EL DIACRÍTIC

Els llestos de les llistes (side B)

Segona part de l'article sobre llistes musicals amb el millor de l'any del músic Ferran Orriols, del grup osonenc Nyandú

«Vaig criticar això que es fa de publicar llistes del millor de l’any, però no vaig poder-me estar de fer la meva»

Els llestos de les llistes (side A)

| 30/05/2019 a les 09:00h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Gaz Coombes, MGMT, Emma Louise, Villagers, John Prine, Arctic Monkeys, Damien Jurado, Neil Young, Rosalía, Nyandú, cultura, cançons, música, llista, Gorillaz, The Everly Brothers
La cantant Rosalía, que el 2018 va presentar el projecte 'El mal querer'
La cantant Rosalía, que el 2018 va presentar el projecte 'El mal querer' | Sony Music Spain
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/05/2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Déu vos guard. Si ja sabeu per on van els tiros us estalviaré feina: feu un bandersnatch (o una rayuela, per als romàntics) i aneu de dret als discos. Ara, si heu espetegat aquí i no sabeu d'on vinc, us ho resumeixo: en l'article anterior vaig criticar això que es fa de publicar llistes del millor de l'any, però no vaig poder-me estar de fer la meva. Tinc tant de fato que l'he partit en dos articles i encara me'n queda. Però no en gitaré més. Aquesta és la segona i última entrega. Gaudiu-la i agafeu-ne el que vulgueu.

Damien Jurado — The Horizon Just Laughed. Folk de fàcil digestió, malgrat pugui contenir traces de rock. La veu d'aquest senyor bressola i amansa. Les cançons són rius a mar en calma. Tot el disc té un reflex daurat, com el de la llum de tarda, de la pols flotant en l'aire, que l'embruta però la fa visible i bella.

Arctic Monkeys — Tranquility Base Hotel & Casino. Lounge music, ciència-ficció. Un gran encert d'una banda referent. Moviment consolidador. Després d'AM, l'encreuament els enviava a Can Radiohead o a Can Coldpaly, i han escollit el primer. Tendir a la marca o marcar tendència. Van en serio, han vingut a jugar i fan el que els dona la gana. Si hi entreu, ploureu ovacions.

Rosalía — El mal querer. Obra mestra del nostre temps. Poca cosa aportaré que no sapigueu ja, però, perquè quedi dit, ho escric. Quan semblava que les llegendes formaven part de temps passats i terres llunyanes, surt ella i ens permet de viure-ho en pròpia pell. Poseu-vos-la de dalt a baix, a poder ser amb el llibret al davant, sense pausa. Quan acabeu sereu una persona nova.

John Prine — The Tree of Forgiveness. Folk empolsinat de la tercera edat. Que em caigués aquest àlbum a les mans va ser una grata sorpresa. Música de la frontera, fora el porxo i cel rogent, amb una llauna de cervesa barata a la mà i el cigarro de liar mig-apagat-mig-ensalivat als morros.

Villagers — The Art of Pretending to Swim. Folk mutat a pop renovador. Aquest xicot m'agrada des del seu primer àlbum, i ja en van quatre. No falla. Cançons increïblement belles amb harmonies tenebroses que es dissimulen rere melodies plenes de llum. Un àlbum profund i molt més produït que els anteriors. Vast oceà de criatures desconegudes. Vinga, mulleu-vos!

Emma Louise — Lylac Everything. Soul agosarat. Patam! Una idea original emmotlla el disc: la cantant transforma la seva veu cap a greu, mitjançant aparatos moderns, i la dota amb un to masculí i sensual que retira a Jeff Buckley. Original, atrevit i meravellosament preciós. Se la juga i la clava.

MGMT — Little Dark Age. Psicodèlia. Cafè amb llet i tripi. Què? No els hem pas perdut encara, oi? Quan semblava que s'havien oblidat de les cançons, aventurats en terres de sons estrafolaris, van i troben deu joies sota les pedres. Era això el que estaven buscant? Equilibri perfecte entre àcids i sucres.

Gaz Coombes — World’s Strongest Man. Hip-Rock ultraproduït.
L'excantant de Supergrass rebenta caps amb aquest disc concebut, gravat i mesclat en total soledat. Ric i magistral. Hi trobareu engrunes de soul, rock-and-roll, hip-hop o psicodèlia, entre d'altres. Al tanto que genera addicció.

Gorillaz — The Now Now. Electrònica. Banda virtual. Viatjar al futur sense moure's de lloc. Fer que el cap balli i el cos senti. Damon Albarn és un geni, hòstia. 

The Everly Brothers — The Golden Hits of the Everly Brothers (1962). Manual de cançons perfectes. Elegància. Estimo les cançons d'aquest recopilatori. I això que odio els recopilatoris. Les van fer diversos compositors, però els senyors les interpreten amb una bellesa absoluta. Guitarres espetegant i melodies que fan crec-crec.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán — Señora Azul (1974). Crosby, Stills and Nash a l'espanyola. Mal em fa que no se n'hagi parlat més, d'aquesta colla. Harmonies de veu espaterrants i, sobretot, molta fibra. No restreny gens ni mica.

Neil Young — Harvest (1972). Lectura sagrada. Música del profeta. El millor de Neil Young és el que transmet. Sempre hi he vist un pagès cantant-li a la terra i això arriba. Escoltar-lo és amorrar-se on neix el riu. Molta bellesa i rock-and-roll. Grans cançons governen el disc i, malgrat la càrrega elèctrica que guarden, sempre se'l pot veure a ell, harmònica i guitarra sobresortint, com déunostrusenyor o els camps daurats que emmurallen els pobles.

Com acostumo a fer, acompanyo l'article amb una llista de reproducció de Spotify. Hi trobareu els discos dels dos articles. Els d'aquest comencen a partir de l'onzena cançó. Si heu llegit fins aquí, tot això que sabreu. Si no, prou que ho trobareu igualment.


 
M. Carme Rafecas ressenya 'Tardor' (Raig verd, 2019), d'Ali Smith
M. Carme Rafecas ressenya 'Tardor' (Raig verd, 2019), d'Ali Smith
M. Carme Rafecas
M. Carme Rafecas estrena la secció 'Més llibres, més lliures' amb la ressenya de 'Tardor' (Raig Verd, 2019), la primera novel·la del quartet estacional d'Ali Smith
Loquillo
Loquillo | Lucía de Andrés
Jordi Martí Font
«Com que no fas cap gest per diferenciar-te de la majoria d'espanyolistes que hi ha i que et lloen acabes essent la BSO dels feixistes i això a algú que, com tu, presumeix de ser antifeixista l'hauria de posar molt nerviós» | «De tu, nascut al Poble Sec i nét d'un antifeixista, adulador de Durruti, esperàvem alguna cosa més que acabar endollat als mítings de BOCS»
Imatge de bona sintonia entre les delegacions del PSOE i ERC durant una de les trobades que han fet per negociar la investidura de Pedro Sánchez
Imatge de bona sintonia entre les delegacions del PSOE i ERC durant una de les trobades que han fet per negociar la investidura de Pedro Sánchez | PSOE
Jordi Martí Font
«No importa massa que els principals beneficiats del pacte a nivell organitzatiu siguin els del PSOE, una organització política de dretes al servei dels amos de sempre i ara més que mai» | «La segona transició està en marxa i, vista la primera, l'única forma de fer-li front continua sent la mateixa de sempre: des del carrer i sense deixar de perdre el somriure, amb paciència i sense desànim perquè segur que veurem coses desconcertants i descensos al pou de la llonganissa adulterada dels que marquen època»