Després de mesos de conflicte entre Hezbollah i Israel, el 27 de novembre de 2024 entrava en vigor un acord d’alto el foc. Aquest acord establia el cessament de les hostilitats i la retirada de les tropes israelianes del sud del Líban; el desplaçament de Hezbollah al nord del riu Litani; el desplegament de les Forces Armades Libaneses al sud; i la creació d’un mecanisme internacional per monitorar i implementar l’alto el foc.
 
Malgrat això, la realitat sobre el terreny és una altra, i es fa evident que aquest acord no s’ha implementat completament i ha estat vulnerat des dels seus inicis. A més, arran de l’alto el foc a Gaza, Israel ha intensificat els seus atacs al Líban. El 22 de novembre, Israel assassinava als suburbis de Beirut un altre alt càrrec de la milícia, Haytham Tabatabai.
 
Tot i això, Hezbollah porta un any sense respondre a cap dels atacs israelians. Davant d’aquesta contenció, la pregunta que cal fer-se és: què hi ha darrera d’aquest silenci per part del grup que s’autodefineix com a resistència contra Israel i que, sota aquest concepte, justifica el seu armament?
 
L’alto el foc de novembre de 2024 i la seva implementació
 
L’alto el foc no només buscava un cessament de les hostilitats, sinó també un canvi de paradigma al sud del Líban. Aquest acord, que no va ser signat directament per Hezbollah sinó pel govern en funcions, pretenia la implementació de la resolució 1701 de l’ONU, fet que implica el desarmament de la milícia; la retirada progressiva de les tropes israelianes, que s’hauria d’haver completat a finals de gener de 2025 i el desplegament de l’exèrcit libanès al sud del riu Litani.
 
A finals de gener, Israel va demanar una extensió de la data límit per a la seva retirada. Aquesta finalment s’hauria d’haver produït el 18 de febrer de 2025. Malgrat això, l’exèrcit israelià segueix mantenint el control de punts estratègics al sud del Líban, a més de continuar violant diàriament la sobirania del país, incloent-hi operacions aèries amb drons, bombardejos i l’exercici d’un control de facto sobre parts del territori.
 
Per la seva banda, Hezbollah, en acceptar l’acord d’alto el foc, s’adheria a les condicions d’aquest. Tot i així, és cert que hi ha debat respecte als termes de l’acord. Hezbollah diu que el que van acceptar va ser la retirada del sud del Litani, però el govern argumenta que l’acord significa la completa implementació de la resolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. L’aplicació d’aquesta resolució, signada el 2006, implica que el Govern libanès és l’únic actor autoritzat a tenir armes al Líban. Malgrat això, Hezbollah interpreta el text a la seva manera i argumenta que no menciona clarament el desarmament. Tot i així, aquesta resolució incorpora un annex que fa referència a la resolució 1559, i aquesta sí reconeix explícitament el desarmament de les milícies. Des de la seva aprovació, però, mai no ha estat completament implementada. A més, l’Acord de Taïf, signat després de la guerra civil libanesa, ja establia el desarmament dels grups armats; malgrat això, Hezbollah continua mantenint armes sota el seu control, ja que aquest acord també reconeix el dret de resistència, i el grup utilitza aquesta argumentació per mantenir el seu arsenal.
 
A aquesta situació cal sumar-hi també que, segons dades de Lebanon Humanitarian INGO Forum, més de 64.000 persones segueixen desplaçades i no poden tornar a les seves llars a causa de l’àmplia destrucció o per raons de seguretat. A més, d’acord amb dades de FPNUL del mes de novembre de 2025, des de l’entrada en vigor de l’alto el foc s’han reportat més de 7.500 violacions aèries, més de 2.500 incursions terrestres al nord de la Línia Blava i més de 1.000 bombardejos en territori libanès, amb almenys 331 persones assassinades i 945 ferides com a conseqüència dels atacs. A aquestes dades cal sumar-hi les del govern libanès, que ha documentat 2.036 violacions a la sobirania del país en els darrers tres mesos de 2025, tal com ha reportat Al Jazeera.
 
La pressió sobre Hezbollah
 
Tot i que Israel al·lega que hi ha un incompliment de l’alto el foc i justifica els seus atacs, l’exèrcit libanès ha començat a implementar el pla de desarmament al sud del riu Litani. Malgrat això, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va manifestar que, si bé això és un començament, els esforços de l’exèrcit i del govern libanès són insuficients. Segons les seves declaracions, hi ha evidències que Hezbollah es continua rearmant i reconstruint la seva infraestructura.
 
