Amb el permís de l’autor, Chris Hedges, hem traduït el seu discurs de l’any 2021 American Sadism (El sadisme americà). En ell fa una bona reflexió del moment en el qual es trobava la societat estatunidenca però al mateix temps també de la societat occidental. Ja aleshores va pronosticar que Trump no era un fet aïllat sinó el futur que vindria.
 
Chris Hedges ha guanyat el Premi Pulitzer i ha sigut corresponsal de guerra especialitzat en informar sobre Amèrica i l’Orient Pròxim. També ha rebut el Global Award for Human Rights Journalism per Amnistia Internacional i ha ensenyat a la Universitat de Columbia, de Nova York, de Princeton i de Toronto. 
 
Per què li vam demanar si podíem traduir aquest text per Setembre?
 
Fa uns anys vam publicar una Radiografia de Vic i des de llavors n’hem fet diferents actualitzacions (medi ambient, llengua, habitatge). Allà volíem analitzar i descriure la realitat vigatana i osonenca perquè només posant paraules i dades podem entendre on som i si fem una bona diagnosi, podrem trobar-ne la solució adequada.
 
Això significa que des de fa un parell d’anys tenim un bon retrat de l’status quo actual i malauradament la conclusió de cada article és que falta voluntat política per solucionar els problemes de fons. Durant temps un podia pensava que es devia al fet que la classe política era mediocre, negligent i inepta. Tanmateix, Hedges n’assenyala una dimensió més profunda i és que «és un assassinat perquè les classes dirigents mundials han escollit conscientment extingir la vida en lloc de protegir-la. És un assassinat perquè el benefici, malgrat les dures estadístiques, els creixents transtorns climàtics i els models científics, es consideren més importants que la supervivència humana.»
 
És a dir, hi ha una clara voluntat de no actuar davant la contaminació de l’aigua, de l’aire, la crisi de l’habitatge, la deixadesa de la llengua (recordem que cal crear nous parlants i això només se soluciona acabant amb la segregació escolar) i el tensionament del sistema sanitari. Potser el més problemàtic de tota aquesta no-política és l’esforç constant a les xarxes socials de construir un altar maldestre pel culte al jo, fet que es veu en les desenes de videos propagandístics que l’Ajuntament de Vic publica a les seves xarxes socials. Aquesta actuació recorda allò que Pier Paolo Pasolini en deia la societat del buit i la seva estètica de degradació: saturar, distreure, crear la il·lusió de llibertat i buscar l’obediència a través de la seducció de la superficialitat.
 
Ara bé, la distància entre la il·lusió creada i la realitat és cada vegada més irreconciliable i més difícil de maquillar. Aquesta dissociació causa una profunda sensació d’insatisfacció i ressentiment, sentiments que l’antropòleg David Graeber analitzava en el seu llibre Bullshit Jobs: A Theory sobre la cultura laboral moderna i la fractura de les estructures socials. Per tant, sigui per dalt o per baix, la nostra societat sembla estar enverinada per una força activa i energètica, el ressentiment, contra tot i tots que deriva en sadisme. I aquí és on rau la grandiositat del discurs de Hedges: fa un viatge en l’espai i en el temps per exposar arguments, posar noms i cares al sadisme i com aquest està completament integrat en les nostres societats i en la nostra vida quotidiana. És més: el sadisme és indispensable per a la nostra classe política i sistema econòmic.
 
I si mirem Vic, no seríem capaços de trobar exemples de sadisme? Des d’aquí ho preguntem: és sàdic deixar que els nens respirin aire contaminat quan l’UNICEF explica clarament les conseqüències que això té sobre la salut? És sàdic deixar que les dones també en respirin quan s’ha demostrat l’impacte que té sobre la menstruació mentre es vanaglorien de polítiques feministes? I seguint amb el feminisme, no és sàdic deixar la víctima sola tot donant suport al seu agressor i per a més inri durant la setmana del 8M? És sàdic tolerar un 26% de pobresa infantil sabent totes les conseqüències sobre la salut mentre la junta de govern de local es va augmentar el sou un 40%? És sàdic bunqueritzar-se per fer vídeos propagandístics quan ignoren els clams en massa per millores en el sistema sanitari o urbanístic? És sàdic continuar amb la segregació escolar i no facilitar cultura catalana pública a tots els barris quan la llengua necessita urgentment crear nous parlants? I no és sàdic si a més sobre el tema es fan només vídeos i conferències que van dirigits sobretot als ja convençuts?
 
I tal com hem fet en cada article, Chris Hedges també presenta solucions i experiències exitoses que reverteixen la nostra distòpia actual. Per tots aquest motius, presentem una traducció del discurs El sadisme americà i agraïm a l’autor la seva amabilitat. Gaudiu de la lectura.
 
* Totes les notes a peu de pàgina són de la traductora.
 
Text original: https://scheerpost.com/2021/06/29/chris-hedges-speaks-on-american-sadism/
 

EL SADISME AMERICÀ | TRADUCCIÓ
 
El sadisme defineix gairebé totes les experiències culturals, socials i polítiques d’Estats Units. S’expressa en la cobdícia desenfrenada d’una elit oligàrquica que ha vist augmentar la seva riquesa durant la pandèmia en 1,1 bilions de dòlars mentre que el país ha patit l’increment més alt de la seva taxa de pobresa en més de 50 anys. S’expressa en assassinats gratuïts comesos per la policia contra ciutadans desarmats a ciutats com Minneapolis. Es manifesta en les «tècniques d’interrogatori millorades» usades per la CIA en llocs secrets, a Guantánamo i en les nostres presons nacionals. S’expressa en la separació de nens dels seus pares indocumentats on són retinguts com si fossin gossos en una gossera.
 
S’expressa en la pornificació de la societat estatunidenca on les dones són torturades, pegades, degradades i violades sexualment, sovint per nombrosos homes, en pel·lícules porno i llavors rebutjades al cap d’unes setmanes o mesos amb greus traumes juntament amb malalties de transmissió sexual i esquinços vaginals que han de ser reparats quirúrgicament. S’expressa en el moviment incel que comet agressions violentes contra les dones per part d’homes que diuen haver estat menyspreats o ignorats per les dones.
 
S’expressa en el sistema sanitari depredador en el qual, com escriu Steven Brill, una visita a urgències per un dolor al pit que resulta ser una indigestió pot superar el cost d’un semestre d’universitat, una simple anàlisi de laboratori realitzat durant uns dies en un hospital pot ser més car que un cotxe nou i un medicament que al fabricant li costa 300 dòlars produir-lo i que el ven a l’hospital per 3.000-3.500 dòlars pot costar al pacient al qual se li recepta 13.702 dòlars. A EUA està legalment permès que les empreses mantinguin com hostatges nens malalts mentre els seus pares s’arruinen per salvar els seus fills.
 

