El bosc sempre ha estat un espai de vida, de treball i de resistència. Però també, històricament, un territori on la presència femenina ha estat silenciosa, invisibilitzada. Avui, aquesta realitat comença a canviar: cada cop més dones trepitgen el bosc com a tècniques, enginyeres, brigadistes o propietàries forestals, reivindicant el seu lloc i aportant noves mirades a la gestió del territori.

Segons la Diagnosi inicial de gènere del sector forestal, cinegètica i pesca continental de Catalunya, les dones no superen el 12 % de la població ocupada en cap dels principals subsectors forestals. Només representen el 5 % de les peons i operadores de maquinària forestal, un 12 % de les serradores, un 27 % de les tècniques i fins al 41 % de les enginyeres forestals. A més, menys del 35 % de la propietat forestal unititular és femenina. Les xifres són clares: el bosc, encara avui, continua sent un espai majoritàriament masculí. 

Tot i això, enmig d’aquest escenari desigual, hi ha dones que han decidit no quedar-se al marge. S’han entrevistat algunes d’elles en el marc del projecte «Plantes Oblidades - Valorització d'aliments forestals per a una gestió sostenible del territori», impulsat per tres entitats de l’àmbit de l’agroecologia– Eixarcolant, Sambucus i Fundació Emys – amb el grup de recerca EtnoBioFiC de la Universitat de Barcelona i la Xarxa per a la Conservació de la Natura, i finançat per Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea.

Dones de Bosc

«Durant molt de temps m’he sentit sola en un món molt masculinitzat, però això m’ha fet més forta i convençuda que la nostra veu hi ha de ser», explica Clara Santamaría, propietària forestal i membre de l’associació Dones de Bosc. El seu testimoni reflecteix la situació de moltes dones que, després de dècades d’invisibilitat, comencen a ocupar un lloc actiu en la gestió de les seves finques. A Catalunya, on més del 70 % del territori és superfície forestal i la major part és de propietat privada, la incorporació de dones a associacions de propietaris i agrupacions de defensa forestal marca un canvi profund. Encara costa que es reconegui la nostra saviesa i la capacitat de gestió. Sovint es posa en dubte una decisió presa per una dona. Tot i això, pas a pas, anem guanyant respecte. La clau és continuar fent visible la nostra feina i demostrar resultats», explica Santamaría.

El relleu generacional és un altre gran repte. «El bosc és molt més que una herència material; és un llegat de valors i coneixements. Les noves generacions venen amb més obertura i ganes d’innovar, i això em dona esperança», afegeix.

Amb aquest esperit va néixer Dones de Bosc, la primera associació de propietàries forestals d’Europa. La iniciativa busca visibilitzar, connectar i donar suport a les dones vinculades al territori forestal. Des d’una mirada que combina tècnica i sensibilitat, la xarxa promou la formació, el debat i l’arrelament com a eixos per construir una gestió forestal més sostenible i equitativa.

L’enginyeria forestal: un espai on la igualtat avança

Des dels despatxos fins al terreny forestal, les enginyeres aporten una mirada tècnica imprescindible. Una d’elles, amb set anys d’experiència en empreses privades i administració pública, explica que aquest és, en general, un dels àmbits on ha percebut un progrés clar cap a la igualtat. «Treballo majoritàriament amb homes i sempre m’hi he sentit respectada. Tot i així, cada vegada coincideixo amb més dones, tot i que encara costa veure’n en càrrecs directius». 

També destaca la importància de la flexibilitat que algunes empreses i institucions han incorporat, especialment en moments vitals com la maternitat: «La reducció de jornada o el teletreball no m’han allunyat de la professió; al contrari, m’han permès continuar-hi amb estabilitat. És cert que limita una mica el treball de camp, però m’ha ajudat a mantenir-me activa sense renunciar-hi». El seu relat posa de manifest un matís important: no tots els sectors forestals evolucionen al mateix ritme, però l’enginyeria forestal és un dels espais on la igualtat es fa més visible.
 
Les mans que treballen el bosc

A Bellver, Lagar Sáez talla troncs amb destresa i confiança, mostrant la professionalitat de les dones al món forestal. Aquesta brigada és una de les poques municipals pròpies a Catalunya. «El bosc és dur, però també just: si treballes bé i amb seguretat, no importa si ets dona o home”, afirma, mentre es corda el casc abans de posar en marxa la motoserra.

Amb els carnets europeus de motoserrista (ECC1, ECC2 i ECC3) i formació en gestió de recursos naturals, Lagar ha aconseguit convertir la seva vocació en professió. «Vaig ser l’única dona de la meva promoció a l’Escola d'Oficials Forestals del Pallars. Al principi imposava, però aviat vaig aprendre que no cal més força, sinó més tècnica i organització. La traça i el coneixement del territori són les teves millors eines», explica.

El seu testimoni mostra un canvi de paradigma: les dones no només entren al bosc, sinó que hi posen la seva empremta professional. Lagar reconeix que, tot i ser l’única dona del seu equip, mai no ha patit discriminació directa. «Hi ha molt respecte i cooperació. La força física pot ser un repte, però la tècnica compensa qualsevol diferència». Lagar té clara també la importància d’obrir camí a les noves generacions perquè s’acostin al bosc sense por: «Cal donar oportunitats per provar-ho. El voluntariat o les jornades de descoberta són eines molt potents per conèixer aquest món.

La recol·lecció silvestre: saber i sostenibilitat

El paper de les dones recol·lectores ha estat històricament essencial en la preservació del coneixement ecològic i en la sostenibilitat dels recursos forestals. Ho explica una de les treballadores de Can Colomé dels Escarabats, una empresa d’inserció laboral vinculada al sector forestal: «Treballar al bosc m’ha fet sentir més lliure i segura del que faig. El gènere no hauria de ser un límit, però encara ho és a molts llocs. Sovint els homes tenen menys càrrega a la llar i poden dedicar-se de ple a la seva feina; nosaltres hem de demostrar el doble per ser valorades igual». Tot i això, aquesta dona parla del bosc com un espai d’empoderament. «Quan veus els resultats del teu treball t’adones que el respecte arriba quan et veuen fer». 

Les recol·lectores i treballadores forestals reclamen, sobretot, formació, visibilitat i referents femenins. Són conscients que la desigualtat estructural no desapareix només amb bones intencions, sinó amb polítiques reals i espais de suport.

Camins de futur

Les dones que habiten el bosc, des de la propietat fins a la recol·lecció, comparteixen una mateixa voluntat: fer del sector forestal un espai d’oportunitats i equitat. Les seves propostes són concretes: incorporar la perspectiva de gènere en la formació forestal, crear xarxes de mentoria i suport, donar visibilitat a les professionals i propietàries, i garantir polítiques públiques que reconeguin la diversitat de rols i sabers.

«Crec que la millor manera és donar referents i mostrar històries de dones que ja hi treballem, perquè això inspira a d’altres”, explica Clara Santamaría. Potser aquest és el fil que uneix totes aquestes veus: la necessitat de fer visibles històries que abans quedaven en silenci.

El bosc, amb la seva complexitat i ritme, es converteix en un reflex del canvi que aporten les diferents mirades: cada decisió, cada acció i cada projecte contribueixen a un paisatge més ric, resilient i equilibrat. Quan la gestió es fa des de la cura i el respecte, el bosc deixa de ser només un recurs i esdevé un espai viu i compartit.