Fa dos anys, per Sant Jordi, els treballadors i treballadores de Le Porc Gourmet, en plena onada d’acomiadaments per haver gosat denunciar les terribles condicions laborals de l’escorxador, van fer una paradeta de venda de roses, llibres i samarretes a la plaça de Vic, amb el suport de Càrnies en lluita. La plaça era una festa de llibres, roses i estelades. Suposo que això va fer que se sentissin part de tot plegat, perquè la gent s’acostava molt a la paradeta i preguntava, i escoltava.

Hi vam ser tot el dia. Havent dinat, vam començar a fer una pancarta, el lema de la qual no recordo, però que devia fer referència a la readmissió i la lluita... La pancarta era estesa al terra de la plaça i anàvem fent. Un dels nois, molt jove, va suggerir: «Posem-hi l’estrella!». «I les ratlles!», va dir un altre. Quan van acabar, vaig quedar bocabadada, perquè l’estelada que havien dibuixat tenia sis barres. «Però si són qua...», vaig començar a dir. I vaig callar. Perquè m’havia emocionat profundament. Aquella estelada havia sortit del cor, no era fruit de cap imposició. En aquella estelada, hi cabia tothom.
 
Ara bé: tots i totes les catalanes som una meravella? No ens enganyem. Hi ha capitalistes catalans. I ara mateix, a Ripoll, hi ha qui s’embolica amb l’estelada per dir que no hi cabem tots. I això és tota una altra cosa, això és intolerable. El racisme no és una opinió: és un delicte. Hem de combatre el racisme espanyolista, però també el que barreja reivindicacions ben lícites amb un supremacisme excloent. No blanquegem l’odi i l’exclusió en nom d’una identitat pretesament superior. Som catalans i catalanes, sí: vinguts d’arreu a una terra de pas. Amb costums diversos que ens enriqueixen. Casa meva és casa vostra, que diu la cançó: si és que hi ha cases d’algú. Cases de totes, de tots.