«El ressentiment neix d’una autoestima danyada. Enverina i rosega l’ànima. Els impotents, i aquí Nietzsche està escrivint sobre el cristianisme com a religió dels esclaus, han d’expressar el seu ressentiment de forma obliqua i subreptícia, d’aquí el racisme codificat, l’islamofòbia i el suposat afany d’un retorn a la família tradicional i als valors «cristians»

Aquest sadisme s’expressa en els préstecs a curt termini («payday loan»), les presons amb ànim de lucre, la privatització de l’educació pública i els serveis públics i l’auge dels exèrcits de mercenaris amb ànim de lucre. S’expressa en la glorificació cultural de la violència per part dels mitjans de comunicació, l’Estat i les indústries d’entreteniment i el joc. S’expressa en els tirotejos massius nihilistes a les escoles, incloses les escoles de primària i els llocs de treball. I s’expressa en les guerres assassines i inútils que perseguim o hi donem suport a Afganistan, Iraq, Síria, Líbia i Iemen.
 
L’historiador Johan Huizinga, quan escriu sobre The Waning of the Middle Ages (L’Ocàs de l’Edat Mitjana), afirmava que a mesura que les coses decauen, s’adopta el sadisme per fer front a l’hostilitat d’un univers indiferent. En deixar d’estar lligada a un propòsit comú, una societat trencada es replega en l’hedonisme i el culte al jo. Celebra, com les corporacions de Wall Street o els populars programes de telerealitat, els trets clàssics dels psicòpates: encant superficial, grandiositat i prepotència; necessitat d’estimulació constant; inclinació per la mentida, l’engany i la manipulació; i incapacitat pel remordiment o la culpa. Aconsegueix el que puguis, tan de pressa com puguis, abans que un altre ho aconsegueixi. Aquest és l’estat de la naturalesa de la «guerra de tots contra tots» que Thomas Hobbes va veure com a conseqüència de la desintegració social, un món en el qual la vida es torna «solitària, pobra, desagradable, brutal i curta». És un món en el qual els poderosos, homes com Jeffrey Epstein i Harvey Weinstein, redueixen al no-res els cossos i la individualitat («selfhood») de les seves víctimes.
 
Sabem com és aquest sadisme. S’assembla a Derek Chauvin que va asfixiar despreocupadament fins a la mort George Floyd mentre els seus companys policies es quedaven observant impassibles. S’assembla a Andrew Brown Jr. a qui la policia de Carolina del Nord va disparar cinc cops, un d’ells a la nuca. S’assembla a Abner Louima a qui la policia va introduir un pal d’escombra pel recte en una sala de bany de la comissaria del districte 70 de Brooklyn, va necessitar tres operacions importants per reparar les lesions internes. S’assembla al cap d’operacions especials dels Navy Seal, Edward Gallagher, que va matar a trets i a l’atzar civils desarmats i va usar un ganivet de caça per apunyalar repetidament fins a la mort un presoner iraquià de 17 anys, ferit i sedat, i llavors es va fotografiar amb el seu cadàver. S’assembla als civils iraquians, pocs dels quals tenien res a veure amb la insurgència, despullats, lligats, colpejats i humiliats sexualment i violats, a vegades assassinats, per guàrdies de l’exèrcit i contractistes privats a Abu Ghraib. S’assembla als presoners d’Abu Ghraib als que arrastraven habitualment pel terra de la presó amb una corda lligada al penis i sodomitzaven amb llums químiques o els hi encenien els llums de cop per tal que el líquid fosfòric vessés sobre els seus cossos despullats. Les imatges filtrades d’Abu Ghraib [1] són el veritable rostre d’EUA, l’Home encaputxat, una figura de formes fosques de peu sobre una caixa amb els braços estesos i filferro lligat als dits o l’home despullat que jau als peus d’una soldat estatunidenca amb pantalons de camuflatge i que el porta lligat amb un corretja al coll. 
 
¿Per què el malestar d’una civilització moribunda s’expressa a través del sadisme enlloc d’una espècie d’ira justa? Aquí hem d’acudir a Friedrich Nietzsche. Nietzsche advertí que els humiliats i els desempoderats estan enverinats de ressentiment. En haver estat desposseïts de la seva capacitat d’acció, estan mancats de poder per danyar qui creuen que els ha fet mal. En resum, no hi ha alliberament catàrtic. El ressentiment neix d’una autoestima danyada. Enverina i rosega l’ànima. Els impotents, i aquí Nietzsche està escrivint sobre el cristianisme com a religió dels esclaus, han d’expressar el seu ressentiment de forma obliqua i subreptícia, d’aquí el racisme codificat, l’islamofòbia i el suposat afany d’un retorn a la família tradicional i als valors «cristians». El ressentiment es produeix per sentiments d’inferioritat, fracàs i inutilitat. I aquest ressentiment, alimentat per l’odi a un mateix, s’expressa a través del sadisme, allò que Nietzsche anomena «destruir la voluntat» d’aquells que són més dèbils o vulnerables. Nietzsche va comprendre que aquesta «destrucció de la voluntat» dels altres produeix un plaer sàdic i pervertit. Escriu a Sobre la genealogia de la moral que «fa bé veure patir els altres, fer-los patir encara en fa més… Sense crueltat no hi ha festa… i en el càstig hi ha molt de festiu!».
 

«Trump encarna aquesta ètica fosca. La venjança és la seva única filosofia de vida. Aquells tenallats pel ressentiment ja no són capaços de crear. Sols poden destruir. Encenen alegrament la seva pròpia pira funerària»

El ressentiment de la societat estatunidenca, escriu la politòloga Wendy Brown, neix no sols de sentiments d’impotència i inutilitat sinó de sentiments de destronament i pèrdua de drets. Explica allò que ella anomena «política permanent de venjança, d’atacar els culpables del destronament de la masculinitat blanca: feministes, multiculturalistes, globalistes, que tant els desbanquen com els desprecien». Per aquesta raó, la ràbia no pot, com podria ser en la teologia cristiana, sublimar-se en auto-abnegació en una crida a l’amor al proïsme. No hi ha, en definitiva, res que mitigui o recondueixi aquest ressentiment. La seva expressió pura és el nihilisme i el sadisme. Trump encarna aquesta ètica fosca. La venjança és la seva única filosofia de vida. Aquells tenallats pel ressentiment ja no són capaços de crear. Sols poden destruir. Encenen alegrament la seva pròpia pira funerària.
 