Hezbollah està, doncs, sota pressió constant, no només per part d’Israel, sinó també d’altres actors internacionals i del govern libanès. Israel manté els bombardejos malgrat l’alto el foc i ataca infraestructures de reconstrucció al sud del país, així com assassinant enginyers i treballadors de la construcció. Segons The New Arab, aquesta estratègia busca pressionar el govern libanès perquè compleixi amb el desarmament i alhora desgastar el suport de la comunitat xiïta a Hezbollah.
 
Els Estats Units també han pressionat diverses vegades al govern libanès per garantir que el monopoli de les armes quedi en mans de l’Estat. L’enviat especial Thomas Barrack, en les seves visites del 19 de juny i 7 de juliol de 2025, va deixar clar: el desarmament és necessari o el país haurà d’afrontar les conseqüències d’un conflicte continuat amb Israel.
 
El líder de Hezbollah, Naim Qassem, va declarar a l’abril que el grup havia complert amb l’acord d’alto el foc i havia aturat els seus atacs, però que no es desarmaria mentre Israel continués atacant el Líban i sobrevolant el país amb avions de guerra. Aquesta negativa s’ha reiterat diverses vegades, i el grup ha deixat clar que el seu compromís amb l’acord de novembre de 2025 es limita al desarmament al sud del riu Litani, sense estendre’s a la resta del país.
 
Al mes d’agost, el govern libanès va encarregar a l’exèrcit la tasca d’elaborar un pla de desarmament, una decisió que Hezbollah considera un error, ja que sosté que aquestes armes són necessàries per defensar-se d’Israel. Malgrat l’oposició del grup i dels seus aliats, a principis de setembre l’exèrcit va començar a implementar el pla, i a principis de gener de 2026 va completar la primera fase, centrada al sud del riu Litani.
 
Hezbollah també afronta pressions internes: el nou govern vol avançar amb el desarmament per evitar una nova escalada i per poder accedir a ajuda internacional destinada a la reconstrucció. El president Aoun, però, es troba entre la pressió externa (Estats Units i Israel) i la negativa de Hezbollah, amb el risc d’un conflicte intern. Mentrestant, els bombardejos israelians, el sud del país i a la Vall de la Bekaa, continuen debilitant la milícia, que manté només retòrica sense passar a l’acció des de fa més d’un any.
 
Hezbollah i el silenci: factors interns i estratègics
 
El silenci de Hezbollah davant les continues vulneracions de l’alto el foc israelianes no respon a una única causa, sinó a una combinació de factors militars, regionals, estratègics i interns.
 
La guerra de 2023-2024, els bombardejos constants d’Israel i l’assassinat de líders clau han debilitat el grup. Abans del conflicte, l’arsenal de Hezbollah superava el de l’exèrcit libanès; avui, però, s’ha reduït considerablement. La pèrdua d’infraestructures s’agreuja pel fet que, malgrat l’alto el foc, Israel manté els bombardejos sobre les capacitats de la milícia, disminuint així tant el seu poder material com la seva capacitat de resposta.
 
A més, la dificultat d’introduir armes al país ha limitat les reserves de la milícia. Des de la caiguda del règim d’Assad a Síria, històric aliat, els controls sobre l’entrada d’armes s’han reforçat, reduint encara més la possibilitat de reconstruir-se. A més, aquest canal no només els proporcionava armes, sinó que també era un canal de tràfic de drogues que ajudava a finançar-se. Malgrat això, Hezbollah conserva una producció domèstica: míssils Katyusha, drons i un sistema de túnels i magatzems encara operatius. Aquesta capacitat limita l’armament a tecnologia simple, mentre que per armes sofisticades continuen depenent d’Iran.  
 
Dependència d’Iran
 
Malgrat la capacitat de producció d’armes que té Hezbollah, no cal oblidar que el grup forma part de l’eix de la resistència. Això no significa només que rep armament i suport econòmic, sinó que també integra una branca externa de la Guardia Revolucionària Iraniana; per tant, no actuen com a simples aliats, sinó que Hezbollah forma part del poder iranià operant des del territori libanès.
 
