Quan va començar la història d’aquesta publicació?

Tot va començar el 2020, quan es va fer el projecte ‘El Fil de la Cooperació’ de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central i del Museu del Ter. Primer, li van encarregar a en Gerard Vallejo fer un estat de la qüestió del que s’havia escrit sobre la història del cooperativisme a Catalunya Central. A les comarques on l’Ateneu treballa: Osona, Berguedà, Bages, Moianès, Lluçanès i Solsonès i, en aquell moment l’Anoia. Arran d’això, vam escriure la primera publicació del projecte, amb el títol ‘Història del cooperativisme a la Catalunya Central, un estat de la qüestió i reptes de futur’. A partir d’això vam veure quines mancances hi havia. Per exemple, vam veure que al Berguedà s’havia de fer més recerca i vam contactar amb en Daniel Raya, que el coneixem perquè vam fer la carrera junts, el màster junts i estem al mateix programa de doctorat.

I d’aquest fet en va sortir la publicació sobre el cooperativisme al Berguedà i la de La Familiar.

Sí. I després, clar, fent el primer llibre, vam veure que a Osona estava bastant estudiat, ja que hi ha el llibre d’en Josep Casanovas, del cooperativisme a Osona, que té una visió comarcal. De cada poble també hi havia publicacions. Però clar, jo, que soc de Sant Pere, vaig veure que de La Familiar, que és la cooperativa que hi ha i que encara funciona, no hi havia res. Vaig pensar que podria fer alguna cosa quan tingués temps. Llavors, m’hi vaig posar coincidint amb què els socis volien fer una commemoració, perquè es va fundar l’any 1920 i volien celebrar el centenari. L’any 2020 no van poder-ho fer pel Covid i ho van anar retardant fins al 2023, ja que l’any 1923 és quan es va comprar l’edifici actual on hi ha la Coope. Vaig escriure un fulletó de sis o set pàgines, però els vaig dir que caldria fer-ho millor. Vaig anar-ho desenvolupant en estones lliures, anava investigant, visitant els arxius, llegint… I l’última accelerada va ser gràcies a una subvenció de la Diputació de Barcelona que vam demanar a través de l’Ajuntament de Sant Pere perquè financés la publicació en paper.
 
Per què La Familiar es considera una cooperativa emblemàtica?

Perquè és de les poques que van ser fundades fa més de cent anys, i que tot i els molts entrebancs ha continuat funcionant. A més, es tracta d’un dels edificis més antics que hi ha a Sant Pere, està ben bé al mig del poble. Totes les coses que es fan al poble tenen lloc o passen al costat. La cooperativa la van tancar després de la Guerra Civil i la van prohibir. Van ficar-hi, a l’edifici, la seu de Falange. Després ho van mig abandonar i uns quants antics socis i d’altres de nous la van tornar a obrir. Després d’aquesta reobertura, tant el bar com la botiga sí que eren cooperatives, però amb els anys van passar a llogar l’espai a altres empreses. El bar, al voltant del 1970, i la botiga, als anys 90, tot i que va continuar portant-la la mateixa persona, el que va passar a SL. La Familiar va néixer com una cooperativa de consum i la compra de l’edifici va ser un pas ben important.

Quina ha estat l’evolució des dels inicis de fa més de cent anys fins ara?

Al principi, al 1920, la cooperativa era només de consum. Llogaven els baixos d’un altre local. Van començar al carrer Mas Colell, que ara és el Carrer Castanyer. Amb l’èxit de la cooperativa i l’augment de socis, el 1923 van comprar els terrenys per construir-hi l’edifici actual. No s’ha pogut trobar quan van durar les obres o quan es va inaugurar, però devia ser el 1924 o el 25. Gràcies a tenir un edifici propi, va anar a més enllà de ser una cooperativa de consum. Primer de tot, van obrir un bar, un cafè, amb sala de billar per a la recreació dels socis. L’altre pas va ser obrir una secció de pa. Es feien el pa ells mateixos i també es feien els embotits amb una carnisseria pròpia. També s’oferia servei de crèdit i una mutualitat per malaltia o invalidesa. Això van ser els serveis que van tenir des de la construcció de l’edifici fins a la Guerra Civil. Després de la Guerra Civil, l’edifici va estar molts anys ocupat pels de la Falange, que el van destrossar bastant. Van haver de reformar l’edifici abans de reobrir-lo, i molts diners es van haver d’invertir en això. Van obrir el bar i la botiga. Volien oferir serveis benèfics, però es van quedar sense diners i no van poder.

Quina és la vinculació emocional del poble amb La Familiar?

Al principi, als anys 20 i 30, era el principal centre obrer de Sant Pere, perquè no hi havia res més. A la Segona República es va fundar un sindicat al poble i, de fet, molts que eren de la cooperativa també eren del sindicat. Tanmateix, la cooperativa era el principal centre obrer de Sant Pere, el que fa que adquireixi certa notorietat. Després de la guerra, quan es va tornar a obrir, va significar recuperar la botiga més gran que hi havia, a més de la que feia més diners. De fet, a Sant Pere n’hi ha poques de botigues de queviures, i la coope és l’única que té servei de carnisseria. Pel que fa al bar, també, va ser un dels més emblemàtics després de la guerra.