Les lleis, les institucions i les estructures burocràtiques es deformen per servir els interessos d’una petita camarilla, una elit rapaç, que s’enriqueix a costa de tots els altres. Tots es dobleguen davant els dictats d’allò que Max Weber va anomenar la «màquina inanimada». La màquina inanimada obliga la immensa majoria a integrar-se a la massa però permet que uns pocs escollits, disposats a fer la feina bruta, s’elevin per sobre la multitud. A aquests pocs privilegiats se’ls dóna la llicència i l’autoritat per portar a terme els actes de sadisme que s’han convertit en les formes primàries de control social. Aquests executadors fan aquesta feina enèrgicament ja que la seva por més gran és que siguin empesos de nou a la massa. Com més insulten, persegueixen, torturen, humilien i maten aquests soldats d’infanteria de l’elit, més sembla que ampliïn màgicament la bretxa entre ells i les seves víctimes. Per això els policies i els funcionaris de presons negres poden ser tan cruels, i a vegades més, que els seus homòlegs blancs.
 
El sadisme erradica, almenys momentàniament, els sentiments d’inutilitat, vulnerabilitat i susceptibilitat al dolor i la mort del sàdic. Dóna sentiments d’omnipotència. És plaent. Vaig ser colpejat per la policia militar saudí i més tard per la policia secreta de Saddam Hussein quan era presoner a Basora poc després de la primera Guerra del Golf. Els que em pegaven gaudien amb la seva feina. Ho podia veure en les seves cares. Els abusos d’Israel contra els palestins, les agressions a musulmans i a nenes i dones a l’Índia i la denigració dels musulmans en els països que ocupem formen part de la lacra del sadisme al servei d’una «màquina inanimada» que s’ha globalitzat.
 
Les feministes han entès des de fa temps que el sadisme corre com un corrent elèctric a través del desig sexual masculí. La pornografia tracta de la fantasia d’homes omnipotents que tenen el poder de torturar i abusar físicament nenes i dones que al porno supliquen ser degradades. «La diversió sexual i la passió sexual en la intimitat de la imaginació masculina són inseparables de la brutalitat de la història masculina», escriu Andrea Dworkin. «El món privat de la dominació sexual que els homes exigeixen com el seu dret i la seva llibertat és el reflex exacte del món públic del sadisme i l’atrocitat que els homes deploren sistemàticament i justificada. És en l’experiència masculina del plaer on es troba el sentit de la història masculina.»
 
Les dones, per suposat, no són immunes als actes de sadisme. Ilse Koch, coneguda com la «Gossa de Buchenwald», juntament amb son marit, el comandant del camp d’extermini, solia tirar els presoners a gàbies amb óssos per veure com eren esbocinats i devorats. La xilena Adriana Rivas, que s’enfronta a l’extradició a Xile des d’Austràlia, suposadament torturava els presoners lligant-los a lliteres metàl·liques equipades amb corrent elèctric i enviant-los descàrregues per tot el cos o els asfixiava fins a la mort amb bosses de plàstic durant el règim d’Augusto Pinochet. Però Dworkin té raó en destacar el sadisme com inherent en les expressions masculines de poder total i irresponsable, raó per la qual el sadisme és la principal característica de l’imperialisme.
 
Jean Améry, que va formar part de la resistència a la Segona Guerra Mundial i va ser capturat i torturat per la Gestapo el 1943, defineix el sadisme «com la negació radical de l’altre, la negació simultània tant del principi social com del principi de realitat. Al món del sàdic triomfen la tortura, la destrucció i la mort, i és evident que un món així no té esperança de supervivència. Per contra, desitja transcendir el món, aconseguir la sobirania total mitjançant la negació del proïsme, que per ell representa un tipus particular d’«infern».
 
El punt d’Améry és important. Una societat sàdica tracta de l’autodestrucció col·lectiva. És l’apoteosi d’una societat deformada per experiències aclaparadores de pèrdua, alienació i èxtasi. L’única forma que queda d’afirmar-se a les societats fracassades és destruir. Johan Huizinga, al seu llibre The Waning of the Middle Ages (L’ocàs de l’Edat Mitjana), va assenyalar que la dissolució de la societat medieval va provocar «el tenor violent de la vida». Avui en dia, aquest «tenor violent de la vida» impulsa la gent a portar a terme assassinats policials gratuïts, desnonaments de famílies, fallides ordenades per tribunals, denegació d’assistència mèdica als malalts, atemptats suïcides i tirotejos massius. El sadisme reparteix el gaudi i plaer, sovint amb fortes connotacions sexuals, que ens atreu cap allò que Sigmund Freud va anomenar l’instint de mort, l’instint de destruir totes les formes de vida, inclosa la nostra. Quan ens envolta un món saturat de mort, aquesta s’adopta, irònicament, com la cura.
 

«La violència i l’explotació, que han definit durant molt temps els projectes imperials a l’estranger, defineixen ara l’existència a casa. Els imperis, al final, es canibalitzen ells mateixos. La tirania que durant tant temps vam imposar als altres, ara ens la imposem a nosaltres mateixos»

Joseph Conrad va veure suficient del món com a capità de vaixell per conèixer la corrupció irredimible de la humanitat. Les nobles virtuts que van impulsar personatges com Kurtz a El cor de les tenebres a endinsar-se a la jungla amagaven l’abjecte interès propi, la cobdícia desenfrenada i l’assassinat que defineixen tots els projectes imperials. Conrad es trobava al Congo a finals del segle XIX, quan el monarca belga, el rei Leopold, en nom de la civilització occidental i en contra de l’esclavitud, saquejava el país. L’ocupació belga, que va convertir el Congo en una plantació de cautxú, va provocar la mort per malaltia, fam i assassinat d’uns deu milions de congolesos.
 
Al relat breu de Conrad L’avantguarda del procés escriu sobre dos comerciants europeus blancs, Carlier i Kayerts, que són enviats a una remota estació comercial al Congo. La missió està dotada d’un gran propòsit moral: exportar la «civilització» europea a Àfrica. Però l’avorriment i la falta de limitacions converteixen ràpidament els dos homes en salvatges. Intercanvien esclaus per ivori. S’esbatussen en una disputa per l’escassetat d’aliments i Kayerts dispara i mata el seu company desarmat Carlier.
 
