Ashrafiyeh i Sheik Maqsoud s’alcen al nord-oest d’Alep, envoltats de tanques metàl·liques, com una ciutadella moderna aïllada de la gran ciutat. Els blocs de pedra i ciment conformen la silueta dels barris i les puntes de minaret trencades i els forats de bala dels edificis són símbols dels enfrontaments que s’han dut a terme en aquests barris de majoria kurda d’Alep. Entre els dos, hi vivien fins fa uns mesos unes 400.000 persones, el 80% d’origen kurd.

Des dels anys setanta, la població majoritària de la zona ja era kurda, en un moment de política d’assimilació del govern sirià i d’èxode intern del camp a la ciutat. Al 2012, durant la guerra civil siriana, les Unitats de Protecció Popular Kurdes (YPG) van començar a controlar els barris. I després de la creació de l'Administració Democràtica Autònoma del Nord i de l'Est de Síria -també anomenada administració de Rojava- els barris van passar a tenir autonomia pròpia: comptaven amb les seves institucions; els cossos de defensa, els Asayish; i el seu model polític i democràtic. L'autonomia es va començar a aplicar el 2015.

Des de la guerra civil, però, els barris han estat escenari de conflicte entre els diferents grups militars. Especialment Sheik Maqsoud, va patir diversos atacs per part de grups rebels islamistes, com els del Jabhat Al-Nusra -una branca siriana d’Al-Qaeda-. Amnistia Interacional va apuntar que els atacs islamistes al barri havien estat crims de guerra. Al 2018, amb l'ofensiva militar turca d’Afrin, molts kurds van migrar també cap a la zona, fet que va fer créixer els barris. I des del 2024, amb la caiguda del règim de Baixar al-Assad, tot i que els barris van continuar en mans de l’administració kurda els capítols de violència han continuat.

El més destacat va ser el del 6 d’octubre del 2025, quan una explosió va afectar a un dels hospitals principals de la zona. Aquest fet va derivar en protestes per part dels ciutadans del barri, que van rebre per resposta una repressió violenta del nou govern de transició que va resultar amb diversos ferits. I a principis de gener d’aquest any, enmig de les negociacions entre el nou govern i les forces kurdes per constituir la nova Síria, l’exèrcit sirià va llençar una ofensiva de llarga escala atacant els barris -considerats objectius militars legítims pel nou govern- fins a firmar un alto al foc i pactar una rendició el 10 de gener, posant fi a una dècada de control kurd.

El record del petit Kurdistan d'Alep

Al novembre de l’any passat, els habitants de Sheik Maqsoud i Ashrafiyeh es trobaven entre el neguit dels atacs del govern sirià del 6 d'octubre i l’esperança d’un possible acord per una Síria que respectés les minories. Per entrar al barri s’havia de creuar uns checkpoints amb els primers Asayish, que després de donar el nom del contacte i comprovar-lo et deixaven entrar. L’ajuntament s’ubicava en un primer pis d’un dels carrers centrals. Segons el sistema de l’Administració de Rojava, l’alcaldia és copresidida per un home i una dona.

A la sala principal, Nuri Shekho i Hevin Suleiman esperaven asseguts al sofà. «Cada dos anys fem eleccions per triar els nous representants. El sistema comunitari és des de la base, a cada carrer ja hi ha uns representats que són votats. I dins els òrgans de gestió hi ha diverses comunitats, per exemple, ara els presidents són kurds i els vicepresidents àrabs», explicava l’alcadessa. En realitat, a part de la majoria kurda, els barris són casa per a gent d’altres comunitats, i des de la caiguda del règim de Baixar al-Assad s’han convertit en refugi per diverses minories, com l'alauita.

La situació geoestratègica de la zona ha estat un altre dels motius que ha incrementat els enfrontaments que hi ha hagut els darrers anys, per la seva posició tàctica i alçada davant de la resta de barris. «Hem patit diversos setges des del 2012. No han deixat entrar productes bàsics com la farina. A més, el govern controlava les carreteres i no deixava sortir els ciutadans que necessitaven tractaments mèdics. Encara ara no deixen entrar gasoil i no podem escalfar-nos a l’hivern», denunciava l’alcalde el passat novembre. A simple vista es pot comprovar que les instal·lacions i els recursos dels barris són més precaris que els de la majoria de regions d'Alep: diversos carrers sense asfaltar, més talls d’electricitat o aigua corrent només un cop a la setmana.
 
Un dels espais amb més valor simbòlic de Sheik Maqsoud és la casa dels màrtirs, una entrada de sostre baix plena de fotografies de les persones que han mort defensant la causa kurda. Serveix com a santuari de trobada perquè les famílies dels màrtirs puguin donar-se suport. «Aquest museu va haver de ser un espai clandestí fins que el barri va passar a estar gestionat per l’Administració de Rojava», explicava el pare d’un màrtir. Al 2016 es va constituir també el Ministeri dels Màrtirs, unes figures molt rellevants per crear comunitat i implicació al voltant de la qüestió kurda.

A la part més alta del barri s’hi ubica el cementiri dels màrtirs, un espai igualment sagrat on hi freqüenten alts oficials. Aquell dia de novembre, va rebre  la visita de la Rohilat Afrin, la màxima líder de les Unitats de Protecció de la Dona (YPJ), les forces militars femenines de l’Administració de Rojava. I a prop del cementiri, la seu dels Asayish, que també compten amb la secció femenina i la masculina. «Al nostre barri les dones tenim representació en totes les institucions i interferim en qualsevol problema tant de les dones com dels afers públics. Sense les dones no hi ha democràcia», defensaven les integrants de les forces de seguretat, citant el líder del discurs ideològic de Rojava, Abdullah Öcalan, condemnat a cadena perpètua a l'illa-presó Irmali de Turquia des de 1999.

