Agafant una de les carreteres principals que surt de l’oest d’Alep, a mitja hora amb cotxe de la gran ciutat, s’arriba a Anjara: una zona àrida on s’agrupen edificacions quadrades de planta baixa. La regió d’Anjara està formada per 12 pobles i compta amb més de 50.000 habitants. Al poble principal -que té el mateix nom- n’hi viuen 22.000, encara que els últims anys la població havia arribat a disminuir fins els 2.000.

El motiu va ser que un alt percentatge dels ciutadans es van veure obligats a desplaçar-se durant la Guerra Civil de Síria. Anjara va estar situada dues vegades a la línia del front, durant l’ofensiva del 2012 i del 2020 al 2024. Va ser llavors quan molts dels habitants van haver de marxar: tot i que alguns se’n van anar a l’estranger, com a Turquia, la majoria -específicament els que tenien menys recursos- van anar a viure als camps de desplaçats interns a la zona d’Idlib. Des de la caiguda del règim el desembre del 2024, però, molts ciutadans han anat tornant. El 8 de desembre del 2024, després de més de cinquanta anys de govern de la família Assad i catorze de guerra civil, l’expresident de Síria Baixar al-Assad va marxar del país. 

L’Ali i la Meryem, amb la seva família, van ser dels primers que van tornar al poble, just tres dies després de la caiguda de Baixar al-Assad. Des del canvi de règim, la reconstrucció de les ciutats -i sobretot de les zones rurals- és el repte principal del país. L’Ali explica que ells van decidir tornar perquè «la vida als camps era molt complicada, i aquesta és la nostra terra, no ens acostumàvem a viure’n lluny». En aquesta zona de Síria, les famílies són nombroses -la de la Meryem i l’Ali són 65 persones- i acostumen a viure en el mateix poble o fins i tot barri. «Les cases del nostre costat són de la família i sort n’hi ha de l’ajuda que ens oferim els uns als altres», reflexiona la Meryem. 
 
Amb la guerra, la parella va decidir marxar d’Anjara i es va dirigir cap a Jindires, a la frontera amb Turquia. A Anjara, per culpa de la guerra la vida era impossible: fins i tot l’Ali havia hagut de construir un bunquer de quatre metres al recinte de casa per protegir-se. Des de Jindires, van ser desplaçats més d’un cop per grups de soldats fins que van arribar a un dels camps d’Idlib. Quan van decidir retornar al seu poble d’origen, van agafar les vaques i la tenda de campanya amb la qual vivien al camp, i ho van transportar a l’antiga casa. Ara, la tenda de campanya forma part de l’habitatge, com també passa en altres cases del poble. 

Algunes de les edificacions -des de la tornada de les famílies provinents dels camps- s’han convertit en una barreja entre pedra, maons i lona blava o blanca de tenda. «Hi ha gent que prefereix quedar-se als camps abans que retornar als pobles, perquè com a mínim als camps tenen més ajudes, mentre que als pobles molts serveis encara no estan restaurats. Hi ha una manca d’infraestructures i les famílies no reben ajudes per reconstruir les cases» expliquen des de Metges Sense Fronteres (MSF), una de les organitzacions que des de l’abril del 2024 ofereix ajuda humanitària a Anjara.
  «S’està treballant perquè les ONG es traslladin dels camps als pobles. De fet, el govern potencia el retorn als pobles i el tancament dels camps, però hi ha gent que no vol tornar perquè porten anys vivint als campaments i ja tenen serveis coberts» afegeixen des de l’organització. Més en concret, des de l’administració pública d’Idlib s’ha anunciat el tancament dels camps de la regió durant el 2026. Un dels motius que argumenten les famílies que prefereixen quedar-se als campaments és el servei educatiu: de set escoles que hi ha a Anjara només n’hi ha tres d’actives. «Considero que els meus fills no estan rebent una bona educació. Van a l’escola però tornen amb les llibretes buides» es queixa l’Ali. En tot Síria, al voltant de 3 milions d’infants encara no tenen accés a l’escola. 

