El Diacrític

Dies tristos, incerts, segrestats, terribles, diferents

«Enyorem les abraçades, els petons, les mans sense guants i les boques destapades. Si ens besem pel carrer, tremolaran les cases, cauran les teules, ens ferirà un llamp. I ens escridassaran des dels balcons inhòspits»

Unes pèrdues essencials

| 06/05/2020 a les 22:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, confinament, covid19, coronavirus
«Hem descobert que necessitàvem les flors, els núvols i els camins amb papallones més del que ens pensàvem»
«Hem descobert que necessitàvem les flors, els núvols i els camins amb papallones més del que ens pensàvem»
«L'Home Buit es rosega cruelment les ungles, sense retirar-se els guants. No busca l'estructura convexa de queratina, feta de cèl·lules traspassades. Ni tirar de la cadena de la tassa del neguit on els nervis s'acumulen esperant el salfumant que els desintegri. Només li interessa desfer el plàstic que li ha segrestat el tacte.»

(Xavier Jiménez Montero)

Dies tristos

Hem descobert que necessitàvem les flors, els núvols i els camins amb papallones més del que ens pensàvem. I els arbres que s’omplen de fulles tendres, que ens llepen amb ombres noves.

Enyorem les abraçades, els petons, les mans sense guants i les boques destapades. Si ens besem pel carrer, tremolaran les cases, cauran les teules, ens ferirà un llamp. I ens escridassaran des dels balcons inhòspits.

Enyorem els dinars de família (les calçotades, les paelles, les castanyades, els berenars)  i les cerveses amb les amigues, amb els amics. Als bars, ara que les nits comencen a ser vellutades i les llunes van rodant i les estrelles foraden el cel com agulles de cosir les nits.

Dies incerts

Deien que ens passarien a la fase 1, però encara no. I arreu on miris parlen de contagis, de morts, d’altes, de baixes, de corbes, de denúncies si.

Jo voldria parlar només de persones: persones malaltes, persones mortes, persones recuperades. Amb angoixes i tristeses i petites alegries. Amb noms, amb cognoms, amb adreça i família, amb amistats. O no: sense casa, sense feina. Fins i tot, ara, sense carrer.

Dies segrestats

Alarmes generals per contenir virus i gent. Per silenciar injustícies, per collar més el jou. 

A tal hora, passejar una mica. A totes les hores que convingui, a treballar. Tu sí, tu no. Si ets vella, ets vulnerable. Si ets nen o nena, ets vulnerable. Si estàs a l’atur o si fas anar les rodes essencials, ets molt vulnerable. Però no essencial.

Dies terribles

Que per anar a la feina hagis de morir ofegat i ni et trobin. Que per anar a la feina hi hagis d’anar malalta, malalt. Que per anar a la feina hi hagis de deixar la pell, el cos, l’ànima.

Que els colors s’hagin oblidat de l’arc de Sant Martí.

Que si plou se’ns foradin els paraigües.

Que les pancartes omplin només calaixos futurs.

Dies diferents

Que treballi tothom, que treballem menys, que ho repartim tot.

Que casa meva sigui casa teva si és que hi ha cases d’algú.

Que creixin tomaqueres als balcons i als horts. Enciams, albergínies, pèsols, carbassons. I la flor taronja de la carbassera, i les blanques de les acàcies, dels saücs.

Que les escoles vagin als boscos, als carrers.

Que les fonts ragin aigües netes. Que les platges siguin nudistes o no, però molt amples i per a tothom.

Que els volcans escombrin els dies morts.
Imatge il·lustrativa
Maria Saladich
Maria Saladich
A la nova entrega de 'De més verdes en maduren' de la il·lustradora Maria Saladich, les iaies tenen cert respecte a sortir de casa
Assemblea de sòcies de la Directa
Assemblea de sòcies de la Directa | Víctor Serri
Sara Blázquez
Article de Sara Blázquez publicat originàriament a Mèdia.cat amb motiu del número 500 i el 14è aniversari de la Directa | «Els mitjans cooperatius s’ajuden els uns als altres per difondre continguts i reforçar la visió conjunta d’un periodisme que concep la informació com a bé comú i no com una mercaderia»
La fotògrafa Alba Pifarré es retrata ella mateixa alletant a la seva filla
La fotògrafa Alba Pifarré es retrata ella mateixa alletant a la seva filla | Alba Pifarré
Alba Rosique i Mireia Serra
La psicòloga perinatal Alba Rosique i Mireia Serra reflexionen en aquest article sobre el cos, la maternitat i la lactància | «I amb la por arriba el discurs patriarcal que menysté el cos de les dones, fent-nos dubtar d’ell i del que és capaç de fer enxufant-nos tots els artefactes haguts i per haver que valen un ronyó i que són necessaris si vols que el teu fill creixi sa i faci galtones i sacsonets com els dels anuncis de la televisió»