«Eren dos individus perfectament insignificants i incapaços», escriu Conrad sobre Kayerts i Carlier:

«La seva existència sols és possible gràcies a l’elevada organització de les multituds civilitzades. Pocs homes s’adonen que la seva vida, l’essència mateixa del seu caràcter, les seves capacitats i les seves audàcies, són sols l’expressió de la seva creença en la seguretat del seu entorn. El valor, la compostura, la confiança; les emocions i els principis; cada pensament gran i cada pensament insignificant pertanyen no a l’individu sinó a la multitud; a la multitud que creu cegament en la força irresistible de les seves institucions i de la seva moral, en el poder de la seva policia i de la seva opinió. Però el contacte amb el pur salvatgisme sense pal·liatius, amb la naturalesa primitiva i l’home primitiu, porta problemes sobtats i profunds al cor. Al sentiment d’estar sol en la pròpia espècie, a la clara percepció de la solitud dels propis pensaments, de les pròpies sensacions, a la negació d’allò habitual, que és segur, s’hi afegeix l’afirmació d’allò insòlit, que és perillós; una suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives, la intromissió incòmoda de la qual excita la imaginació i posa a prova els nervis civilitzats del neci i del savi per igual».
 
El Director General de la Gran Companyia Civilitzadora -doncs, com assenyala Conrad, la «civilització» segueix el comerç- arriba en vaixell de vapor al final de la història. No és rebut al moll pels seus dos agents. Puja per l’empinada riba fins l’estació comercial amb el capità i el maquinista al seu darrere. El director troba Kayerts que rere l’assassinat es va suicidar tot penjant-se amb una corretja de cuir d’una creu que marcava la tomba de l’anterior cap de l’estació. Els dits dels peus de Kayerts estan a un parell de centímetres del terra. Els seus braços pengen rígidament cap avall «i irreverentment, li treia la llengua inflada al seu Director General».
 
El sadisme es porta a terme en nom d’un bé moral per protegir la civilització occidental, els valors «cristians», la democràcia, la raça superior, la liberté, fraternité, el paradís del treballador, l’home nou o el racionalisme científic. El sadisme arreglarà els defectes de l’espècie humana. L’argot varia. El sentiment fosc és el mateix.
 
«L’honor, la justícia, la compassió i la llibertat són idees que no tenen conversos», escriu Conrad. «Només hi ha persones que, sense saber-ho, entendre-ho ni sentir-ho, s’intoxiquen amb paraules, les criden, s’imaginen que les creuen sense creure en res més que el benefici, el profit personal i la seva pròpia satisfacció».
 
«L’home és un animal cruel», va escriure Conrad. «La seva crueltat ha de ser organitzada. La societat és essencialment criminal, si no, no existiria. És l’egoisme el que ho salva tot -absolutament tot-, tot allò que odiem, tot allò que estimem».
 
Bertrand Russell va dir de Conrad: «Vaig sentir, malgrat que no sé si ell hauria acceptat tal imatge, que pensava la vida humana civilitzada i moralment tolerable com un perillós passeig sobre una fina cap de lava que s’acabava de refredar i que en qualsevol moment es podria trencar i deixar que l’incaut s’enfonsés en les profunditats ardents».
 
Kurtz, el megalòman comerciant d’ivori que s’enganya a si mateix a El cor de les tenebres acaba plantant els caps pansits dels congolesos assassinats en piques davant la seva remota estació comercial. Però Kurtz també és molt culte i refinat. Conrad el descriu com orador, escriptor, poeta, músic i el respectat agent en cap de l’estació interior de la companyia d’ivori. És «un emissari de la pietat, la ciència i el progrés». Kurtz era un «geni universal» i «una persona molt notable». És un prodigi, a la vegada superdotat i polifacètic. Va anar a Àfrica animat per ideals i virtuts nobles. Va acabar la seva vida com un tirà autoenganyat que es creia un déu.
 
«La seva mare era mig anglesa i el seu pare mig francès», escriu Conrad sobre Kurtz:

«Tota Europa va contribuir a la formació de Kurtz; i de passada em vaig assabentar que, molt apropiadament, la Societat Internacional per a la Supressió dels Costums Salvatges li havia confiat l’elaboració d’un informe per a la seva futura orientació… Va començar amb l’argument que nosaltres els blancs, des del punt de desenvolupament que havíem arribat, «hem de semblar-los [als salvatges] necessàriament éssers sobrenaturals -ens vam apropar a ells amb el poder d’una deïtat» etcètera, etcètera. «Pel simple exercici de la nostra voluntat podem exercir un poder pel bé pràcticament il·limitat», etc., etc. A partir d’aquí es va elevar i em va fer anar amb ell. Va ser una magnífica peroració encara que difícil de recordar. Em donà la noció d’una exòtica Immensitat governada per una augusta Benevolència. Em va fer esgarrifar d’entusiasme. Era el poder il·limitat de l’eloqüència, de les paraules, de les nobles paraules ardents. No hi havia consells pràctics que interrompessin el màgic corrent de frases, a menys que una espècie de nota al peu de l’última pàgina, guixada evidentment molt després amb mà inestable pugui considerar-se l’exposició d’un mètode. Era molt simple, i al final d’aquella commovedora crida a tots els sentiments altruistes resplendia, lluminosa i aterradora, com un llamp en un cel serè: «Extermineu totes les bèsties!».
 
La violència i l’explotació, que han definit durant molt temps els projectes imperials a l’estranger, defineixen ara l’existència a casa. Els imperis, al final, es canibalitzen ells mateixos. La tirania que durant tant temps vam imposar als altres, ara ens la imposem a nosaltres mateixos. El plaer fosc derivat d’explotar els altres és l’únic que ens queda. Com va escriure Nietzsche a Sobre la genealogia de la moral:

«Esclarim la lògica de tot aquest mètode de compensació: és bastant estrany. L’equivalència es dóna d’aquesta manera: En lloc d’un avantatge que compensi directament el dany (per tant, en lloc d’una compensació en or, terres, possessions d’algun tipus o altre), al creditor se li dóna una espècie de plaer com una devolució i compensació -el plaer que se li permeti descarregar el seu poder sobre una persona impotent sense haver de pensar en això, el delit de «de fair le mal pour le plaisir de le faire»  [«fer el mal pel plaer de fer-lo»], el gaudi de la violació. Aquest goig és més apreciat com més baix i vil és el deutor a l’ordre social i fàcilment pot semblar-li al creditor una mossegada deliciosa, inclús un avançament d’un rang superior. Mitjançant el «càstig» del deutor, el creditor participa d’un dret que pertany als amos. Finalment, ell mateix arriba per una vegada a l’elevat sentiment de menyprear un ésser com algú «inferior a si mateix», com algú que té dret a maltractar -o almenys en el cas que la força real del càstig, d’infligir el càstig, ja ha sigut transferida a les «autoritats», el sentiment de veure el deutor menyspreat i maltractat. La compensació consisteix, doncs, en un permís i un dret a la crueltat».
 

