En paral·lel, Israel va emetre ordres d’evacuació a gran escala, inicialment dirigides a una cinquantena de poblacions del sud i posteriorment esteses a la Bekaa i a Dahyeh, una de les zones urbanes més densament poblades del país. Segons dades de l'Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA), aquestes mesures haurien provocat el desplaçament de més d’un milió de persones, moltes de les quals ja havien estat desplaçades en l’anterior escalada i, en alguns casos, encara no havien pogut tornar a les seves llars.
Aquestes evacuacions massives, que afecten pobles sencers i àrees urbanes densament poblades, plantegen una qüestió central: fins a quin punt responen realment a una lògica de protecció, o bé poden constituir una forma de desplaçament forçat prohibit pel dret internacional humanitari?
Evacuacions massives: una mesura excepcional convertida en pràctica generalitzada
Tot i que les ordres d’evacuació es presenten formalment com una mesura de protecció, la seva aplicació en el context actual evidencia una dinàmica de desplaçament massiu i immediat que excedeix el caràcter puntual i excepcional que aquestes mesures haurien de tenir.
Aquest patró no és nou. Ja en l’anterior escalada al Líban, les ordres d’evacuació es van aplicar de manera generalitzada, especialment al sud del país. En el context actual, aquesta dinàmica s’ha intensificat. S’ha instat la població del sud del riu Litani a desplaçar-se cap al nord, i posteriorment ampliant aquestes instruccions a les zones situades al sud del riu Zahrani. La mateixa lògica s’ha reproduït a Dahyeh, on les ordres han afectat simultàniament diversos barris densament poblats, instant als seus residents a abandonar la zona sense previsió clara de retorn.
El dret internacional humanitari no prohibeix l’evacuació de civils, però la condiciona a requisits estrictes. Aquesta només es considera lícita quan respon a la necessitat de protegir efectivament la població civil o per raons militars imperatives, i sempre que es dugui a terme en condicions que garanteixin la seguretat, la dignitat i el benestar de les persones afectades.
En aquests context, la reiteració d’ordres d’evacuació a gran escala, aplicades sobre territoris extensos i poblacions senceres, planteja dubtes substantius sobre la seva compatibilitat amb aquests requisits. La manca de garanties clares sobre les condicions del desplaçament i sobre la possibilitat de retorn reforça aquests interrogants, especialment quan aquesta pràctica esdevé recurrent.
Protegir la població civil? La narrativa oficial i els seus límits
En les ordres d’evacuació emeses per l’exèrcit d’Israel, s’afirma que, per motius de seguretat, la població ha d’abandonar determinades zones o mantenir-se allunyada d’instal·lacions vinculades a Hezbollah. Aquesta justificació presenta les evacuacions com una mesura orientada a la protecció de la població civil. Tot i així, moltes vegades aquestes ordres només especifiquen la zona afectada i que es bombardejarà, sense donar més indicacions ni explicacions.
Tanmateix, la seva implementació planteja seriosos interrogants. Les ordres són sovint massives, poc clares i d’execució imminent, generant situacions de por i desorganització entre la població, que es veu obligada a desplaçar-se sense disposar d’informació suficient ni de temps per planificar adequadament l’evacuació.
Tot i que les ordres d’evacuació es presenten formalment com una mesura de protecció, la seva aplicació en el context actual evidencia una dinàmica de desplaçament massiu i immediat que excedeix el caràcter puntual i excepcional que aquestes mesures haurien de tenir
Aquestes limitacions afecten de manera especialment greu determinats col·lectius. Persones d’edat avançada, malalts o persones amb mobilitat reduïda sovint no disposen dels mitjans necessaris per evacuar en les condicions exigides. Al mateix temps, fins i tot per a aquells que sí que poden fer-ho, la manca d’informació clara sobre destinacions segures o sobre la durada de l’evacuació limita la capacitat de prendre decisions informades.
A això cal sumar-hi la manera com es comuniquen aquestes ordres. L’ús de les xarxes socials, en molts casos durant la nit, contribueix a generar un estat d’alerta permanent i dificulta encara més una resposta organitzada per part de la població civil.
La secretària general d’Amnistia Internacional, Agnès Callamard, ja va advertir el 2024 que les ordres d’evacuació dirigides als residents de Dahyeh eren inadequades, destacant l’ús de mapes confosos i terminis extremadament curts, així com la seva difusió nocturna a través de xarxes socials. En el context actual, Kristine Beckerle, subdirectora regional per l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica d’Amnistia Internacional, ha reiterat aquestes crítiques, subratllant que aquestes mesures no constitueixen garanties efectives de protecció, ja que no proporcionen informació suficient ni tenen en compte les limitacions reals de la població afectada.
