El Diacrític

Foramuralla: les veneracions de l'endemà

Crònica del músic Ferran Orriols del festival Foramuralla que va fer-se divendres a Vic

«Osona no és el Liverpool català, hòstia, Osona és Osona: les bandes de poble, la música que hi volta i la gent que ho fa visible i li dona vida, com la Cava i el Foramuralla»

Foramuralla: descobrir és de valents

| 04/11/2019 a les 12:16h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, Foramuralla, música, festivals, Vic
Jessica Pratt, divendres al Foramuralla a Vic
Jessica Pratt, divendres al Foramuralla a Vic | Eva Freixa
Sincretisme 1 m. [LC] [FS] [RE] [AN] Síntesi d’elements culturals o religiosos d’origen diferent que experimenten una reinterpretació.

Quan vols explicar una experiència enlluernadora als altres i assolir un grau de rigorositat excel·lent en la seva transmissió, encetes una recerca profunda i exigent en el llenguatge per trobar la paraula perfecta que ho sintetitzi tot, ras i curt, i estalviar-te així una parrafada vomitivament empalagosa com la que us acabo de fotre ara. Estem de llet, canaia. Tinc la paraula.

El Foramuralla és, entre moltes altres coses, un festival sincrètic. El que vam viure el passat divendres 1 de novembre (i breument el dijous anterior) a la ciutat de Vic va ser justament això: un conjunt de propostes gens semblants entre elles presentant-se davant nostre d’una forma diferent a la que coneixem. Així de sorprenent és el món de la música en directe, encara que no passi sempre. Els que anem de concerts i en gaudim sense buscar aviam qui fot la pota quan, ens agrada que els artistes se la juguin, que no siguin ells qui condicionin el concert sinó el concert qui els condicioni a ells. És a dir, que hi hagi emoció i no la puguin ocultar.

Anem al gra, que qui enfarfega ofega.

El Festival va arrencar dijous al santuari Jazz Cava amb els solvents Marialluïsa. El públic va digerir-los calmosament i a la vora. So mil·limetradament controlat i cançons rodones. El cantant va entregar-se al públic amb camisa i rotulador, recollint empremta d’una nit important i provant de desbocar el Big Bang atrapat als ulls, tal com va explicar després, de la gent continguda (que de fet, ho estava força… una mica de sang, collons, gent d’Osona!). Sorprèn el rodatge d’una banda tan jove. Destacar el bon gust que tenen a l’hora de farcir les cançons, discret i auster, amb guitarres amb aires a Whitney que tant espeteguen com acaricien. Collons, quin so! Així tancaven la gira i ens avisaven de la publicació d’un primer disc. Estarem al cas.

Tarta Relena encetaven el divendres des del hall de l’Atlàntida. Partint cada una d’un racó diferent del recinte, van trencar la xerramenta dels assistents assentats vorejant taules amb un inici original. L’efecte estéreo va ser preciós pels que ens trobàvem al mig. El concert es va desgranar amb precisió. Les veus (afinades fins i tot ens els glissandos, hòstia!) ens van clavar a la cadira. Una proposta interessantíssima que va dotar de modernor i originalitat a cançons antigues i remotes combinant efectes de veu i bases electròniques. Un encert.

Sam Berridge va agafar el relleu tirant pel dret. Enfilant-se al petit escenari, va presentar-se breument per anar a la ideia. Amor a primera vista. Guitarra i veu van omplir-ho tot, ànima inclosa. Les cançons van presentar-se nues, capaces d’aguantar qualsevol arranjament si algun dia es dona el cas. I és que, si la cançó és bona, pots acompanyar-la amb el motor d’un tractor i seguirà fent caure llàgrimes. Realment precioses. Totes. S’acosta discarràs.
 

Actuació d'Egosex al Foramuralla, divendres a Vic Foto: Eva Freixa

 

CARLA jugaven a casa però podrien haver jugat a l’altra punta del món perfectament. Un directe espatarrant. Complicitat entre músics i diferents rampells sonors al llarg d’unes melodies bellíssimes. Els greus sacsejaven òrgans sense gaire miraments, mentre la delicadesa vocal els arrapava i amanyagava perquè no passessin por. Així és el seu directe: agosarat i bonic. Vam ballar i vam cantar.

