El vermut literari ‘El nostre feixisme’, amb Roser Vernet i Jordi Mir, celebrat durant el FESSrural al Miracle (Solsonès), va posar sobre la taula com el feixisme ha estat històricament, i continua sent avui, una reacció a les conquestes de llibertat aconseguides per les classes populars. Reseguint el llibre de Mir, que porta per subtítol «Una càpsula per combatre el supremacisme creant democràcia», l’acte va aprofundir en els conceptes de democràcia, reaccionisme, desgast, por o esperança.

Entre la calma de l'entorn del santuari del Miracle, la cultura crítica va prendre l'espai públic en format de vermut literari. Una iniciativa que, des de fa un parell d'anys, impulsa el pla comunitari de Actua, per oferir un cicle trimestral on la literatura i el debat social es mariden sense complexos. La proposta és senzilla però potent: presentar llibres que abordin preocupacions actuals o esperances compartides.

Jordi Mir, doctor en humanitats, professor d’Humanitats i Sociologia i autor de l’assaig ‘El nostre feixisme’, va voler matisar d'entrada que, malgrat la duresa del tema, el llibre neix amb una voluntat optimista. Roser Vernet, activista social i cultural i filòloga, es va encarregar de conduir els temes de la conversa al voltant del llibre. El debat va agafar volada quan es va reflexionar sobre com el feixisme no és només un fenomen passat o distant, sinó un pòsit latent en la societat i en les pròpies actituds individuals. Buscant l’essència del feixisme, «podríem entendre que és el supremacisme, el fet de que unes persones considerin que són millors que unes altres i que a partir d'això poden fer amb aquestes persones allò que vulguin i dominar-les», segons Mir.

Roser Vernet, per la seva part, afirmava que el desgast de les organitzacions polítiques té una arrel múltiple, però destaca principalment la «distància creixent entre les estructures i la realitat, la realitat del dia a dia de les persones». Va posar per exemple el Plater, que mostra un «desconeixement total i absolut de la realitat territorial» per part de les estructures que els promouen. Segons Vernet, la distància comporta una manca de representativitat.

Per tot plegat, Vernet advocava per la necessitat de reduir aquesta distància i practicar una autocrítica constant dins dels moviments socials i organitzacions per evitar acabar vivint en «bombolles» que prioritzen la preservació de la seva pròpia estructura per sobre de la realitat que pretenen canviar: «L'opció no és defensar lo que tenim, sinó anar molt més enllà... Hem de fer un salt endavant i ser molt més radicals del que som».