En aquest context, les ordres d’evacuació no només generen desplaçament, sinó també una expectativa creixent d’escalada militar. Al sud del país, aquestes instruccions han anat acompanyades del temor, posteriorment confirmat, d’una incursió terrestre potencialment prolongada. A Beirut, l’ordre d’evacuació a Dahyeh ha estat percebuda com l’avantsala d’una destrucció a gran escala. Aquestes percepcions es veuen reforçades per les declaracions polítiques com les del ministre de finances israelià, Bezalel Smotrich, que va amenaçar amb que Dahyeh acabaria com Khan Younis, al sud de Gaza.
Dahyeh, als suburbis del sud de Beirut, on s'han emès ordres d'evacuació massives que han afectat moltíssima població Foto: Núria Roma
Què diu el dret internacional humanitari?
El dret internacional humanitari és molt clar pel que fa a la protecció de la població civil en conflictes armats. El principi de distinció entre civils i combatents s’aplica en tot moment i s’estén també als béns civils. A més, les parts en conflicte han d’adoptar totes les precaucions possibles per minimitzar els danys a la població civil, incloent-hi, quan sigui necessari, l’emissió d’ordres d’evacuació.
Així doncs, el dret internacional humanitari no prohibeix aquestes ordres però les sotmet a condicions estrictes tant en la seva justificació com en la seva implementació material. Per tant, aquestes només són lícites quan responen a la protecció de la població civil o a raons militars imperatives. Entre els requisits d’implementació, destaca la necessitat de garantir que la població disposi de temps suficient per evacuar, que el desplaçament es pugui dur a terme en condicions de seguretat i que els civils puguin accedir a un lloc adequat, amb condicions de salut, higiene i dignitat. A més, aquestes evacuacions han de tenir caràcter temporal i permetre el retorn tan aviat com les circumstàncies ho permetin.
Malgrat tot, i d’acord amb el principi de distinció, els civils continuen estant protegits encara que no puguin o no vulguin evacuar. L’emissió d’una ordre d’evacuació no habilita la part que la dicta a atacar indiscriminadament la zona afectada i per tant, obliga al compliment dels principis de distinció i proporcionalitat.
El dret internacional humanitari prohibeix de manera clara el desplaçament forçat de civils. En aquest sentit, quan les ordres d’evacuació no compleixen amb els estàndards exigits o no ofereixen alternatives reals, poden esdevenir coercitives i constituir un desplaçament forçat. Aquesta qüestió es especialment rellevant en contextos de desplaçaments massius que afecten poblacions senceres.
Així mateix, aquest marc jurídic concep les evacuacions com a mesures excepcionals i vinculades a circumstàncies concretes. Quan s’apliquen de forma generalitzada i recurrent sobre territoris extensos, es desdibuixa la seva naturalesa protectora i s’intensifiquen els dubtes sobre la seva compatibilitat amb el dret internacional humanitari.
En definitiva, tot això posa de manifest que el fet d’ordenar una evacuació no garanteix, per si mateix, la protecció efectiva de la població civil. En determinats contextos, aquestes mesures poden, fins i tot, generar nous riscos per als civils, qüestionant així la seva funció protectora.
Quan evacuar no implica estar fora de perill
Més enllà dels requisits jurídics, la realitat sobre el terreny demostra que evacuar no sempre implica la reducció del risc per a la població civil.
Les primeres ordres d’evacuació van evidenciar les dificultats pràctiques d’aquests processos. La població civil es va veure obligada a desplaçar-se de manera precipitada, generant llargues cues a la carretera. Trajectes que en condicions normals haurien estat curts es van convertir en hores de trànsit, exposant els civils a situacions d’alta vulnerabilitat durant el mateix desplaçament.
A aquestes dificultats s’hi suma la manca d’espais realment segurs on dirigir-se. A 5 de març, les autoritats libaneses havien habilitat 399 refugis arreu del país, dels quals 357 ja estaven complets. Aquesta situació va obligar a moltes persones a reubicar-se en cotxes o al carrer. A Beirut, nombrosos desplaçats s’han hagut d’instal·lar en tendes de campanya a la zona de la platja, suportant condicions molt lluny de poder-se considerar dignes, agreujades per la pluja i el fred. Tot i que el nombre de refugis ha augmentat posteriorment fins a 644, la capacitat continua sent insuficient davant el volum de població desplaçada.