Si ho hagués sabut abans, hagués anat al concert de Jessica Pratt en dejú i confessat. El seu va ser missa. L’única diferència és que el sermó es va fer curt. Repertori lent però sense pausa, el duet va encaterinar a un públic majoritàriament assentat (per què ho fotem això de seure quan la música és lenta?) amb un silenci sepulcral a les primeres files. Directàs immaculat. Amb els anys direm allò de «la Jessica Pratt va tocar a Vic, t’ho juro, jo hi era».

El recital de Joan Miquel Oliver va ser un cabàs de hits. Un rere l’altre. So espectacular i l’actitud del que coneix l’ofici, oferint el que s’espera d’una banda que toca en un festival. Públic més que satisfet amb un trio (completat per Jaume Manresa, teclista d’Antònia Font i Xarli Oliver, músic il·lustre de la comarca) que va brillar amb empenta.

Si algú no s’havia engatat encara, ho va acabar de fer amb Egosex. Estem parlant de ritme, no de birra. El seu va ser un concert cenyit al que la banda prometia: desenfrenament, suor i follia. El cau on ens trobàvem va esdevenir fosc, enlluernat espasmòdicament per espurnes tribals de melodies repetitives i airoses. Divins.

Cala Vento te la venta de cop i no te’n refàs fins passats uns dies. El duo és ara una banda gegant. Es nota que toquen arreu dia sí dia també i que s’ho agafen en sèrio. Amb el gas a baix i un feix de cançonaques excel·lent van deixar-nos amb ganes de més. De més bolos, però sobretot, de més d’ells. Esverament, mala hòstia i pop. I una milícia de seguidors escopint lletres pures i certes.

La nit va acabar a la Jazz Cava acomboiats per Dj’s Palmas. Música dispersa, coneguda i per conèixer. Perfecte per allargar la nit unes hores més i obligar el públic a guardar-se les veneracions per l’endemà. Perquè el Foramuralla, mentre dura, es mira i s’escolta. Les fotos i els vídeos ja sortiran, però quan hi ets no toca, perquè voleien distraccions millors. És anar-se’n de viatge i estavellar el mòbil. Així ho fa qui aprecia des del cor, qui gaudeix, qui se sorprèn, qui canta, qui balla, qui paga sense recança per allò que s’ho mereix. I no penseu que és fàcil arribar fins aquí, no, que ja en van nou edicions, molta música nova i molt atreviment. Osona no és el Liverpool català, hòstia, Osona és Osona: les bandes de poble, la música que hi volta i la gent que ho fa visible i li dona vida, com la Cava i el Foramuralla. La ciutat de Vic ja els ho pot anar agraïnt, que sort en tenen.
 

CARLA al Foramuralla, divendres passat a Vic Foto: Eva Freixa

Un activista penjant cartells demanant justícia per a Pedro Álvarez amb motiu d'un dels aniversaris del seu assassinat
Un activista penjant cartells demanant justícia per a Pedro Álvarez amb motiu d'un dels aniversaris del seu assassinat
Isabel Llanas
L'article alterna la descripció de l'estat d'alarma actual i el que ens pot venir a sobre amb la recuperació de la memòria de Pedro Álvarez, l'assassinat del qual està a punt de prescriure sense que s'hagi fet justícia
Mesures de precaució contra el Covid-19 en un comerç de Banyoles
Mesures de precaució contra el Covid-19 en un comerç de Banyoles | Aleix Auber
Roser Iborra
«Els corruptes, els ineptes, els privilegiats, ens revolten, ara més que mai. Que no cantin victòria, perquè no els ho perdonarem» | «Ens hi va la vida, sí, però també ens hi anava abans de la pandèmia. Només que les tragèdies passaven lluny, o això volíem creure. I si passaven a prop ja fèiem per manera de no saber-ho gaire, de no saber-ho del cert»
«Ens estem equivocant de camí, hem de recuperar l’esperit que imperava fa unes quantes dècades enrere on sortíem als balcons per distreure’ns i relacionar-nos»
«Ens estem equivocant de camí, hem de recuperar l’esperit que imperava fa unes quantes dècades enrere on sortíem als balcons per distreure’ns i relacionar-nos» | Nick Karvounis, Unsplash
Marc Camacho Balaguer
Marc Camacho reflexiona en aquest article sobre els canvis relacionals que produeix la crisi sanitària del Covid-19 | «I és que no ens podríem prendre aquesta crisi com una oportunitat per recuperar aquest esperit de veïnatge i generar espais de cohesió i solidaritat comuna?»