EL DIACRÍTIC

Els llestos de les llistes (side B)

Segona part de l'article sobre llistes musicals amb el millor de l'any del músic Ferran Orriols, del grup osonenc Nyandú

«Vaig criticar això que es fa de publicar llistes del millor de l’any, però no vaig poder-me estar de fer la meva»

Els llestos de les llistes (side A)

| 30/05/2019 a les 09:00h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Gaz Coombes, MGMT, Emma Louise, Villagers, John Prine, Arctic Monkeys, Damien Jurado, Neil Young, Rosalía, Nyandú, cultura, cançons, música, llista, Gorillaz, The Everly Brothers
La cantant Rosalía, que el 2018 va presentar el projecte 'El mal querer'
La cantant Rosalía, que el 2018 va presentar el projecte 'El mal querer' | Sony Music Spain
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/05/2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Déu vos guard. Si ja sabeu per on van els tiros us estalviaré feina: feu un bandersnatch (o una rayuela, per als romàntics) i aneu de dret als discos. Ara, si heu espetegat aquí i no sabeu d'on vinc, us ho resumeixo: en l'article anterior vaig criticar això que es fa de publicar llistes del millor de l'any, però no vaig poder-me estar de fer la meva. Tinc tant de fato que l'he partit en dos articles i encara me'n queda. Però no en gitaré més. Aquesta és la segona i última entrega. Gaudiu-la i agafeu-ne el que vulgueu.

Damien Jurado — The Horizon Just Laughed. Folk de fàcil digestió, malgrat pugui contenir traces de rock. La veu d'aquest senyor bressola i amansa. Les cançons són rius a mar en calma. Tot el disc té un reflex daurat, com el de la llum de tarda, de la pols flotant en l'aire, que l'embruta però la fa visible i bella.

Arctic Monkeys — Tranquility Base Hotel & Casino. Lounge music, ciència-ficció. Un gran encert d'una banda referent. Moviment consolidador. Després d'AM, l'encreuament els enviava a Can Radiohead o a Can Coldpaly, i han escollit el primer. Tendir a la marca o marcar tendència. Van en serio, han vingut a jugar i fan el que els dona la gana. Si hi entreu, ploureu ovacions.

Rosalía — El mal querer. Obra mestra del nostre temps. Poca cosa aportaré que no sapigueu ja, però, perquè quedi dit, ho escric. Quan semblava que les llegendes formaven part de temps passats i terres llunyanes, surt ella i ens permet de viure-ho en pròpia pell. Poseu-vos-la de dalt a baix, a poder ser amb el llibret al davant, sense pausa. Quan acabeu sereu una persona nova.

John Prine — The Tree of Forgiveness. Folk empolsinat de la tercera edat. Que em caigués aquest àlbum a les mans va ser una grata sorpresa. Música de la frontera, fora el porxo i cel rogent, amb una llauna de cervesa barata a la mà i el cigarro de liar mig-apagat-mig-ensalivat als morros.

Villagers — The Art of Pretending to Swim. Folk mutat a pop renovador. Aquest xicot m'agrada des del seu primer àlbum, i ja en van quatre. No falla. Cançons increïblement belles amb harmonies tenebroses que es dissimulen rere melodies plenes de llum. Un àlbum profund i molt més produït que els anteriors. Vast oceà de criatures desconegudes. Vinga, mulleu-vos!

Emma Louise — Lylac Everything. Soul agosarat. Patam! Una idea original emmotlla el disc: la cantant transforma la seva veu cap a greu, mitjançant aparatos moderns, i la dota amb un to masculí i sensual que retira a Jeff Buckley. Original, atrevit i meravellosament preciós. Se la juga i la clava.

MGMT — Little Dark Age. Psicodèlia. Cafè amb llet i tripi. Què? No els hem pas perdut encara, oi? Quan semblava que s'havien oblidat de les cançons, aventurats en terres de sons estrafolaris, van i troben deu joies sota les pedres. Era això el que estaven buscant? Equilibri perfecte entre àcids i sucres.

