard.

Parlem de desmentir mentides, de rebatre rumors, de denunciar la desinformació. Tot això és imprescindible. Però els discursos d'odi no són només un conjunt d'arguments. Abans de tot, són una oferta de pertinença. Prometen un «nosaltres» a qui fa temps que no sent que forma part de res. I aquest «nosaltres» gairebé sempre necessita fabricar un «ells».

Ho veiem quan es parla de les persones migrants. Primer desapareixen els noms. Després les històries. Es converteixen en un número. I, finalment, només queda una categoria que, de mica en mica, es transforma en sinònim de problema o d'amenaça.

És molt difícil odiar algú que coneixes. És molt més fàcil tenir por d'algú pel que ens han dit que representa.

Per això crec que la pregunta important no és només com combatem aquests discursos, sinó què fem perquè no trobin un terreny on arrelar.

Vivim en una societat que ens empeny cada vegada més a escollir amb qui compartim la vida. Els algoritmes ens mostren persones que pensen com nosaltres. Les xarxes reforcen les nostres certeses. Ens relacionem en cercles cada cop més petits; cada cop més semblants.

La plaça ens obliga a sortir d'aquesta lògica.

La plaça no pregunta a qui votes, ni d'on vens, ni quina llengua parles a casa. Tampoc si fa dos mesos que has arribat al poble o si hi has viscut tota la vida. Simplement et posa al costat de persones que no has triat. I aquesta convivència imperfecta, quotidiana, és una de les poques coses que encara ens obliga a mirar-nos com a veïnes abans que com allò que representem.

Una festa major no fa desaparèixer el racisme ni resol els conflictes socials. Seria ingenu pensar-ho. Els arguments serveixen per combatre els discursos d'odi quan ja han arrelat. Però els vincles poden arribar abans: poden evitar que aquests discursos trobin un lloc on créixer.

Quan s'acabi l'estiu, desmuntarem els escenaris, plegarem les taules i recollirem les cadires. Però el que valdria la pena conservar és una cosa molt més fràgil: el costum de trobar-nos.

Perquè potser el contrari de l'odi no és només un argument millor. És un lloc on trobar-nos.