«La classe dominant dedica ingents recursos a emmascarar aquest sadisme social i aquest assassinat. Controla la narrativa a la premsa. Inunda les nostres pantalles amb imatges i propaganda amables i recomfortants, perfeccionades per empreses de relacions públiques i publicitat. Aquestes al·lucinacions electròniques ens distreuen de les limitacions de les nostres pròpies vides»

El sadisme social i l’assassinat, com va assenyalar Friedrich Engels al seu llibre de 1845 La situació de la classe obrera a Anglaterra, estan integrats en el sistema capitalista. Les elits governants, escriu Engels, aquelles que retenen «el control social i polític», eren molt conscients que les dures condicions de treball i de vida durant la Revolució Industrial condemnaven els treballadors a «una mort primerenca i antinatural». La formació de sindicats i el socialisme van ser una resposta directa a aquestes forces malèvoles. Com va escriure Engels:

«Quan un individu infligeix lesions corporals a un altre de tal manera que provoca la mort, n’anomenem assassinat. Però quan la societat col·loca cent proletaris en una posició tal que inevitablement troben una mort massa d’hora i antinatural, que és tant una mort per violència com per l’espasa o la bala; quan priva milers de persones d’allò necessari per viure, les col·loca en condicions en les que no poden viure, les obliga, mitjançant la força de la llei, a romandre en tals condicions fins que els sobrevingui la mort, que és la conseqüència inevitable, sap que aquests milers de víctimes han de morir i, no obstant, permeten que aquestes condicions continuïn, el seu acte és un assassinat amb tanta certesa com l’acte d’un sol individu; assassinat disfressat, maliciós, assassinat contra el que ningú pot defensar-se, que no sembli el que és, perquè ningú veu l’assassí, perquè la mort sembla natural, ja que el delicte és més d’omissió que de comissió. Però segueix sent asssassinat».
 
La classe dominant dedica ingents recursos a emmascarar aquest sadisme social i aquest assassinat. Controla la narrativa a la premsa. Inunda les nostres pantalles amb imatges i propaganda amables i recomfortants, perfeccionades per empreses de relacions públiques i publicitat. Aquestes al·lucinacions electròniques ens distreuen de les limitacions de les nostres pròpies vides. Enfosqueixen la naturalesa fonamental del capitalisme corporatiu. Ataquen la nostra autoestima i creen una vergonyosa autoconsciència sobre la nostra aparença, posició social i funcions corporals. Falsifiquen la ciència i les dades, com han fet durant dècades les indústries de combustibles fòssils, la ramaderia i el tabac. Creen, com escriu Guy DuBord, l’«espectacular societat de la mercaderia» que és un seductor substitut de la democràcia participativa. Aquesta tirania empresarial redueix l’elecció política a les sàdiques prescripcions proporcionades pel poder corporatiu. Crea una societat en la qual hi ha una absència de gairebé totes les construccions socials i polítiques positives. Inclús el canvi social, reduït a polítiques d’identitat i multiculturalisme, ha sigut efectivament castrat per la propaganda corporativa. La sensació d’agència, poder personal i estatus social prové gairebé exclusivament, tal com va preveure Nietzsche, de servir la maquinària sàdica.
 
Els operadors energètics d’Enron, en un diàleg que podria haver sortit de qualsevol gran empresa, van ser gravats el 2000 parlant de «robar« a Califòrnia, de donar pel sac a l’«àvia Millie». Dos operadors, identificats com Kevin i Bob, van rebutjar les demandes de reemborsament dels reguladors californians pel constants preus abusius de l’empresa:
 
Kevin: Així que el rumor és cert? Us faran tornar tots els diners? Tots els diners que vau robar a aquelles pobres àvies de Califòrnia?
Bob: Sí, a l’àvia Millie, tio. Però ella és la que no sabia com fer servir les paperetes per votar.
Kevin: Sí, ara vol que li tornis els seus maleïts diners per tota l’electricitat que li has cobrat a 250 megavats per hora.
Bob: Ja ho saps, ja ho saps, ja ho saps, l’àvia Millie és aquella per la que lluita Al Gore, saps?
 
Més endavant a la mateixa conversa Kevin i Bob denigren els californians:
 
Kevin: Oh, el millor que podria passar és un maleït terratrèmol, deixar que la costa floti fins al Pacífic i que facin servir espelmes.
Bob: Ho sé, aquesta gent… aïlla’ls.
Kevin: Estan tan fotuts i són tan…
Bob: Estan ben cardats.
 
L’obscena avarícia dels molts rics empetiteix ara l’hedonisme i els excessos dels dèspotes més atroços del món i dels capitalistes més rics del passat. El 2015, poc abans de morir, Forbes va calcular que el patrimoni net de David Rockefeller era de 3.000 milions de dòlars. Es calcula que el xa de l’Iran va saquejar 1.000 milions de dòlars del seu país. Ferdinand i Imelda Marcos van acumular entre 5.000 i 10.000 milions de dòlars. I l’expresident de Zimbabwe Robert Mugabe tenia uns mil milions. Jeff Bezos i Elon Musk tenen cadascú 180.000 milions de dòlars [2].
 
El decòrum de la presidència de Biden difereix del de la presidència de Trump. Però l’explotació mercenària i el sadisme subjacents de la societat estatunidenca segueixen intactes. L’American Jobs Plan (el Pla de Biden de Feines Estatunidenques) mai crearà «milions de llocs de feina ben remunerats, feines amb les que els estatunidecs puguin tenir cura de les seves famílies», també va prometre milions de feina ben remunerada donant suport al NAFTA (Àrea de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord) però tampoc es va complir. El seu mantra de «comprar productes estatunidecs» no té valor. La gran majoria dels nostres productes electrònics, de roba, mobles i subministres industrials es fabriquen a Xina per treballadors que guanyen una mitjana d’un o dos dòlars l’hora i que no tenen ni sindicats ni drets laborals bàsics. La seva crida a reduir les franquícies i els costos dels medicaments amb recepta a l’Affordable Care Act («Llei d’Assistència Sanitària Assequible») mai serà permesa per les empreses que es beneficien de la sanitat. Les seves promeses d’una fiscalitat justa, malgrat que els homes més rics del món -Jeff Bezos, Elon Musk, Warren Buffett, Carl Icahn, Michael Bloomberg i George Soros- paguen un tipus impositiu real del 3,4% no es veuran alterades. Les subvencions corporatives i els incentius fiscals que proposa com a solució a la crisi climàtica no faran res per aturar el fracking, tancar les centrals nuclears o aturar la construcció de nous gaseoductes per centrals elèctriques de gas. Els seus diners per a projectes d’infraestructures estan destinat a les grans corporacions i als governs estatals.
 