Des de fa sis mesos, però, la realitat dels barris kurds d’Alep ja no és la que hi havia al novembre, ni durant els últims deu anys. Les competències dels Asayish han passat a les forces de seguretat del govern i s’han incrementant els checkpoints i els controls. Amb els atacs del gener d'aquest any, més de 148.000 persones van marxar del barri i, tot i que alguns han tornat, les condicions de vida encara són més precàries, segons publica el Centre d’Informació de Rojava: cases parcialment destruïdes, més inestabilitat econòmica -rècord d’atur-, problemes de seguretat i encariment del cost de vida.

De moment, segons fonts locals, el govern no ha invertit en la infraestructura del barri ni han començat les reconstruccions dels danys de l’ofensiva. Les xifres de detencions i morts pels atacs tampoc no són transparents: mitjans diversos apunten entre 24 i 45 morts. I la por de més atacs per la falta de protecció per part d'uns cossos de seguretat propis com els Asayish s’ha estés entre la minoria kurda, sumant-hi enfrontaments violents de faccions del govern amb altres grups minoritaris com els alauites i els drussos.

Un acord frustrat

Des de la caiguda del règim el desembre del 2024, que els kurds havien estat negociant amb el govern de transició -liderat per Ahmet al-Shaara, antic líder de Jabhat Al-Nusra que va derivar en Hayat Tahrir al-Sham- un acord per decidir el paper de la comunitat a la nova Síria. Les negociacions es van centrar sobretot en el rol que havien de tenir les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) dins de les forces de seguretat del país. Les YPG i les YJP són les dues formacions principals de les FDS. El 10 de març del 2025 es va arribar a un acord d’integració, però els kurds van acabar integrant-s'hi per la força després dels atacs de principis de gener d'aquest any, que van provocar la retirada de les forces kurdes dels barris d’Alep.

Després de marxar d’Ashrafiyeh i Sheik Maqsoud, les FDS van sortir també de la governació de Raqqa i de Deir el-Zor, províncies de majoria àrab que fins llavors governaven les forces kurdes després de combatre amb Estat Islàmic. Era en aquestes províncies on hi havia les presons per a antics combatents d’EI i altres grups islamistes radicals, i els camps on hi vivien les seves famílies, en molts casos provinents de països estrangers i arribades a Síria per fer lajihad.

Els kurds van ser claus amb la lluita internacional contra Estat Islàmic -amb el suport d'Estats Units- i aquest era un dels motius pels quals confiaven en l'ajuda internacional que podien seguir rebent després de la caiguda del règim de Baixar al-Assad. «Amb el nou escenari que hi ha a l’Orient Mitjà, els kurds som importants per la lluita a favor de la democràcia i un exemple és la nostra tasca davant d’Estat Islàmic», defensava Abdulkarim Omar, representant de l’Administració de Rojava a Damasc i antic representant de Rojava a Europa.
 
Actualment, les forces americanes han retirat les tropes que tenien a la zona kurda, i que eren part de la Coalició Internacional contra Estat Islàmic que es va crear el 2014. A l’actualitat, l’Administració de Rojava segueix activa al nord: a Qamishli i Al-Hasak, a la frontera amb el Kurdistan iraquià; i a Kobane, a la frontera amb Turquia.

L’acord que es va acabar firmant el 30 de gener d’aquest any permet només que els kurds mantinguin part de les forces de seguretat internes. En canvi, ha aconseguit que els kurds perdessin el 80% del territori que abans controlaven, el control centralitzat dels passos fronterers i els recursos estratègics per part del govern central, la presència de forces del govern en diferents ciutats i la integració progressiva de les FDS dins l’exèrcit nacional. Encara que només d'una part de les forces de seguretat, ja que no estan permetent l’entrada de les YPJ, la secció femenina. 

La integració dels homes de les FDS s’està fent en quatre brigades noves de l’exèrcit sirià, mentre que el govern està rebutjant l’entrada de qualsevol dona, oferint com a alternativa llocs de treball al Ministeri d’Interior. «Si les YPJ no podem participar a l’exèrcit, no es pot parlar d’una seguretat o d’una estabilitat», destacava la Ruksen Mohamed, una de les portaveus de les YPJ, en una roda de premsa internacional el mes de juny. 
 
«Nosaltres no només representem el nostre grup, sinó les dones en general, som un símbol transversal», afegia. La Rohilat Afrin, líder de les mílicies, també va participar a la roda de premsa i destacava: «És un perill que a les dones no se’ns inclogui a les institucions del govern». En aquest sentit, l’exèrcit sirià està sota escrutini per possibles violències cap a les dones druses, alauites i kurdes, inclosos casos de violència sexual.

«Tant de bo que el govern faci ús del nostre sistema i l’expandeixi per tot el país», somiava la Fatma, una de les ciutadanes de la comunitat àrab de Sheik Maqsoud quan el barri encara formava part de Rojava. «Però com que no creuen en la democràcia volen destruir el nostre sistema que té la societat civil al centre», afegia. Malgrat la força del nou govern i l'abandonament internacional, els kurds de Síria continuen defensant el seu model polític als enclavaments del nord, portant sempre la resiliència com a bandera.