El Diacrític

La síndrome d’Estocolm i la llibertat

«I què es el correcte? Seguir les directrius d’aquells que ja en el passat han agafat els diners de sanitat i educació i els han utilitzat per fer-ne avions militars? Qui diu la veritat? Hi ha un bri de veritat en tot això?»

«Siguem lliures i no creiem amb tanta ceguesa, perquè perillós o no el que està passant, vigilem que la síndrome d’Estocolm no deixi via lliure a un control de la població que pot servir d’excusa, ara ja, per qualsevol cosa»

No parleu de mi com si jo no hi fos

| 15/05/2020 a les 21:29h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, coronavirus, covid19, llibertat, estat d'alarma
Vehicles policials en un control dels Mossos d'Esquadra
Vehicles policials en un control dels Mossos d'Esquadra | Mossos d'Esquadra
Tancats i confinats, esperem que les explicacions que ens donen ens convencin. Alguns es creuen les explicacions, exercint una voluntat de ferro davant de complir el que els experts diuen. Alguns altres es pregunten el per què i no hi troben resposta.

La crisi del Covid19 està obrint en les nostres delicades ments controlades pel sistema un batibull de sensacions i sentiments contradictoris. Fem, en la majoria de casos, cas a totes les informacions que ens donen i establim el nostre modus de vida sota la màxima de «corre cames ajudeu-me» a tacar-nos a casa i acceptar amb resignació que ens modifiquin la vida de cap a peus, sota les informacions de militars, polítics mediocres i metges que, quan Wuhan estava confinada, reien dient que el grip estacional realment era pitjor problema.

Gent sense ingressos a causa de pèrdues de feina en negre o per ERTO als quals en molts casos empreses sense tenir-ne necessitat i hi accedeixen per treure’n benefici. I aquí estem, tancats, nens tornant-se bojos i adults en consonància amb ells.  Guants sí o guants no; mascaretes sí, depèn del tipus, o no depèn del tipus, depèn de la distància de seguretat.  Reaccionem com a ciutadans denunciant als veïns i pressionant, els més fidels de l’ordre, aquells que pensen que al final, val més agafar-ho. 

I què es el correcte? Seguir les directrius d’aquells que ja en el passat han agafat els diners de sanitat i educació i els han utilitzat per fer-ne avions militars? Qui diu la veritat? Hi ha un bri de veritat en tot això? Què és veritat i què és mentida? Mor la gent gran, però perquè van trigar tres setmanes a prendre el control de les residències. 

Quina és la llibertat individual de decidir què fer amb la vida d'un mateix i quina és la línia que hem de complir com a comunitat? Com podem viure amb autèntics hooligans de les mesures preses i l'obligació paramilitar de complir tots igual com feixistes o la llibertat de decidir i confiar amb el comportament social.

Perquè hi ha països que només han demanat distanciament social com a Suècia i França torna a les escoles amb unes mesures deshumanitzades als infants.

Ens hem de plantejar les coses i no sentir amor pels nostres governants perquè estem segrestats per ells i la gent compleix sense preguntar quan molts dels que compleixen estan precisament malament per culpa dels mateixos.

Siguem lliures i no creiem amb tanta ceguesa, perquè perillós o no el que està passant, vigilem que la síndrome d’Estocolm no deixi via lliure a un control de la població que pot servir d’excusa, ara ja, per qualsevol cosa. Tota aquesta il·lusió del fals control de la situació ens generarà una situació de Matrix on tothom creu estar segur per una falsa veritat.

Val més preguntar-se per què, que no pas preguntar-se a un mateix què ha fet i sigui massa tard. No sé qui té la veritat o qui té més raó, si es que es pot tenir, però cal estar ben segur, dins de les possibilitats, perquè si no perdrem la llibertat per no voler exercir el pensament crític.
El futur rei Joan Carles amb el dictador Francisco Franco
El futur rei Joan Carles amb el dictador Francisco Franco | AHN
Jordi Martí Font
«El Gobierno más progresista de la historia de España» (quin paper més galdós el de Podemos, perquè el PSOE sempre ho ha estat ple de lladres) ha pactat que la sangonera major se'n vagi sense passar per on passa qualsevol persona que roba un milió o mil milions de vegades menys del que ell ha robat» | «El cap de l'Estat, ara fugit per lladre, a banda de felicitar el Nadal per la tele, deien que era «campechano», queia bé i follava molt. I es veu que això fa com gràcia als súbdits i «humanitza» el poder»
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte»
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte» | Kristina Flour
Roser Iborra
«Tanta por ens fa, el silenci? Tanta por ens fa, estar soles, sols? Acabarem escoltant la rentadora, a aquest pas» | «I un dia et fan adonar que la teva solitud silent no és una enemiga, sinó ben bé al contrari: una amiga per sempre, una aliada necessària»
Dues fotos de  l’Obidiaba i en Sarbjit van presidir l'homenatge que els van fer a la plaça de la Noguera
Dues fotos de l’Obidiaba i en Sarbjit van presidir l'homenatge que els van fer a la plaça de la Noguera | Arran Vic
Roser Iborra
Crònica personal de Roser Iborra de la manifestació antiracista d'homenatge als dos treballadors morts creuant el Gurri a Vic | «I mentre ens agenollàvem i fèiem un minut de silenci, jo mirava al meu voltant i pensava que aquesta gent jove del Vic sud són la nostra esperança» | «La Laura a la ciutat dels sants es dirà també Fatima al barri del Remei i s’espolsarà dominacions molt velles. Pren-ne nota, Anna Erra: perquè girar-s’hi d’esquena també és racisme»