Déu vos guard. Si ja sabeu per on van els tiros us estalviaré feina: feu un bandersnatch (o una rayuela, per als romàntics) i aneu de dret als discos. Ara, si heu espetegat aquí i no sabeu d'on vinc, us ho resumeixo: en l'article anterior vaig criticar això que es fa de publicar llistes del millor de l'any, però no vaig poder-me estar de fer la meva. Tinc tant de fato que l'he partit en dos articles i encara me'n queda. Però no en gitaré més. Aquesta és la segona i última entrega. Gaudiu-la i agafeu-ne el que vulgueu.

Damien Jurado — The Horizon Just Laughed. Folk de fàcil digestió, malgrat pugui contenir traces de rock. La veu d'aquest senyor bressola i amansa. Les cançons són rius a mar en calma. Tot el disc té un reflex daurat, com el de la llum de tarda, de la pols flotant en l'aire, que l'embruta però la fa visible i bella.

Arctic Monkeys — Tranquility Base Hotel & Casino. Lounge music, ciència-ficció. Un gran encert d'una banda referent. Moviment consolidador. Després d'AM, l'encreuament els enviava a Can Radiohead o a Can Coldpaly, i han escollit el primer. Tendir a la marca o marcar tendència. Van en serio, han vingut a jugar i fan el que els dona la gana. Si hi entreu, ploureu ovacions.

Rosalía — El mal querer. Obra mestra del nostre temps. Poca cosa aportaré que no sapigueu ja, però, perquè quedi dit, ho escric. Quan semblava que les llegendes formaven part de temps passats i terres llunyanes, surt ella i ens permet de viure-ho en pròpia pell. Poseu-vos-la de dalt a baix, a poder ser amb el llibret al davant, sense pausa. Quan acabeu sereu una persona nova.

John Prine — The Tree of Forgiveness. Folk empolsinat de la tercera edat. Que em caigués aquest àlbum a les mans va ser una grata sorpresa. Música de la frontera, fora el porxo i cel rogent, amb una llauna de cervesa barata a la mà i el cigarro de liar mig-apagat-mig-ensalivat als morros.

Villagers — The Art of Pretending to Swim. Folk mutat a pop renovador. Aquest xicot m'agrada des del seu primer àlbum, i ja en van quatre. No falla. Cançons increïblement belles amb harmonies tenebroses que es dissimulen rere melodies plenes de llum. Un àlbum profund i molt més produït que els anteriors. Vast oceà de criatures desconegudes. Vinga, mulleu-vos!

Emma Louise — Lylac Everything. Soul agosarat. Patam! Una idea original emmotlla el disc: la cantant transforma la seva veu cap a greu, mitjançant aparatos moderns, i la dota amb un to masculí i sensual que retira a Jeff Buckley. Original, atrevit i meravellosament preciós. Se la juga i la clava.

MGMT — Little Dark Age. Psicodèlia. Cafè amb llet i tripi. Què? No els hem pas perdut encara, oi? Quan semblava que s'havien oblidat de les cançons, aventurats en terres de sons estrafolaris, van i troben deu joies sota les pedres. Era això el que estaven buscant? Equilibri perfecte entre àcids i sucres.

Gaz Coombes — World’s Strongest Man. Hip-Rock ultraproduït.
L'excantant de Supergrass rebenta caps amb aquest disc concebut, gravat i mesclat en total soledat. Ric i magistral. Hi trobareu engrunes de soul, rock-and-roll, hip-hop o psicodèlia, entre d'altres. Al tanto que genera addicció.

Gorillaz — The Now Now. Electrònica. Banda virtual. Viatjar al futur sense moure's de lloc. Fer que el cap balli i el cos senti. Damon Albarn és un geni, hòstia. 

The Everly Brothers — The Golden Hits of the Everly Brothers (1962). Manual de cançons perfectes. Elegància. Estimo les cançons d'aquest recopilatori. I això que odio els recopilatoris. Les van fer diversos compositors, però els senyors les interpreten amb una bellesa absoluta. Guitarres espetegant i melodies que fan crec-crec.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán — Señora Azul (1974). Crosby, Stills and Nash a l'espanyola. Mal em fa que no se n'hagi parlat més, d'aquesta colla. Harmonies de veu espaterrants i, sobretot, molta fibra. No restreny gens ni mica.

Neil Young — Harvest (1972). Lectura sagrada. Música del profeta. El millor de Neil Young és el que transmet. Sempre hi he vist un pagès cantant-li a la terra i això arriba. Escoltar-lo és amorrar-se on neix el riu. Molta bellesa i rock-and-roll. Grans cançons governen el disc i, malgrat la càrrega elèctrica que guarden, sempre se'l pot veure a ell, harmònica i guitarra sobresortint, com déunostrusenyor o els camps daurats que emmurallen els pobles.

Com acostumo a fer, acompanyo l'article amb una llista de reproducció de Spotify. Hi trobareu els discos dels dos articles. Els d'aquest comencen a partir de l'onzena cançó. Si heu llegit fins aquí, tot això que sabreu. Si no, prou que ho trobareu igualment.