«Però aquesta indignació emocional, que va posar Trump a la Casa Blanca, també pot atiar el foc del sadisme estatunidenc, especialment entre una classe treballadora blanca que se sent destronada i abandonada»

El sistema sanitari seguirà privatitzat i això significa que les corporacions d’assegurances i farmacèutiques recolliran beneficis inesperats de desenes de milers de milions de dòlars amb l’American Rescue Plan («Pla de Rescat Americà») i això quan ja estan obtenint beneficis rècord. Els beneficis que els grans bancs, Wall Street i els especuladors globals depredadors obtenen dels nivells massius de peonatge del deute imposats a una classe treballadora mal pagada, inclosos els que deuen préstecs estudiantils, seguiran canalitzant els diners cap amunt, cap a les mans d’una minúscula camarilla oligàrquica. No hi haurà reforma del finançament de les campanyes per acabar amb el nostre sistema de soborn legalitzat. Els grans monopolis tecnològics seguiran intactes. La censura imposada per les plataformes digitals, l’obliteració de les nostres llibertats civils i la vigilància governamental a l’engròs seguiran aplicant-se. La petició de Biden de 715.000 milions de dòlars pel Departament de Defensa l’any fiscal 2022, un augment d’11.300 milions de dòlars (1,6%) respecte el 2021, exarcerbarà les provocacions militars amb Xina i Rússia, les interminables guerres a Orient Mitjà i la inflada indústria de defensa. Les indústries que es van enviar a l’estranger i les feines sindicades ben remunerades no tornaran. Els 81 milions d’estatunidencs que lluiten per fer front a les despeses bàsiques de la llar [3], els 22 milions que no tenen els aliments suficients i els 11 milions que no poden fer front al pagament de la seva propera casa estan a punt de xocar contra un mur quan s’esgotin les escasses prestacions dels projectes de llei de millora de la COVID i quan s’aixequi la moratòria dels desnonaments i execucions hipotecàries. La maquinària trituradora del capitalisme depredador i el sadisme que el defineix enverinarà la societat tan despietadament sota Biden com ho va fer quan Trump dirigia la seva presidència per Twitter. Aquestes suposades reformes no tenen més pes que les pregonades per Bill Clinton i Barack Obama a qui Biden va servir submisament i que també van prometre igualtat social mentre al mateix temps traïen els treballadors i les treballadores.
 
Biden és el paradigma de la criatura buida i amoral produïda pel nostre sistema de soborn legalitzat, aquells que van construir la nostra cultura del sadisme. La seva llarga carrera política al Congrés es va definir per representar els interessos de les grans empreses, especialment les companyies de targetes de crèdit amb seu a Delaware. Tenia el sobrenom de Senador Targeta de Crèdit. Sempre li ha dit al públic allò que vol sentir i llavors l’ha venut. Va ser un destacat promotor i arquitecte d’una generació de lleis federals de «mà dura contra el crim» que militaritzaren la policia del país i doblaren amb escreix la població del sistema penitenciari, el més gran del món, amb dures directrius de sentències obligatòries i lleis que empresonaven de per vida persones per delictes de drogues no violents, inclús quan el seu fill lluitava contra l’addicció. Va ser un dels principals autors de la Patriot Act («Llei Patriota» [4]). I mai hi ha hagut un sistema d’armament o una guerra a qui no hagi donat suport. Res substancial canviarà sota Biden, malgrat la hiperventilació sobre ell com el proper FDR [Franklin Delano Roosevelt].
 
L’administració Biden s’assembla a l’ineficaç govern alemany format per Franz von Papen el 1932 que pretenia recrear l’antic règim, un conservadorisme utòpic que va assegurar la deriva d’Alemanya cap al feixisme. Biden no té, com von Papen, idees i programes nous. Mantindrà ben engreixada la maquinària de repressió, una maquinària la construcció de la qual hi ha dedicat un paper decisiu al llarg de la seva carrera política. Aquells que s’hi resisteixin seran atacats com agents d’una potència estrangera i censurats, com molts que ja estan sent censurats, a través d’algoritmes i deplatforming a les xarxes socials. Els dissidents més ardents, com Julian Assange, seran criminalitzats.
 
Les elits establertes fan veure que Trump va ser una anomalia insòlita. Creuen ingènuament que poden fer desaparèixer Trump i els seus seguidors més vociferants expulsant-los de les xarxes socials. Afirmen que l’antic règim tornarà amb el decòrum de la seva presidència imperial, el respecte per les normes de procediment, les eleccions elaboradament coreografiades i la lleialtat a les polítiques neoliberals i imperials. Però allò que les elits governamentals establertes encara no han entès, malgrat l’estreta victòria electoral de Joe Biden sobre Trump i l’Assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener per una multitud enfurismada, és que la credibilitat del vell ordre ha mort. L’era de Trump, si no el mateix Trump, és a menys que trenquem el domini del poder corporatiu, el futur. Les elits governants, encarnades per Biden i el Partit Demòcrata i l’ala amable del Partit Republicà representada per Jeb Bush i Mitt Romney, es dirigeixen a la paperera de la història.
 
El creixent ressentiment dels desposseïts es veu atiat i alimentat per uns mitjans de comunicació que han dividit el públic en grups demogràfics enfrontats. Les plataformes mediàtiques es dirigeixen a un grup demogràfic, alimentant les seves opinions i proclivitats, mentre demonitzen estridentment el grup demogràfic de l’altre costat de la divisió política. Això ha demostrat ser un èxit comercial. Però també ha dividit el país en faccions enfrontades irreconciliables que ja no poden comunicar-se. S’ha sacrificat la veritat i els fets verificables. El Partit Demòcrata, en un intent desesperat per controlar la narrativa mediàtica, s’ha aliat amb gegants de les xarxes socials com Twitter, YouTube, Facebook, Patreon, Substack i Spotify per restringir o censurar els seus crítics. L’objectiu és que el públic torni a les organitzacions de notícies aliades del Partit Demòcrata, com The New York Times, The Washington Post i CNN. Però aquests mitjans de comunicació, al servei d’anunciants corporatius, han tornat invisibles les vides de la classe treballadora i els pobres. Són tan injuriosos com les pròpies elits governants.
 
