L'any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, Joan Colom, un home de quaranta anys i pare de tres fills, va ser cridat a files. Poc després va morir de tifus en una presó de Lleida. Va ser enterrat a la ciutat, però anys més tard les seves restes van ser traslladades en secret al Valle de los Caídos, el monument construït durant la dictadura franquista on van acabar enterrades desenes de milers de persones, moltes de les quals víctimes republicanes. La família no ho va saber fins dècades després. Va ser el seu net, l'escriptor anoienc Joan Pinyol, qui va descobrir què havia passat amb les restes del seu avi i va iniciar una llarga lluita per recuperar-les.

Aquesta història real és el punt de partida d'Avi, et trauré d'aquí, la nova producció de Teatre Nu, que estrena temporada aquest dimecres 4 de novembre a la Sala Atrium de Barcelona. L'espectacle adapta el llibre homònim de Joan Pinyol i converteix la recerca familiar en una reflexió sobre les ferides encara obertes de la Guerra Civil i el franquisme, la memòria de les víctimes i les dificultats per obtenir justícia i reparació. La proposta compta amb la dramatúrgia i direcció de Víctor Borràs Gasch i les interpretacions d'Àurea Márquez i Miquel Malirach, que assumeixen diversos personatges al llarg d'un relat que travessa gairebé noranta anys d'història.


Una història familiar que revela una injustícia col·lectiva

El cas de Joan Colom és una de les moltes històries vinculades als trasllats de restes humanes al Valle de los Caídos durant el franquisme. El règim va reunir-hi milers de cossos procedents de fosses i cementiris d'arreu de l'Estat, en molts casos sense que les famílies en tinguessin coneixement o hi haguessin donat el consentiment.

En el cas de la família Pinyol, la descoberta va significar haver d'afrontar una nova dimensió de la pèrdua: saber que l'avi no descansava al lloc on creien que havia estat enterrat, sinó en un monument associat a la dictadura. A partir d'aquí, Joan Pinyol va emprendre un procés de recerca i reivindicació per aconseguir el retorn de les restes familiars. Una lluita que ha transcendit el cas particular i que connecta amb les demandes de moltes altres famílies que encara reclamen poder identificar, recuperar i enterrar dignament els seus morts.

El llibre Avi, et trauré d'aquí ja havia traslladat aquesta experiència a la literatura, i la història també havia estat objecte d'un documental. Ara, Teatre Nu n'ofereix una nova lectura a través del llenguatge escènic. La companyia explica que ha escollit aquesta història perquè parteix d'una experiència propera, però permet abordar una qüestió que afecta el conjunt de la societat. Joan Pinyol, que durant molts anys va ser professor de literatura a l'institut Pere Vives Vich d'Igualada, és una figura vinculada al territori on treballa Teatre Nu. Segons la companyia, la seva experiència simbolitza «una de les grans ferides d'una societat que no ha sabut, o no ha volgut, mirar de cara la seva pròpia memòria».


Entre el teatre documental i la ficció poètica

L'adaptació escènica no es limita a reproduir cronològicament els fets que va viure la família. La proposta combina el llenguatge documental amb la ficció poètica per explorar les relacions entre memòria i oblit, entre la història col·lectiva i la intimitat familiar.

Àurea Márquez i Miquel Malirach interpreten diversos personatges i transiten per diferents moments històrics: la guerra, la postguerra, la Transició i el present. El relat incorpora fragments de cartes, documents i cançons que ajuden a reconstruir les vivències de diferents generacions i a mostrar com les conseqüències de la repressió franquista s'han prolongat molt més enllà de la dictadura.

L'escenografia, dissenyada per Llorenç Corbella, parteix d'un espai essencial concebut com una caixa que pot transformar-se en arxiu, tomba o escenari. El muntatge utilitza també les imatges, la il·luminació i l'espai sonor per transitar entre els fets documentats i la seva representació simbòlica. La il·luminació és de Marco Rubio, l'espai sonor de Laia Vallès, el vídeo de Nina Solà i el vestuari de Nídia Tusal. Amb aquests recursos, la companyia busca construir una peça que no parli únicament de la violència política i les seves conseqüències, sinó també de l'amor familiar, el dol i la persistència del record.
 
La memòria històrica, una qüestió encara oberta

L'estrena d'Avi, et trauré d'aquí torna a situar en primer pla una de les qüestions pendents de la memòria democràtica: el dret de les famílies a saber què va passar amb els seus parents i a recuperar-ne les restes.

El Valle de los Caídos ha estat durant dècades un dels principals símbols de la dictadura franquista. La presència de restes de persones traslladades sense el consentiment familiar ha motivat llargues reclamacions per part de descendents que demanen exhumacions, identificacions i retorns. La història de Joan Pinyol posa rostre a aquestes reivindicacions. Més enllà dels procediments administratius i judicials, mostra com una decisió presa durant la dictadura pot continuar condicionant la vida de diverses generacions. En aquest sentit, el títol de l'obra, Avi, et trauré d'aquí, expressa una promesa familiar, però també una exigència de reparació que continua vigent.

Teatre Nu planteja l'espectacle com un recorregut pels darrers noranta anys de la història del país, a través d'una experiència que encara no s'ha tancat. La companyia vol posar en escena els silencis que han acompanyat moltes famílies i la necessitat de restituir la dignitat de les persones que van patir la repressió.