Per entendre què és la violència masclista, ens hem de posar a la pell de les dones que l’han patida. Ningú no es pot imaginar què és viure amb aquesta creu a sobre: et destrueixen la vida, tant si el maltractament és psicològic o físic, o totes dues coses.

És molt greu que, si l’assetjament es produeix a la feina, sovint la persona que no pot continuar treballant en molts casos sigui la dona assetjada i no pas l’assetjador.

A la majoria d’empreses tenen un protocol contra els assetjaments que, a l’hora de la veritat, no fan servir o no volen fer servir. Sembla que volen ajudar les dones, però a l’hora de la veritat els donen l’esquena.

En realitat, l’única cosa que preocupa a moltes empreses és la seva imatge pública, en comptes de la seguretat de les seves treballadores. Les dones ens mereixem poder anar a treballar segures i tranquil·les.

Els assetjaments són sempre menyspreables; però, si es produeixen al lloc de la feina (que necessites per sobreviure) l’abús de poder encara és més greu. I és imperdonable i vergonyós que no es faci fora l’assetjador.

Qualsevol maltractador hauria de pensar que va néixer d’una dona i que, per tant, ha de respectar qualsevol dona com si fos la seva mare.

Els fets encara s’agreugen perquè, quan les dones gosen denunciar, malgrat totes les pors, a vegades es troben amb uns jutges o jutgesses masclistes que tergiversen la llei a favor dels maltractadors. I, a més a més, a vegades a les dones se les tracta com a culpables i no víctimes de la situació, sense imaginar l’infern que estan vivint.

Les dones (i els homes) tenim molta feina a fer, per tal d’acabar amb aquesta xacra.

Per tant, cal mobilitzar-se i lluitar per tal que les coses no continuïn d’aquesta manera. Tothom hi té part de responsabilitat: a les famílies, a les escoles, al carrer. La dignitat i el respecte cap a les dones no és només una qüestió feminista, sinó de drets humans.