A internet proliferen espais on l’odi a les dones es converteix en identitat col·lectiva. Són la manosfera i els incels, comunitats d’homes que culpen el feminisme dels seus fracassos i construeixen discursos que deriven sovint en violència digital i, en alguns casos, física. La sociòloga i activista feminista Sílvia Semenzin analitza aquest fenomen i adverteix del paper que hi juguen les plataformes i els algoritmes, però també de les estratègies per revertir-lo. Doctora en sociologia digital, va impulsar una llei pionera a Itàlia contra la difusió no consentida d’imatges íntimes i col·labora amb la Comissió Europea i el Consell d’Europa per avançar cap a una internet més feminista i justa. A principis d’octubre la vam acompanyar en un acte organitzat en el marc del Festival Protesta. 

Per començar, què és exactament la manosfera i com s’hi ubiquen els incels?

La manosfera és un conjunt d’espais digitals on homes —en la seva majoria heterosexuals— es troben per compartir idees sobre el feminisme i el gènere des d’una perspectiva clarament misògina. Dins d’aquest entorn hi ha diverses comunitats, algunes molt diferents entre si, però totes unides per un fil comú: l’odi a les dones. Els incels són la seva expressió més autodestructiva. S’autodefineixen com a célibes involuntaris: homes que no tenen relacions sexuals amb dones i que culpen les dones i el feminisme d’aquesta situació. Consideren que les dones han canviat les regles del joc i que ells han perdut els privilegis que tenien. En alguns casos, això deriva en discursos i fins i tot accions violentes.

Quin perfil tenen? Com han evolucionat aquests grups i quin paper hi juguen les xarxes?

Els incels sovint es defineixen a si mateixos com a “lletjos” o “fracassats”. Es veuen com escombraries de la societat i construeixen teories molt simples sobre com les dones escullen parella: per bellesa, diners i estatus —la teoria Look, Money, Status. El fenomen neix als anys noranta, però amb internet i les xarxes socials ha crescut molt. I no és casualitat: la misogínia també ha crescut. Vivim un moment d’auge de l’extrema dreta, i l’odi a les dones n’és una de les seves estratègies polítiques principals. Avui la manosfera ha deixat de ser un nínxol. S’ha infiltrat a les xarxes mainstream. A TikTok o Instagram hi trobem influencers que, sota discursos de “millora personal” o “coaching masculí”, reprodueixen idees masclistes. La misogínia ven, genera viralitat. I així, molts joves acaben normalitzant l’odi al feminisme a través de l’humor, els memes o continguts aparentment inofensius.
 
Has comparat aquestes comunitats amb les teories de la conspiració. En què s’assemblen?

Comparteixen una mateixa lògica paranoica: la idea que tot conspira contra ells. Els incels creuen que el feminisme i les dones han creat una societat on els homes són discriminats per defecte. Això els porta a refugiar-se en grups tancats on se senten compresos, però també més radicalitzats. Molts viuen una soledat enorme, una manca d’educació emocional i sexual. Això no vol dir justificar-los, però sí entendre que darrere de l’odi hi ha un dolor i una desconnexió emocional profundes. Quan aquesta frustració es combina amb discursos conspiranoics, el resultat pot ser tràgic: alguns homes han arribat a cometre atacs violents contra dones en nom d’aquesta ideologia.

Per què creus que aquests discursos atrauen cada vegada més joves?

Per por. Por a perdre un poder que sempre han tingut. El feminisme qüestiona privilegis molt arrelats, i això incomoda. L’extrema dreta ho ha entès i ho ha convertit en part del seu projecte polític: vol fer-nos tornar enrere, tornar les dones a casa i callades. El problema és que aquests discursos arriben a joves que no s’identifiquen amb la dreta, però que se senten insegurs o desorientats. I els ofereixen una identitat fàcil, un culpable. D’aquí la seva eficàcia.

«El feminisme qüestiona privilegis molt arrelats, i això incomoda. L’extrema dreta ho ha entès i ho ha convertit en part del seu projecte polític» 

Quin paper tenen els algoritmes i la governança de les plataformes?

Les plataformes digitals no són neutrals: estan construïdes per fer negoci. I el negoci es basa en mantenir-nos connectats i indignats. L’odi genera clics, i els clics generen diners. Les dades mostren que les dones som el principal objectiu de la violència digital, però a les empreses tecnològiques no els interessa frenar-ho: la misogínia és rendible. Els algoritmes premien els continguts polèmics i polaritzats, i això fa que la violència contra les dones es reprodueixi i amplifiqui. Parlem molt de regular les plataformes, però jo soc escèptica. Els qui dirigeixen les grans big tech —Elon Musk, Mark Zuckerberg— tenen una agenda política pròpia, i avui s’han alineat obertament amb la dreta més autoritària.

Com es connecten aquestes comunitats amb altres moviments antifeministes?

Ara tot està més interconnectat. Fa uns anys els incels eren un nínxol marginal, però avui s’han convertit en referents dins l’antifeminisme global. Les comunitats més “toves” de la manosfera comparteixen objectius amb les més extremes: recuperar els privilegis masculins i silenciar les dones. El més preocupant és la seva capacitat per establir xarxes internacionals. L’extrema dreta sap coordinar-se molt millor que els moviments progressistes.
 
