Gemma Vila (biòloga de formació i ramadera de vocació) va decidir fa uns anys deixar la feina en un laboratori i apostar per un projecte vital i professional al mas familiar d’Argelaguer (Mas Espuella), on viu amb el seu company i el seu fill. Amb un ramat d’ovelles, un hort i l’elaboració de làctics, combina la producció agroecològica amb la implicació a Ramaderes de Catalunya. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria, les dificultats del sector i el paper de les dones en la pagesia.

Com vas fer el pas de biòloga a ramadera?

Jo vaig estudiar Biologia a Barcelona i fins i tot vaig començar la tesi, però no la vaig acabar. Amb la crisi del 2010-2011, tant el meu company com jo vam decidir deixar la ciutat i tornar cap aquí, a la finca del meu avi. Al principi vaig entrar al món dels formatges fent pràctiques en una formatgeria, i més endavant vaig treballar en una càrnia al laboratori. Però era insostenible: estava tancada entre quatre parets, esgotada mentalment. Va ser aleshores quan vaig decidir fer el pas i em vaig apuntar a l’Escola de Pastors. L’escola em va donar força i la sensació de no estar sola.

I com va ser aquell procés d’incorporar-te?

El 2018 vaig estudiar a l’escola i el 2019 vam començar amb un pla d’empresa molt bonic: volíem tenir unes 80 ovelles, fer formatges, vendre carn de pastura… Però la realitat va ser una altra. El 2020 va començar bé, però després va venir la sequera, la guerra d’Ucraïna, la llengua blava… Ha estat molt dur. Dels cinc anys, quatre han estat complicadíssims. He arribat a demanar diners per comprar menjar pel ramat. Ara hem decidit no créixer, quedar-nos amb unes 60 ovelles i diversificar amb l’horta. El pla inicial es va haver d’adaptar, i això fins i tot ens va portar problemes amb les ajudes: havíem de justificar-ho tot i el Departament no sempre ho posa fàcil.
 
Com et defineixes? Pastora, ramadera…?

Sempre dic que sóc més ramadera que pastora. Sí, surto a pasturar, però també passo moltes hores fent làctics, preparant cistelles o gestionant. El que sí que és cert és que la gent encara es sorprèn quan veu una dona fent aquesta feina. Però jo no he tingut mai males experiències en aquest sentit, al contrari: he rebut suport i reconeixement. El que costa més no és ser dona ramadera, sinó viure en una societat on no tenim ni caps de setmana ni vacances com la resta. Jo treballo 24 hores al dia, 365 dies l’any, i això pesa. M’agradaria poder pagar algú dignament per fer un relleu de tant en tant i desconnectar amb la família.

Això, amb la maternitat, encara deu ser més complex.

Sí. Jo tinc un fill de 6 anys i costa molt conciliar. A la nostra família les cures es reparteixen a parts iguals. Hi ha èpoques de l'any que en funció de la feina me n'ocupo més jo i d'altres el meu company. Com a mare, la pressió social de la cirança actual m'ha costat molt de gestionar a nivell emocional, sobretot el fet de no poder estar sempre acompanyant-lo. Em pesa molt. Hi ha dies que no el veig al matí perquè ja ha marxat a l’escola quan acabo de munyir. O el vaig a buscar a la tarda i ell prefereix quedar-se amb els amics. Aleshores et preguntes: ho estic fent bé? Li estic transmetent odi per aquesta feina? És difícil. Però també és cert que ell viu en contacte amb la natura i l’ofici, i això també és un valor.
 
Creus que les dones aporten una manera diferent de fer en la ramaderia?

Sí, crec que tenim una sensibilitat diferent vers els animals. No vol dir que els homes no la tinguin, però nosaltres potser som més curoses, més atentes. També, com que no tenim la mateixa força física, hem de buscar estratègies diferents per moure el bestiar o fer certes feines. Jo mai crido ni pico les ovelles: treballo amb paciència i tranquil·litat, perquè els animals ho noten. Si tens pressa, elles també es posen nervioses. Al final, és una relació de confiança.

Com entens el benestar animal?

Per mi vol dir que les ovelles passin el màxim de temps possible a fora, menjant herba, i que al corral sempre tinguin menjar i aigua. També implica saber prendre decisions difícils: quan un animal està malalt i no es pot curar, s’ha de sacrificar. Costa molt, però forma part de la responsabilitat. Nosaltres tenim ovelles molt velles que es moriran aquí perquè són les primeres que vam tenir, però d’altres que no produïen les vam portar a l’escorxador i n’hem aprofitat la carn i la pell. El benestar animal també és això.
 
Quin paper ha tingut per tu l’Escola de Pastors?

Ha estat clau. No només pels coneixements —que cada any milloren i s’actualitzen—, sinó sobretot per la confiança i la xarxa. Et sents acompanyada i part d’una comunitat. Encara mantinc contacte amb companys i companyes del Pallars, i això no té preu. Jo crec que l’escola hauria de ser més reconeguda, perquè forma gent en un sector vital que no es valora prou. Estem produint aliments bàsics i sembla que la societat no ho vulgui veure.

Parles sovint d’aquesta manca de reconeixement del sector primari.

Sí. És desesperant veure com la gent paga diners per un mòbil però vol que un enciam valgui 50 cèntims. Això fa inviables molts projectes i condemna pagesos i pageses a no poder pagar sous dignes. Les subvencions tampoc solucionen res, perquè són ridícules o mal gestionades. Si volem un sector primari viu, cal donar-li valor real. Si no, acabarem important-ho tot i enriquint quatre intermediaris.

Sort que tu tenies la finca familiar, però.

Exacte. Si no hagués estat pel mas del meu avi, jo no m’hi hauria atrevit. Tenir terres pròpies et dóna seguretat. El meu avi, que va morir fa dos anys, em va dir un dia: «Sort que no ho vaig vendre». Ell estava molt content de veure ovelles al voltant de casa seva. La meva àvia també. Els meus pares al principi eren escèptics, però ara veuen que ens en sortim i estan orgullosos.
 
També formes part de Ramaderes de Catalunya. Què t’aporta?

És fonamental. És un espai on no et sents sola, on sempre hi ha algú que respon si tens un problema. Som unes 70 o 80 dones en situacions similars, compartint experiències, coneixement i suport. Quan la feina és tan absorbent i solitària, sentir-te part d’una comunitat és vital. Et dóna aire per seguir.

Malgrat totes les dificultats, et penedeixes del canvi?

No. És una feina molt dura, però també és una droga. És gratificant perquè aportes aliments sans i de qualitat, sense pesticides ni antibiòtics, i això té un valor immens. Quan algú et diu que les verdures o els iogurts són boníssims, saps que tot l’esforç ha valgut la pena. I a més contribueixes al territori, mantenint els camps oberts i intentant, amb el teu petit granet de sorra, mitigar el canvi climàtic. Per mi, això dóna sentit a tot.
 
[Entrevista publicada conjuntament amb Jornal.cat]