Com descriuries el procés de documentació per fer el llibre?

Primer, vaig mirar l’arxiu de la mateixa cooperativa. El problema és que com que va estar tants anys tancat després de la Guerra Civil, no conservaven res dels inicis, la documentació comença l’any 64. Tenien llibres d’actes dels anys 64 al 74, i això em va anar molt bé. Després, vaig buscar altres documents, permisos d’obres, balanços, que també em van ser útils. El que em vaig trobar és que de l’any 74 al 92 no hi havia res. I a partir del 92, ja hi havia juntes, actes, de tot, fins ara. El següent pas va ser anar l’Ajuntament de Sant Pere, que té l’arxiu. Vaig continuar amb l’Arxiu de la Subdelegació del Govern de Barcelona, que tenen l’arxiu del govern civil. Totes les associacions havien de demanar permís per constituir-se i havien d’anar enviant les actes regularment. Vaig poder trobar-hi informació des de l’acte de fundació fins al 34. Després vaig anar a l’arxiu militar, on hi havia expedients dels sumaríssims després de la Guerra Civil, on vaig trobar expedients de socis jutjats, tot i que no se’ls jutjava com a cooperativistes sinó com a anarquistes o d’esquerres. També vaig consultar la causa general i molta premsa de l’època, tant la cooperativista com la local de la Vall del Ges. Finalment, vaig completar-ho amb entrevistes i fons personals de veïns, que em van anar molt bé. Vaig localitzar descendents que guardaven llibretes de socis o de comptes. Per exemple, l’Anna Maria Prats guardava tot de documentació que van tramitar per reobrir la coope als anys cinqunata i seixanta. El seu pare i el seu avi havien estat molt ficats a la cooperativa, i ella en guardava comunicacions.
 
Hi havia altres cooperatives a Sant Pere?

Sí, la Cooperativa Sanperense (1903-1932), també de consum, però més petita que La Familiar. Vaig tenir la sort que a l’arxiu de Barcelona hi havia el seu dossier. Trobant-hi un Josep Forn com a figura principal, vaig anar a la botiga del poble que es diu Ca la Forn, i vaig demanar si sabien alguna cosa. Resulta que era un avantpassat seu, i que a les golfes encara guardaven sis volums de registre de socis i fins i tot el taulell original. Li he dedicat un capítol al llibre, per poder fer context. També perquè molts socis de la Sanperense van anar a la Familiar. 

Quin paper va tenir la cooperativa durant la Guerra Civil?

Tot i ser formalment neutrals, la majoria dels socis eren republicans o de la CNT. A partir del 1937 els anarquistes van controlar la cooperativa. Per això, en acabar la guerra, la van acusar de ser un focus anarco-republicà. Això va justificar-ne el tancament.

Hi va haver represàlies?

Sí. Alguns socis van marxar a l’exili, altres van ser empresonats i tres van ser executats, que van ser els principals líders anarco-sindicalistes de Sant Pere. No els castigaven per ser cooperativistes, sinó per la seva militància. Les cooperatives eren neutrals, en principi, però la seva massa social tenia unes simpaties. Per exemple, a les eleccions del 12 d’abril del 31, quan es proclama la República, són eleccions municipals. A Sant Pere hi havia 9 regidors, i d’aquests, 5 eren socis de la coope i eren de candidatures republicanes. El primer alcalde republicà va ser soci fundador de la cooperativa, també. 

Com es va recuperar la cooperativa?

Va ser molt difícil. Els franquistes havien confiscat l’edifici i no era fàcil demostrar la propietat. A més, els botiguers locals s’oposaven a la seva reobertura. Només als anys 60, quan van aparèixer els papers de propietat, es va poder legalitzar. La refundació va ser liderada per persones sense perfil d’esquerres: antics socis carlins o de joventuts catòliques. Tot i adaptar-se a les normes franquistes (cooperativisme controlat, sense democràcia interna), encara així van tenir molts problemes legals.

I actualment, quantes persones sòcies hi ha?

Ara mateix hi ha 105 socis i a Sant Pere som 2.500 habitants. Tenint en compte que cada persona sòcia arriba a tota la família que hi ha al darrere, la cooperativa abasta un bon nombre d’habitants. Al principi ho van fundar una vintena de socis i a mitjans dels anys vint ja anaven cap a uns 70. Vaig trobar un llistat de l’any 37 que deia que n’hi havien 99, després l’any 38 diu, 106. 

La publicació digital es pot consultar al web del Museu del Ter i al web de l’Ateneu, però la publicació en paper on es pot trobar?

Per la gent que ho vulgui comprar, s’ha de comprar a través de la cooperativa. I jo també ho repartiré a les biblioteques de Sant Pere, de Torelló, de Vic, a la Biblioteca Nacional de Catalunya i a la de la Universitat Autònoma, que és on treballo. Després, a part d’això, també ho enviaré a la Fundació Roca i Galès, que tenen una biblioteca de cooperativisme i a l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central.