Gaz Coombes — World’s Strongest Man. Hip-Rock ultraproduït.
L'excantant de Supergrass rebenta caps amb aquest disc concebut, gravat i mesclat en total soledat. Ric i magistral. Hi trobareu engrunes de soul, rock-and-roll, hip-hop o psicodèlia, entre d'altres. Al tanto que genera addicció.

Gorillaz — The Now Now. Electrònica. Banda virtual. Viatjar al futur sense moure's de lloc. Fer que el cap balli i el cos senti. Damon Albarn és un geni, hòstia. 

The Everly Brothers — The Golden Hits of the Everly Brothers (1962). Manual de cançons perfectes. Elegància. Estimo les cançons d'aquest recopilatori. I això que odio els recopilatoris. Les van fer diversos compositors, però els senyors les interpreten amb una bellesa absoluta. Guitarres espetegant i melodies que fan crec-crec.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán — Señora Azul (1974). Crosby, Stills and Nash a l'espanyola. Mal em fa que no se n'hagi parlat més, d'aquesta colla. Harmonies de veu espaterrants i, sobretot, molta fibra. No restreny gens ni mica.

Neil Young — Harvest (1972). Lectura sagrada. Música del profeta. El millor de Neil Young és el que transmet. Sempre hi he vist un pagès cantant-li a la terra i això arriba. Escoltar-lo és amorrar-se on neix el riu. Molta bellesa i rock-and-roll. Grans cançons governen el disc i, malgrat la càrrega elèctrica que guarden, sempre se'l pot veure a ell, harmònica i guitarra sobresortint, com déunostrusenyor o els camps daurats que emmurallen els pobles.

Com acostumo a fer, acompanyo l'article amb una llista de reproducció de Spotify. Hi trobareu els discos dels dos articles. Els d'aquest comencen a partir de l'onzena cançó. Si heu llegit fins aquí, tot això que sabreu. Si no, prou que ho trobareu igualment.


 
Les conselleres Natàlia Garriga i Laura Vilagrà, amb la Queta, en la presentació d'una campanya en favor de l'ús del català el 14 de març passat
Les conselleres Natàlia Garriga i Laura Vilagrà, amb la Queta, en la presentació d'una campanya en favor de l'ús del català el 14 de març passat | Generalitat de Catalunya
Carme Brugarola
Article de Carme Brugarola sobre l'ús del català, especialment entre el jovent, i els comportaments erràtics d'alguns polítics amb responsabilitats de govern | «La Kings League ha estat la gota que ha fet vessar el got. Al més pur estil del circ romà els patricis Aragonès, Trias, Maragall, Rufián i tota la cúria sencera gaudien mentre les feres s’empassaven d’un glop el pal de paller de la nostra cultura: la llengua»
El Cogulló de Sallent és una muntanya de runam salí de 500 metres d’alçada
El Cogulló de Sallent és una muntanya de runam salí de 500 metres d’alçada | Núria Segura Insa
Núria Segura Insa
ICL, l'empresa israeliana que gestiona aquesta activitat al Bages, està en el punt de mira per l'impacte ambiental, així com per les condicions laborals dels treballadors | Una sentència ferma obliga a la companyia a buidar la muntanya de sal del Cogulló, a Sallent, on ara vol fer una planta fotovoltaica; veïns i entitats ambientalistes temen que sigui una excusa per evitar enretirar el runam salí
Mapa de la contaminació per purins a Osona, amb les tres fonts amb uns índexs més alts de nitrats
Mapa de la contaminació per purins a Osona, amb les tres fonts amb uns índexs més alts de nitrats | Grup de Defensa del Ter
Josep Comajoan
El GDT fa l’enèsima denúncia del mal estat dels aqüífers a partir de l’analítica de 170 fonts d’Osona i el Lluçanès | Un 41% de les fonts analitzades estaven contaminades per purins i un 42% no rajaven, un 9% més que ara fa un any