Des de l’Ajuntament d’Anjara argumenten que la falta de serveis i infraestructures és causada per la manca de recursos econòmics després dels catorze anys de guerra civil. Això comporta una situació de pobresa -segons les Nacions Unides el 90% de la població a Síria està sota el llindar de pobresa- i una escassetat de recursos: algunes portes de cases ara es cobreixen amb llençols i algunes finestres amb cartrons. A part de la guerra, Anjara va ser també una de les ciutats afectades pels terratrèmols del 2023, que van causar al voltant de 60.000 morts entre Síria i Turquia. «Hem acabant depenent de les ajudes de les ONG, però aquestes no tenen diners per poder arribar a totes les cases» argumenten des de l’Ajuntament. 
 
Tot i això, a Anjara han retornat alguns dels serveis bàsics, en comparació amb altres nuclis rurals de la zona. El motiu principal és el percentatge elevat d’èxode que va fer que amb la caiguda del règim els habitants tornessin en massa. Un altre dels motius és l’alta natalitat que hi ha al poble -en part per la presència de la religió- que demana serveis mèdics específics com pediatria o ginecologia. D’aquests serveis concrets, per exemple, MSF hi inverteix en la infraestructura, mentre que la gestió l’assumeixen des del Departament de Salut del Govern:  «Cada cop hi ha més activitat. Només tenim una taula d’examinació i en necessitaríem més. Amb un dia he atès 16 casos de ginecologia, 10 dones embrassades i 7 consultes de planificació familiar» detalla la Leyla, metgessa del servei de ginecologia.

A Anjara la majoria dels habitants es dediquen a la construcció i treballen als voltants del poble o a Alep, la segona ciutat més gran de Síria. Alep va ser un dels nuclis urbans que va patir danys durant la Guerra Civil, amb el 60% de la ciutat vella destruïda. «Les famílies que poden estan aportant diners per invertir al poble» diu l’Ali. Explica també que la seva esperança per reconstruir l'economia del poble és que s’obrin negocis: «En especial de la gent que ha de tornar de Turquia, que potser hauran pogut aconseguir més recursos» afegeix. De moment, les famílies que havien marxat a Turquia no han retornat al poble, però ell està convençut que «tothom tornarà, totes les famílies que jo conec estan tornant o volen tornar». De fet, a tot Síria, de moment es calcula que han tornat als seus pobles o ciutats d’origen més de tres milions de persones desplaçades.
 
El servei d’aigua potable també és una de les mancances principals d’Anjara i, en general, de la zona rural de Síria. Segons les Nacions Unides, gairebé dos terços de les plantes de tractament d’aigua, la meitat de les estacions de bombeig i una tercera part de les torres d’aigua han sofert danys a causa dels anys de conflicte. «Més aigua potable i una gestió adequada dels residus són les principals demandes que tenim cap a l’administració pública. Abans teníem una estació d’aigua, però aquests pous durant la Guerra Civil i amb l’èxode del poble es van omplir de residus perquè els soldats no els poguessin utilitzar» explica l’Ali. En aquest sentit, s’ha començat un projecte al poble -amb el suport també de MSF- que permet l’arribada d’aigua a les cases a través d’un sistema de plaques solars que la bombeja, alhora que s’ha iniciat la rehabilitació de dos pous d’aigua.

Tot i això, queda molta feina per fer, afirmen des de l’Ajuntament: «Alguns ciutadans encara no tenen accés a l’aigua potable». La situació és alarmant també a altres parts del país. Es calcula que més de la meitat de la població de Síria -uns 16,5 milions de 26,4 milions d’habitats en total- continuen enfrontant-se a necessitats humanitàries urgents i només el 62% dels hospitals són funcionals. I la reconstrucció va per llarg: un terç del parc d’habitatge està danyat o destruit i el Banc Mundial apunta que el pressupost que es necessita per reconstruir tot Síria després de la guerra són uns 216 bilions de dòlars, que representa deu vegades més el PIB de Síria del 2024. 

De moment, a les ciutats -sobretot concentrat en barris concrets- és a on s’ha començat a veure realment la reconstrucció: alguns nous hotels finançats per països del Golf Àrab, mesquites que es tornen a reconstruir o bazars que s’inauguren. I als pobles, més enllà d’alguna ajuda humanitària, la responsabilitat de reconstrucció recau sobre els qui hi viuen.