La pèrdua de credibilitat també ha donat lloc a nous grups, sovint espontanis, així com a la franja llunàtica que abraça teories conspiratives com QAnon. Trafiquen amb la indignació emocional, sovint substituint una indignació per una altra. Proporcionen noves formes d’identitat per substituir les identitats perdudes per desenes de milions d’estatunidencs que han sigut deixats de banda. Aquesta indignació emocional pot aprofitar-se per causes lloables, com acabar amb els abusos policials, però amb massa freqüència és efímera. Transforma el debat polític en protestes de greuges, en el millor dels casos, i més sovint en un espectacle televisat. Aquestes flash mobs no suposen cap amenaça per les elits a no ser que construeixin estructures organitzatives disciplinades, que costen anys de construir, i articulin una visió del que pot venir després. Per això dono suport a Extinction Rebellion, que compta amb una àmplia xarxa de base, especialment a Europa, fa actes sostinguts de desobediència civil i té l’objectiu clarament declarat d’enderrocar les elits governamentals i construir un nou sistema de govern mitjançant comitès populars. Però aquesta indignació emocional, que va posar Trump a la Casa Blanca, també pot atiar el foc del sadisme estatunidenc, especialment entre una classe treballadora blanca que se sent destronada i abandonada.
 

«El que està passant no és negligència. No és ineptitud. No és un fracàs polític. És un assassinat social. És un assassinat perquè és premeditat. És un assassinat perquè les classes dirigents mundials han escollit conscientment extingir la vida en lloc de protegir-la. És un assassinat perquè el benefici, malgrat les dures estadístiques, els creixents transtorns climàtics i els models científics, es consideren més importants que la supervivència humana»

L’erosió de la nostra societat no és només política. És ecològica. Els científics fa temps que adverteixen que, a mesura que augmenti la temperatura global, amb el consegüent augment des les precipitacions i les onades de calor a molts llocs del món, les malalties infeccioses propagades per animals assolaran poblacions durant tot l’any i s’estendran a les regions septentrionals. Les malalties zoonòtiques -malalties que salten dels animals als éssers humans- com el VIH/SIDA, que ha matat uns 36 milions de persones, la grip aviar, la grip porcina, l’Ebola i la COVID-19, que ja n’ha matat uns 4 milions, s’escamparan per tot el planeta amb soques cada més virulentes, sovint mutant fora del nostre control. L’ús indegut d’antibiòtics a la indústria de la ramaderia, que representa el 80% de tot l’ús d’antibiòtics, ha produït soques de bactèries resistens als antibiòtics i mortals. Una versió moderna de la pesta negra, que al segle XIV va matar entre 75 i 200 milions de persones (potser la meitat de la població europea), és probablement inevitable mentre les indústries farmacèutiques i mèdiques estiguin configurades per guanyar diners en lloc de protegir i salvar vides. 
 
Inclús amb les vacunes no tenim la infrastructura nacional per distribuir-les eficaçment perquè el benefici està per sobre la salut. I als del Sud global se’ls abandona, com de costum, com si les malalties que els maten mai ens arribin. La decisió d’Israel de distribuir vacunes COVID-19 fins a 19 països mentre es nega a vacunar cinc milions de palestins que viuen sota la seva ocupació és emblemàtica de la increïble miopia, per no parlar d’immoralitat, de l’elit governant.
 
El que està passant no és negligència. No és ineptitud. No és un fracàs polític. És un assassinat social. És un assassinat perquè és premeditat. És un assassinat perquè les classes dirigents mundials han escollit conscientment extingir la vida en lloc de protegir-la. És un assassinat perquè el benefici, malgrat les dures estadístiques, els creixents transtorns climàtics i els models científics, es consideren més importants que la supervivència humana.
 
Les elits mundials prosperen en aquest sistema, sempre que serveixin els dictats d’allò que Lewis Mumford va denominar la «megamàquina», la convergència de la ciència, l’economia, la tecnologia i el poder polític unificats en una estructura burocràtica integrada l’únic objectiu de la qual és perpetuar-se. Aquesta estructura, va assenylar Mumford, és antitètica als «valors que milloren la vida». Però desafiar la megamàquina, anomenar i condemnar el seu desig de mort, és ser expulsat del seu santuari interior. Hi ha, sens dubte, alguns a dins de la màquina que temen el futur, que estan horroritzats per l’assassinat social que es preocupen pel que passarà als seus fills, però no volen perdre la seva feina i el seu estatus social per convertir-se en pàries.
 

«Els caces, els satèl·lits, els portaavions, les flotes de vaixells de guerra, submarins nuclears, missils, tancs i amplis arsenals d’armament són inútils contra les pandèmies i la crisi climàtica»

L’exèrcit estatunidenc -que representa el 38% de la despesa militar mundial- és, per suposat, incapaç de combatre la greu crisi existencial que tenim al davant… Els caces, els satèl·lits, els portaavions, les flotes de vaixells de guerra, submarins nuclears, missils, tancs i amplis arsenals d’armament són inútils contra les pandèmies i la crisi climàtica. La maquinària bèl·lica, que gasta 1,2 bilions de dòlars en modernitzar el nostre arsenal nuclear, no fa res per mitigar el patiment humà causat per entorns degradats que emmalalteixen i enverinen les poblacions o fan la vida insostenible. La contaminació atmosfèria mata ja uns 200.000 estatunidencs a l’any, mentre que els nens de ciutats degradades com Flint (Michigan) queden danyats de per vida per la contaminació de plom a l’aigua potable. I per si fos poc, l’exèrcit estatunidenc va emetre 1.200 milions de tones mètriques d’emissions de carboni entre 2001 i 2017, el doble de la producció anual dels vehicles de passatgers del país.
 
Les generacions futures, si n’hi ha, miraran enrere i veuran l’actual classe dirigent mundial com la més criminal de la història de la humanitat que ha condemnat voluntàriament milers de milions de persones a una mort massiva. Aquests crims s’estan cometent davant nostre. I, amb poques excepcions, som ovelles portades a l’escorxador.
 
El mal radical que fa possible aquest assassinat social és perpretat per buròcrates i tecnòcrates incolors sortits d’escoles de negocis, facultats de dret, programes de gestió i universitats d’elit. Nul·litats demoníaques. Aquests gestors de sistemes porten a terme les tasques de millora contínua que fan funcionar amplis i complicats sistemes d’explotació i mort. Recopilen, emmagatzemen i manipulen les nostres dades personals pels monopolis digitals i l’Estat de seguretat i vigilància. Engreixen les rodes d’ ExxonMobil, BP i Goldman Sachs. Redacten les lleis aprovades per la classe política comprada i pagada. Piloten els avions no tripulats que terroritzen els pobres a Afganistan, Iraq, Síria i Paquistan. Es beneficien de les guerres inacables. Són els publicistes corporatius, els especialistes en relacions públiques i els experts televisius que inunden les ones amb mentides. Dirigeixen bancs. Supervisen presons. Emeten els formularis. Tramiten els papers. Neguen els vals d’aliments i la cobertura mèdica a uns i les prestacions d’atur a altres. Porten a terme desnonaments. Fan complir les lleis i els reglaments. No fan preguntes. Viuen en un buit intel·lectual, en un món de minúcies atrofiades. Són «els homes buits» de T.S. Eliot, «els homes dissecats». «Forma sense forma, ombra sense color», escriu el poeta. «Força paralitzada, gest sense moviment».
 