Aquesta situació va obligar a moltes persones a reubicar-se en cotxes o al carrer. A Beirut, nombrosos desplaçats s’han hagut d’instal·lar en tendes de campanya a la zona de la platja, suportant condicions molt lluny de poder-se considerar dignes, agreujades per la pluja i el fred
En aquest context, la manca de seguretat no només es produeix durant el desplaçament o en les condicions de recepció, sinó també en els propis espais on la població busca refugi. El 8 de març a la nit, Israel va dur a terme un atac qualificat com a «quirúrgic» contra un comandant de la Guàrdia Revolucionària iraniana a l’hotel Ramadan Plaza, a Raouche, una zona cèntrica de Beirut. L’atac va causar almenys quatre morts i deu ferits, segons L’Orient Today. Aquest hotel era utilitzat també com a lloc de refugi per a persones desplaçades.
Aquest no va ser un cas aïllat. Dies abans, un altre atac contra un hotel a Hazmieh, a prop de Beirut, havia causat la mort d’una treballadora i havia deixat diversos ferits. Pocs dies després, un nou atac a Ramlet al-Baida, davant de la costa de Beirut, on moltes persones desplaçades s’havien instal·lat en tendes, va provocar, segons el Ministeri de Salut Pública del Líban, vuit morts i trenta-un ferits.
Aquests fets posen de manifest que els espais cap als quals es dirigeix la població evacuada no estan necessàriament lliures de risc. En aquest sentit, tot i que els objectius militars puguin ser considerats legítims, els atacs en zones on es concentra població civil desplaçada plantegen seriosos dubtes sobre la seva compatibilitat amb les obligacions de protecció establertes pel dret internacional humanitari.
A més, el contingut d’algunes ordres d’evacuació contribueix a incrementar aquesta situació d’inseguretat. En el cas de Dahyeh, les instruccions difoses a través del compte oficial de l’exèrcit israelià a la xarxa social X advertien que no dubtarien en bombardejar a qui estigués a prop d’operatius o instal·lacions de Hezbollah. Aquest tipus de missatges, en un context de desplaçament massiu, genera confusió i por entre la població civil, que sovint no disposa de la informació ni dels mitjans necessaris per identificar o evitar aquests riscos.
Finalment, l’impacte acumulatiu d’aquestes dinàmiques es reflecteix en les xifres de víctimes. Segons dades de les autoritats libaneses, a 24 de març de 2026 el conflicte ha causat 1.039 morts i 2.876 ferits. D’acord amb UNICEF, almenys 118 nens han estat assassinats i més de 372 han resultat ferits, una xifra que equival, segons l’organització, a una aula de nens afectada cada dia.
En conjunt, aquests elements evidencien que el desplaçament de la població civil no garanteix, per si mateix, la seva protecció efectiva. En determinats contextos, les evacuacions poden fins i tot exposar els civils a nous riscos, qüestionant així la seva funció protectora en la pràctica.
Desplaçament forçat?
En el context en el qual s’han donat aquestes ordres, el que cal analitzar no és només el compliment dels estàndards marcats pel dret internacional humanitari, sinó si, en la pràctica, aquestes mesures poden constituir desplaçaments forçats.
El dret internacional humanitari estableix, com a norma consuetudinària, la prohibició del desplaçament forçat de civils. Aquesta pràctica implica obligar la població a abandonar les seves llars en el marc d’un conflicte armat, no només mitjançant l’ús de la força física, sinó també a través de la coerció, les amenaces o la creació de condicions que no deixen una alternativa real a la població. En aquest sentit, el desplaçament forçat es caracteritza per l’absència d’un consentiment genuí i lliure.
Les advertències de bombardejos imminents i la manca d’informació precisa han generat pànic i desorganització, obligant la població a desplaçar-se en condicions de gran incertesa. A més, els atacs en zones on s’havien reubicat persones desplaçades evidencien que la promesa de protecció no sempre s’ha materialitzat
Al Líban, el component de voluntarietat és més que qüestionable. Les ordres d’evacuació s’han emès de manera massiva i sovint sense especificar objectius concrets, generant situacions en què àmplies zones queden definides com a potencialment perilloses, sense espais clarament segurs dins d’aquestes. Les advertències de bombardejos imminents i la manca d’informació precisa han generat pànic i desorganització, obligant la població a desplaçar-se en condicions de gran incertesa. A més, els atacs en zones on s’havien reubicat persones desplaçades evidencien que la promesa de protecció no sempre s’ha materialitzat, reduint encara més la capacitat de decisió de la població.
A tot això, cal afegir-hi l’escala d’aquestes mesures. Més d’un milió de persones, han estat afectades, sovint de manera simultània. Així mateix, la manca d’indicacions clares sobre la durada de l’evacuació i sobre les condicions de retorn, especialment en zones com el sud del país on s’ha iniciat una incursió terrestre, fa pensar que aquests desplaçaments poden prolongar-se en el temps i esdevenir, de facto, indefinits. A més, no s’han d’oblidar les amenaces del Ministre de Defensa d’Israel quan mencionava que els residents del sud del Líban no tornarien a les seves llars al sud del riu Litani fins que la seguretat dels ciutadans del nord d’Israel estigués assegurada. A aquestes declaracions també s’hi poden sumar les del Ministre israelià Smotrich, qui novament ha tornat a amenaçar el Líban, aquesta vegada mencionant l’annexió del sud del Líban mencionant que aquesta vegada els bombardejos al sud han d’acabar amb un canvi en les fronteres d’Israel.