Malgrat que Teheran ha manifestat en reiterades ocasions que les decisions sobre el desarmament són internes de la milícia libanesa, és evident que hi ha una vinculació directa amb el règim iranià. El ministre d’Afers Exteriors libanès, Youssef Rajji, ha reconegut aquesta influència en una entrevista amb Al Arabiya, i informes com els de Chatham House indiquen que Hezbollah té certa autonomia dins del Líban en qüestions polítiques i de gestió de recursos, però no en temes de desarmament ni en l’ús de les armes que rep d’Iran. Aquesta autorització necessita expressa aprovació de Teheran.
 
A més, la falta de resposta per part de Hezbollah als atacs d’Israel, també va lligada a les decisions d’Iran i als seus càlculs polítics. El país dels aiatol·làs es troba immers en una crisi econòmica profunda, amb devaluació de la moneda, inflació i sancions internacionals que han provocat protestes internes des de finals de 2025. La repressió d’aquestes protestes a través de la força, fins i tot, força letal, i les tensions amb els Estats Units, sumades a la vigilància sobre el programa nuclear i els conflictes regionals, limiten la capacitat de Teheran de transferir recursos a Hezbollah.
 
A més, la milícia també ha perdut fonts addicionals de finançament extern. La caiguda de Maduro a Veneçuela i la dificultat de continuar amb xarxes de tràfic que abans permetien recaptar fons han reduït els ingressos extra. Tot i això, Hezbollah encara manté recursos interns i xarxes comercials globals, encara que de menor escala.
 
Estratègia de supervivència i càlculs polítics
 
Un altre factor que influeix en el silenci de Hezbollah és l’estratègia conscient. La milícia és conscient de la seva debilitat després dels bombardejos i assassinats de líders; per tant, optar pel silenci permet conservar forces, consolidar les bases internes i evitar una escalada que podria deixar-los més debilitats. Amenaçar amb accions futures sense actuar efectivament serveix per guanyar temps i mantenir la retòrica de resistència.
 
Per altra banda, també cal tenir en compte que ara mateix una ofensiva podria posicionar a Israel en una situació privilegiada respecte a la milícia. Però una escalada també podria portar una confrontació amb l’exèrcit libanès.
 
Aquesta estratègia també busca situar Israel com a incomplidor de l’alto el foc: mentre Israel manté bombardejos i control de posicions al sud del Líban, l’exèrcit libanès ha completat la primera fase del pla de desarmament al sud del riu Litani, on Hezbollah ha accedit a desarmar-se sense resistència.
 
Pressions internes al Líban
 
A aquests factors militars, regionals i tàctics, s’hi suma el context intern. La pressió política, tant externa com interna, pel desarmament, així com el risc d’una confrontació interna, són elements que Hezbollah vol evitar.
 
Segons dades de l’Organització Mundial de Migració recollides a l’octubre de 2025, encara hi ha 64.000 persones desplaçades. Els atacs constants al sud i a la Vall de la Bekaa, així com els bombardejos a infraestructures civils que impedeixen la reconstrucció, han impedit que aquestes persones puguin tornar a casa seva. En aquestes eleccions, el grup i el seu aliat Amal van mantenir un suport notable dins de la comunitat xiïta, però també es va percebre un desgast provocat per la guerra. El percentatge de participació al sud, que va passar del 48% el 2016 al 37% el 2025, indica una fatiga i frustració política de la població. A més, petites victòries de llistes no afiliades a Hezbollah-Amal han trencat parcialment el seu monopoli territorial. Aquesta erosió no significa que Hezbollah hagi perdut el control total; el grup segueix dominant estructures socials, serveis i xarxes clientelars, però s’han obert petites fissures.
 
El silenci de Hezbollah davant l’escenari regional
 
A aquesta contenció interna cal sumar-hi la situació regional actual. Malgrat Hezbollah porta més d’un any sense respondre a cap dels atacs,  ha advertit que intervindria si Estats Units ataca l’Iran. Aquesta afirmació ha generat preocupació entre molts libanesos, ja que una escalada podria desencadenar una nova guerra al Líban, que ni la població ni l’economia podrien suportar.
 
En aquest context fràgil, Hezbollah es manté en una posició d’espera, mentre es mou entre la resistència, la contenció i la supervivència política. El seu silenci podria ser només temporal, però també podria assenyalar una nova adaptació dins del panorama polític libanès. La gran incògnita és si aquest silenci respon a una estratègia de llarg termini o si s’esfondrarà davant d’un enfrontament directe entre Iran i Estats Units. En una regió on les tensions es poden utilitzar com a eina de pressió per forçar negociacions, queda per veure si l’actual escalada desembocarà en una guerra oberta o en un nou equilibri inestable.