Aquests gestors de sistemes van fer possibles els genocidis del passat. Van mantenir els trens en funcionament. Van omplir la paperassa. Van confiscar els béns i els comptes bancaris. Es van encarregar del processament. Van racionar els aliments. Van administrar els camps de concentració i les cambres de gas. Van fer complir la llei. Van fer la seva feina. Aquests gestors de sistemes, sense formació en res excepte la seva petita especialitat tècnica, no tenen el llenguatge ni l’autonomia moral per qüestionar els supòsits o estructures imperants.
 
El novel·lista rus Vassili Grossman va observar en el seu llibre Tot flueix (Всё Течёт) que «el nou Estat no necessita apòstols sants, constructors fanàtics i inspirats, deixebles fidels i devots. El nou Estat ni tals necessita servents, només oficinistes». Aquesta ignorància metafísica, producte d’un nou sistema educatiu primordialment vocacional, engreixa els engranatges de la cultura del sadisme i de l’assassinat social.
 
No sortirem del capitalisme depredador i de la seva cultura del sadisme amb almoines magres del govern. No ens n’alliberarem perquè els hàbils escriptors de discursos i els especialistes en relacions públiques de Biden, que usen enquestes i grups de discussió per transmetre’ns el que volem sentir, poden fer-nos sentir que l’administració està al costat nostre. No hi ha bona voluntat a la Casa Blanca de Biden, ni al Congrés, ni als tribunals, ni als mitjans de comunicació -que s’han convertit en una càmara d’eco de les classes privilegiades-, ni en els consells d’administració de les empreses. Són l’enemic.
 
Ens alliberarem d’aquesta cultura del sadisme de la mateixa manera que els desposseïts es van alliberar del domini del capitalisme d’amiguets durant la Gran Depressió: organitzant-se, protestant i pertorbant el sistema fins que les elits governants es vegin obligades a concedir una mesura de justícia social i econòmica. El Bonus Army, veterans de la Primera Guerra Mundial a qui s’havia denegat el pagament de pensions, va organitzar grans campaments a Washington que van ser dispersats violentament per l’exèrcit. Grups de veïns, molts d’ells membres dels Wobblies o del Partit Comunista, van impedir físicament durant la dècada de 1930 que els departaments del xèrif desnonessin famílies. El 1936 i 1937 el sindicat United Auto Workers va portar a terme una vaga de braços caiguts dins les fàbriques que va paralitzar General Motors obligant l’empresa a reconèixer el sindicat, augmentar els salaris i satisfer les demandes sindicals de protecció de feina i condicions de treball segures. Els grangers, forçats a la bancarrota i a les execucions hipotecàries pels grans bancs i Wall Street, van fundar la Farmer’s Holiday Association per protestar contra l’embargament de les granges familiars, una de les raons per les quals els lladres de bancs com John Dillinger, Bonnie i Clyde i la Barker Gang eren herois populars. Els grangers van bloquejar carreteres i destruir muntanyes de productes agrícoles i així reduiren l’oferta fent augmentar els preus.
 

«El mal radical que fa possible aquest assassinat social és perpretat per buròcrates i tecnòcrates incolors sortits d’escoles de negocis, facultats de dret, programes de gestió i universitats d’elit»

Els agricultors, igual que els treballadors sindicalitzats del sector de l’automòbil, van suportar la vigilància generalitzada del govern i dels atacs violents de l’FBI, els pinxos de les empreses, els mercenaris a sou, les milícies i els departaments del xèrif. Però la militància va funcionar. Els agricultors van obligar l’Estat a acceptar una moratòria de facto sobre les execucions hipotecàries agrícoles. Al mateix temps, les manifestacions massives a les capitals dels estats van pressionar les legislatures estatals per tal que bloquegessin el cobrament dels pagaments hipotecaris endarrerits. Els arrendataris i els masovers del sud es van sindicar. El Departament de Treball va qualificar la seva acció col·lectiva de «guerra civil en miniatura». Els desocupats i els famolencs de tot el país van ocupar vivendes i terrenys buits tot formant barris de barraques que s’anomenaven Hoovervilles. Els indigents es van apoderar d’edificis i serveis públics. Aquesta pressió constant, i no la bona voluntat de FDR [Franklin Delano Roosevelt], va crear el New Deal. Ell i els seus companys oligarques van acabar entenent que si no hi havia reforma hi hauria una revolució, fet que Roosevelt va reconèixer a la seva correspondència privada.
 
No serà fins que les persones es reintegrin en la societat, no fins que s’elimini el control corporatiu i oligàrquic sobre els nostres sistemes educatius, polítics i mediàtics, no fins que recuperem l’ètica del bé comú, que tindrem alguna esperança de reconstruir els llaços socials positius que fomenten una societat sana. La història ens ha ensenyat àmpliament com funciona aquest procés. És un joc de la por. I fins que no fem que els elits governants tinguin por, fins que un esporuguit Joe Biden i els oligarques a qui serveix es vegin en un mar de forques, no aconseguirem acabar amb la cultura del sadisme i de l’assassinat social que han dissenyat.
 
La rebel·lió, no obstant això, ha de ser la seva pròpia justificació. És un imperatiu moral, no pràctic. No sols erosiona, encara que sigui imperceptiblement, les estructures d’opressió, sinó que manté en nosaltres brases de l’empatia i la compassió, així com de la justícia, que desafien el sadisme que tenyeix cada capa de la nostra existència. En resum, ens manté humans. La rebel·lió ha de ser abraçada, finalment, no sols per allò que aconseguirà, sinó per allò que ens permetrà arribar a ser. En aquest esdevenir hi trobem l’esperança.
 

[1] La presó d’Abu Ghraib, a l’Iraq, va ser lloc de nombrosos casos de tortura i abusos. Les imatges que l’autor descriu a continuació es refereixen a fotos icòniques publicades en diferents mitjans entre 2004 i 2005.
[2] Dades del 2021. Elon Musk acumula actualment 386.500 milions de dòlars i Jeff Bezos, 201.600 milions de dòlars (font: https://www.forbes.com.au/news/billionaires/the-top-10-richest-people-in-the-world-may-2025/).
[3] Del maig del 2025: el 60% de les llars estatunidenques no tenen prou diners per pagar una «qualitat de vida mínima» (https://www.cbsnews.com/news/cost-of-living-income-quality-of-life/?ftag=CNM-00-10aab8a&linkId=818735561).
[4] Llei dels EUA de 2001 que amplia els poders del govern per lluitar contra el terrorisme, especialment en vigilància i detencions.