El diacrític | 8M

Esperava

«Però semblava que ningú no ho veia. Ni les veïnes, ni la seva mare. Ni les germanes, ni la sogra... Ningú no li’n deia res i a ella l’avergonyia, explicar-ho, i potser ja no feia falta, ja no tornaria a passar»

Dones d’Osona reten homenatge a les assassinades per violència masclista en un acte de protesta a Vic

| 07/03/2023 a les 18:45h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, violència masclista, feminisme
«No el va veure venir. El cop al cap la va fer rodar per terra. Aquesta vegada, la pallissa era mortal»
«No el va veure venir. El cop al cap la va fer rodar per terra. Aquesta vegada, la pallissa era mortal»
Aquesta notícia es va publicar originalment el 07/03/2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Que els nens fossin més grans. Que ho poguessin entendre. Eren encara tan petits... i els nens necessiten un pare, ja se sap.

Esperava que, si ho tenia sempre tot net, si tenia els àpats a punt, si era complaent en el llit... potser no la insultaria més. Però se sentia tan poca cosa... amb el temps, s’havia anat encongint, sota els seus petits menyspreus.

Esperava.

Potser ell canviaria. Li ho havia promès. Li ho deia sempre, i semblava sincer. Deia que l’estimava... li portava flors, a vegades. Un braçalet, fins i tot, i no era pas ben barat. Tornava a ser el d’abans, durant uns dies. Tornaven a ser una família. Els nens estaven contents. Ella s’arreglava, es tenyia els cabells, es pintava els llavis ben vermells, es feia les ungles. Li va regalar un vestit... 

Esperava que, de mica en mica, les coses canviarien. Li havia sabut molt de greu, aquella empenta. Aquella bufetada. Aquell cop de puny. Estava molt avergonyit. Li havia demanat perdó. Li ho deia plorant. Feia moltes hores, a la feina. Allò l’anava minant, ho havia d’entendre.

Esperava.

Hi havia dies de calma. Ell, en el fons, l’estimava. Hi havia dies feliços, però sempre penjats a la corda fluixa. Un equilibri cada vegada més difícil.

La pallissa va ser més grossa. Ja no podia amagar els ulls de vellut i el braç trencat. «Vaig caure de les escales», va dir al metge. I el metge la va mirar amb cara de no creure-s’ho, però no va dir res.

La va cuidar. Va venir la seva mare, uns quants dies.

Però semblava que ningú no ho veia. Ni les veïnes, ni la seva mare. Ni les germanes, ni la sogra... Ningú no li’n deia res i a ella l’avergonyia, explicar-ho, i potser ja no feia falta, ja no tornaria a passar.

Però en el fons sabia que no hi havia res a fer. Que ja no la tornaria a estimar. Que ja no el tornaria a estimar.

Esperava poder-se’n separar com a amics. Poder compartir els nens sense rancúnia. Però no sabia on anar. No tenia feina. No tenia casa.

Esperava.

Però ara els nens ja s’adonaven de tot. Ploraven i s’amagaven, quan a casa hi havia crits. Tenien por.

I ella també, també tenia molta por. Qualsevol petit problema l’encenia. Si no tenia la camisa a punt. Si gastava massa. Si estava cansada. Volaven plats, cendrers. Cridava. Li pegava i deia que no ho havia volgut fer, però que ella en tenia la culpa, que s’havia abandonat. Que no feia goig. Que sempre estava trista...

Esperava poder-ho dir a algú. Si ho denunciava, l’ajudarien? Però on? Com? Quan? Estava molt sola. Molt enfonsada. Plorava cada nit.

Esperava. Però quan la va deixar mig morta, aquell dia, ensangonada i plena de blaus se’n va anar d’una revolada a denunciar-ho, sense pensar-hi més. Li van fer moltes preguntes: per què no ho havia dit abans? No ho havia vist ningú? En tenia proves? Quin vestit portava?

Esperava que ara, amb l’ordre d’allunyament en curs, ell tindria por. Però no sabia on anar, havia de compartir la casa amb ell encara uns dies. Li van dir que li buscarien un lloc. Que aniria de pressa. Que anés fent l’equipatge, discretament, i potser podia portar uns dies els nens amb la seva mare...

No el va veure venir. El cop al cap la va fer rodar per terra. Aquesta vegada, la pallissa era mortal.

Els nens, ara, qui sap on anirien. El seu record, ara, s’esborraria. I també, potser, el seu nom.
Manifestació de dissabte a la plaça Sant Jaume contra l'ampliació de l'aeroport d'El Prat.
Manifestació de dissabte a la plaça Sant Jaume contra l'ampliació de l'aeroport d'El Prat. | Zeroport
Més de 180 activistes internacionals es reuniran del 3 al 6 de juliol a Barcelona al congrés per al decreixement turístic i de l’aviació | La lluita contra el pla d'expansió de l'aeroport de Barcelona rep el suport d'un centenar de col·lectius de tot el món
Primera edició del festival, davant la llibreria El Refugi.
Primera edició del festival, davant la llibreria El Refugi. | Josep Comajoan
L'esdeveniment és coorganitzat per les llibreries cooperatives El Refugi de La Seu d’Urgell i La Lluerna de Ripoll | Enguany la proposta augmenta en nombre de dies, per tal d'omplir les localitats del Pirineu de poesia i música
«L'Imperialisme estatunidenc porta anys generant guerres a Orient Mitjà. El control dels recursos és essencial per al capital»
«L'Imperialisme estatunidenc porta anys generant guerres a Orient Mitjà. El control dels recursos és essencial per al capital» | Bumble Dee
Óscar García Jurado
Óscar García Jurado debuta com a articulista a Setembre amb un text que vincula el conflicte d'Orient Mitjà amb els interessos del capitalisme que se serveix del racisme, el masclisme, l'explotació ambiental o el militarisme per als seus interessos | «El capital necessita de l'Estat per a nodrir-se. Sempre ho ha fet. També en neoliberalisme. L'augment de la despesa militar suposarà disminuir despesa pública en educació, sanitat,… Això significarà un augment dels beneficis del capital que controla la provisió privada d'aquests serveis»