Ets especialista en violència digital. Quines formes adopta aquesta violència?

Moltes. Des del llenguatge d’odi i les amenaces de violació fins al ciberassetjament, l’enviament d’imatges sexuals no desitjades o la difusió sense consentiment d’imatges íntimes. A Itàlia vam descobrir un web amb 700.000 usuaris dedicat exclusivament a compartir fotos i vídeos de dones sense permís. Alguns homes col·locaven càmeres ocultes en vestidors o al carrer per gravar-les. Avui, amb la intel·ligència artificial generativa, qualsevol pot “despullar” una dona amb una sola foto. És aterridor. Cada nova tecnologia sembla portar una nova forma de violència. I això passa perquè la majoria de tecnologies estan dissenyades per homes, des d’una mirada masclista. Com pot sorprendre’ns que les plataformes siguin sexistes si el seu origen ho és?

Hi ha una connexió entre la violència digital i la física?

Totalment. No són mons separats, són un mateix continuum. Una dona pot trencar amb una parella controladora i trobar-se que ell publica les seves fotos íntimes o les seves dades personals. A partir d’aquí, pot començar l’stalking, les amenaces o fins i tot agressions físiques. La violència digital pot ser igual o més devastadora, perquè no s’atura mai: el contingut queda a la xarxa per sempre. El 55% de les dones que han patit difusió d’imatges íntimes no consentides han pensat en treure’s la vida. És gravíssim.

Quines conseqüències socials i polítiques té tot això?

L’objectiu de la violència de gènere —també la digital— és silenciar-nos i expulsar-nos de l’espai públic. Quan una dona rep amenaces, sovint acaba autocensurant-se o desapareixent de les xarxes. Això és molt perillós: si les dones deixem d’ocupar espais digitals i polítics, la misogínia guanya. Per això és fonamental visibilitzar-ho i resistir-hi col·lectivament.

«Les dades mostren que les dones som el principal objectiu de la violència digital, però a les empreses tecnològiques no els interessa frenar-ho: la misogínia és rendible»

Tu vas impulsar una llei contra la difusió d’imatges íntimes. Quins avenços hi ha hagut a Europa?

Estem en un moment de canvi, encara que no serà fàcil. La Unió Europea està elaborant una directiva sobre violència de gènere que inclourà quatre formes de violència digital, entre elles els deepfakes. Els estats hauran d’adaptar les seves lleis per tipificar aquests delictes. Crec que hem d’entendre que no és només un problema tècnic o legal, sinó polític. Necessitem moviments socials connectats i un feminisme interseccional que uneixi lluites: contra la violència, el racisme, l’autoritarisme i el capitalisme tecnològic.

Quines eines tenim per protegir-nos?

La seguretat absoluta no existeix, però podem minimitzar riscos. Cal educar-nos en privacitat digital: saber què compartim, amb qui, com protegir les nostres dades. Però no podem caure en el discurs de “no t’exposis, no enviïs fotos”. Això seria com dir a una dona “no surtis al carrer amb faldilla”. El problema no és que les dones s’exposin, sinó que hi hagi homes disposats a violar la seva intimitat. Per això la resposta ha de ser col·lectiva i política, no només individual.
 
Quin paper hauria de tenir l’educació?

Central. Hem d’introduir educació sexual i afectiva a les escoles, parlar de consentiment, de relacions, d’emocions i també d’ús digital. A Itàlia, per exemple, l’educació sexual està prohibida, i això té conseqüències terribles. L’educació pot ser la millor vacuna contra la radicalització i la misogínia. Però cal voluntat política per aplicar-la.

Com podem promoure altres models de masculinitat?

Això és feina dels homes. Necessitem que siguin ells qui eduquin altres homes cap a masculinitats més lliures i feministes. Els estereotips també empresonen els homes, els imposen la necessitat de ser forts, rics, exitosos. I això és devastador. Hi ha projectes inspiradors, com Broders, una plataforma on els homes poden parlar de les seves relacions i emocions amb suport de psicòlegs i experts en gènere. O FemBloc, aquí a Catalunya, un col·lectiu que ajuda dones víctimes de violència digital a eliminar contingut de la xarxa i a defensar-se legalment. Iniciatives com aquestes mostren que un internet feminista és possible.

Quin consell donaries a les persones joves que es troben amb discursos masclistes a la xarxa?

No sempre val la pena discutir amb els trolls. A vegades és més útil invertir l’energia a construir discursos alternatius que no pas respondre a l’odi. Però quan estem a prop d’algú —un amic, un company— sí que és important parlar-hi, trencar el silenci. Dir “això és violència” pot semblar poca cosa, però és així com es trenquen les cadenes del masclisme. No canviarem res en un dia, però cada gest compta.

Per acabar, ets optimista?

Sí. Tot i que porto anys treballant en entorns molt durs, no he perdut l’esperança. Si no, no faria el que faig. Crec que la societat està arribant a un punt de saturació i que cal canviar. El feminisme i la pressió col·lectiva funcionen. Davant d’un poder tan gran, el que tenim nosaltres és el nombre. Som moltes, i això encara pot fer tremolar internet.