En aquest context, la combinació de coerció indirecta, manca d’alternatives reals, escala massiva i incertesa sobre el retorn apunta a una possible qualificació d’aquestes evacuacions com a desplaçament forçat en el sentit del dret internacional humanitari.
Estratègia militar
Més enllà de la justificació formal d’aquestes ordres com a protecció de la població civil, aquestes també responen a una lògica militar concreta: reconfigurar l’espai operatiu mitjançant el desplaçament massiu de la població civil.
La idea de desplaçar a la població civil de les zones on es pretén atacar dona certa llibertat d’actuació, ja que això fa que sigui més fàcil portar a terme operacions militars sense haver de comptar amb la limitació que suposa tenir civils en la zona de combat. Aquest fet suposa que degut a que el nombre de civils és menor, es pugui intensificar la capacitat ofensiva, i convertir una zona que en principi estaria protegida, en una zona de combat més ampli.
A la vegada, aquesta mateixa idea al sud, serveix per crear una zona de seguretat de facto. Israel ha declarat diverses vegades que vol una zona de seguretat a la seva frontera nord. Una idea que no és nova i que ja va portar-se a terme durant l'ocupació israeliana al Líban que va durar fins l’any 2000. Per tant, per crear aquesta zona de seguretat, desplaçar a la població del sud, els permet no només atacar, sinó també portar a terme una incursió terrestre i operar, en certa manera, lliurement. Això a més, tal i com ja va declarar el Ministre de Defensa d’Israel, suposa que el retorn de la població estigui condicionat al compliment dels objectius militars.
Porta a qüestionar-se el fet que aquesta ocupació militar pugui ser temporal, o la utilització del territori com a moneda de canvi alhora de negociar un desarmament de Hezbollah, o si realment, l’objectiu final, és la redefinició de les fronteres d’Israel
Aquest terreny, per tant, també crea un espai possible per portar a terme una ocupació militar, que com ha estat declarat pel Ministre de Finances, també pot buscar altres objectius, com la reconfiguració del territori. Malgrat és cert, que no tota presència militar suposa una annexió del territori, en el cas del sud del Líban, Israel ja ha manifestat en reiterades ocasions la seva intenció. A més, no cal oblidar, que tal i com ja va denunciar FPNUL, la força provisional de les Nacions Unides pel Líban, Israel estava construint un mur, més enllà de la línia blava, la línia de separació entre Israel i el Líban. Tot plegat, sobre terreny, porta a qüestionar-se el fet que aquesta ocupació militar pugui ser temporal, o la utilització del territori com a moneda de canvi alhora de negociar un desarmament de Hezbollah, o si realment, l’objectiu final, és la redefinició de les fronteres d’Israel.
Per altra banda, aquesta estratègia militar també comporta un impacte a la població afectada. El desplaçament de la població ja va ser una estratègia durant la guerra del 2023-2024, fent que molta gent del sud només pogués tornar a casa pocs mesos abans de la guerra actual. Per la qual cosa, un nou desplaçament comporta també un impacte acumulatiu sobre una població ja cansada. Aquest fet també comporta una fatiga col·lectiva així com un desgast social. Israel podria estar buscant la pèrdua de suport per part de la població xiïta a Hezbollah. Malgrat això, aquest impacte també podria tenir un efecte contrari en una guerra prolongada, on Hezbollah pogués reorganitzar-se i guanyar suport social per aquells que creuen en la resistència, i creuen que l’Estat libanès no té la capacitat per poder recuperar el territori.
Finalment, la facilitat amb la qual s’estan emetent aquestes ordres d’evacuació massives reforça la narrativa de control territorial i superioritat operativa. El patró no és nou, a Gaza ja es van utilitzar aquest tipus d’evacuacions com a pas previ a operacions militars de gran abast. Això apunta a un model operatiu que transcendeix la protecció de la població civil.
En aquest context, les ordres d’evacuació ja no són una mesura estrictament preventiva i passen a ser un instrument de gestió del territori i de la demografia en un escenari de guerra. Quan el desplaçament esdevé condició per operar militarment, el retorn no està assegurat i és condicionat a objectius militars, la seguretat dels civils queda en segon pla, i el desplaçament va acompanyat de coerció i no voluntarietat, la compatibilitat d’aquestes ordres amb el dret internacional humanitari esdevé profundament qüestionable.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
