Fa dies que miro les places. Les d'ara, plenes de gent que no vol perdre el barri, i les d'aquell maig de fa quinze anys, que em tornen al cap. Del 15M recordo l'emoció: la sorpresa d'adonar-te que ja no estaves sola i, d'un dia per l'altre, formaves part d'una comunitat. Aquests dies l'habitatge ha passat del carrer al Congrés, i del Congrés a unes eleccions, i a saber com acabarà. Però la pregunta que em torna amb les places és la d'aleshores: què en queda, quan la gent se'n torna a casa?

Una protesta no s'acaba quan s'acaba l'acció. Sovint és llavors quan comença la part més difícil: sostenir-la. Què necessitem per poder desobeir, protestar o organitzar-nos quan fer-ho té conseqüències? I, sobretot, què necessitem perquè una acció no sigui només un gest puntual, sinó que pugui formar part d'una lluita sostinguda?

Quan parlem de mobilització acostumem a fixar-nos en allò que es veu: la manifestació, l'ocupació d'un espai, l'acció de desobediència. Però darrere de qualsevol d'aquestes accions hi ha una infraestructura que les fa possibles: qui organitza, qui posa diners, qui cuida, qui acompanya jurídicament, qui comunica, qui obre espais per trobar-se i qui manté viva la xarxa quan l'acció ja ha deixat de ser notícia. El moviment per l'habitatge ho mostra aquests dies: darrere de cada manifestació hi ha sindicats, associacions de veïnes i persones que ja hi eren abans i que hi seran després.

Una votació, guanyada o perduda, no és l'únic que es juga. La repressió sap que no sempre necessita impedir una protesta: de vegades n'hi ha prou d'augmentar-ne el cost, introduir por, desgast i incertesa, i aconseguir que la propera vegada hi hagi menys gent disposada a participar-hi. Com explica el col·lectiu Irídia a la «Guia pràctica per a l’activista. Riscos i autoprotecció davant al criminalització», l'objectiu no és només castigar qui actua, sinó dificultar que una comunitat pugui tornar a actuar. Per això una caixa de resistència, una defensa jurídica o una xarxa de cures no són elements secundaris de l’acció. Són infraestructura política; són formes d'autodefensa.

Però n'hi ha una altra que sovint costa més de veure: la cultura. Una comunitat no només necessita recursos per actuar. Necessita també poder explicar-se què està fent, recordar per què ho fa, reconèixer-se en els altres i imaginar que les coses poden ser diferents. Necessita un relat propi. 

Gramsci ens va ajudar a entendre que el poder no es manté només a través de la força. També ho fa quan una determinada manera d'entendre el món es converteix en sentit comú, quan allò que és històric i polític acaba semblant natural i inevitable. Per això la disputa política és també una disputa cultural: qui posa nom a les coses, quins conflictes són visibles, quines veus són legítimes i quines alternatives podem arribar a imaginar.

El mateix acte pot ser llegit de maneres radicalment diferents. En el cas dels cinc activistes de Palestine Action, empresonats preventivament a Alemanya des de fa més d'un any per una acció contra una seu d'Elbit Systems, el que per als activistes és desobediència civil per impedir la complicitat amb el genocidi que Israel comet a Gaza, per a la fiscalia és un delicte. I amb el càrrec d'organització criminal, no es jutja només un fet, sinó un grup. Abans que arribi cap sentència, ja hi ha una disputa sobre com s'ha d'anomenar allò que ha passat. La cultura és també aquest lloc de disputa.

L'art és una de les maneres d'intervenir-hi. Per això em sembla insuficient pensar-lo com allò que arriba després de la política: primer passa el conflicte i després l'artista el representa. L'art pot fer moltes altres coses. Pot fer visible allò que no ho era, guardar memòria, donar forma a una experiència compartida o permetre que persones que encara no es reconeixen com a part d'una mateixa comunitat hi trobin un llenguatge comú.

No vol dir que tot art hagi de ser militant ni que la cultura hagi de posar-se al servei d'una causa. Vol dir una cosa més senzilla i més profunda: la cultura participa en la manera com una societat entén el que li passa.

Ho vam experimentar amb «No Callarem». El 2018, en plena mobilització contra la censura i la repressió de la llibertat d'expressió, vam organitzar a la Model la Setmana de la Llibertat d'Expressió, amb debats, concerts, activitats culturals i accions artístiques. La cultura no era l'acompanyament d'una reivindicació que passava en un altre lloc. Era una forma de fer política: crear un espai de trobada, produir un relat compartit i construir comunitat allà on la repressió intentava produir silenci.

El 15M també ens va deixar aquest aprenentatge. Les places no només van servir per protestar. Van ser escoles d'organització, comunicació, cures, assemblearisme i producció d'un altre llenguatge polític. Els moviments no deixen només consignes. Deixen formes de fer, xarxes, memòries i infraestructures. Potser això és el que avui necessitem recordar quan parlem d'autodefensa.

Autodefensar-nos no és només protegir-nos quan ens ataquen. És construir les condicions perquè puguem continuar actuant quan l'Estat, el mercat o la por intenten fer-nos recular. És tenir recursos per sostenir una persona represaliada, però també tenir una comunitat capaç d'explicar per què aquella persona actuava. És poder resistir el càstig, però també impedir que el relat del càstig sigui l'únic que queda.

Howard Zinn insistia que no som espectadors de la història. La cultura tampoc ho és. No observa simplement els conflictes que passen fora d'ella: contribueix a decidir com els llegim, què en recordem i què som capaços d'imaginar després. Per això l'autodefensa també és cultura.

No només perquè l'art pugui representar una lluita, sinó perquè una comunitat necessita cultura per sostenir-se com a comunitat. Necessita memòria per no començar sempre de zero, relats per disputar el sentit comú i imaginaris per poder veure allò que encara no existeix.

Així, què en queda quan la gent se'n torna a casa? El que haguem sabut construir perquè pugui tornar a sortir.