Vaig veure Jouer avec le feu (Jugar amb foc) per poder-la presentar dins del Festival Protesta 2025, en representació de la Xarxa de Docents —una xarxa nascuda per combatre els discursos d’odi i els antifeminismes a les aules—. Havia de fer una presentació sobre la pel·lícula i sobre la Xarxa, amb un discurs d’aquells més formals, però després de veure-la em va ser impossible mantenir la distància. Tenia moltes ganes d’enfocar la presentació cap als neguits i les preguntes que m’havia generat, de parlar del que m’havia remogut. Però no era el moment per fer-ho, així que me les vaig guardar per dins.

I al final, això és justament el que busca el Festival Protesta, no? Experiències que et remoguin, que t’obliguin a mirar el món una mica diferent de com hi has entrat. Que marxis amb més preguntes que respostes —i amb una mica de foc per dins.

Així que em va tocar mirar-la des d’un lloc molt ple: com a professional que treballa amb adolescents, com a activista (feminista) i com a mare. I des d’aquesta triple mirada, Jugar amb foc em va tocar fort. Perquè és molt fàcil parlar de feixisme o de masculinitats en crisi quan és un debat teòric, o quan els protagonistes són «altres». Però… què passa quan el noi que s’acosta a aquests discursos és el teu fill, el teu alumne, algú que estimes? Què fas quan el foc et crema literalment a casa? Com poses el límit? Com reacciones sense perdre el nord, la tendresa i l’amor? Quan el que fa va totalment en contra del que li has ensenyat i mostrat? Com no sentir-te culpable? Gens fàcil.
 
El film de Delphine i Muriel Coulin explica la història d’un pare, Pierre, ferroviari i exsindicalista, que cria sol els seus dos fills després de la mort de la mare. El petit segueix un camí més «normatiu» (estudis, objectius professionals, etc) però el gran comença a fascinar-se per la violència i pels discursos d’extrema dreta. I aquí comença la fractura entre dos mons masculins: el del pare que es desfà i el del fill, que no hi troba un lloc. Tot està explicat amb una humanitat desarmant i una tendresa que fa mal. El personatge del pare és, alhora, devastador i profundament tendre. Encara que sembli incapaç d’escoltar del tot el seu fill, se li nota aquella manera suau —i una mica torçada— de voler ser-hi, de fer-li costat com pot. Tot plegat barrejat amb el neguit, la impotència i la por pel que està passant. I, al cap i a la fi… qui no en tindria?

La pel·lícula no dona respostes fàcils, però obliga a mirar-ho de cara. El pare viu la situació com un fracàs personal, però el que veiem és, en realitat, un fracàs col·lectiu. No podem combatre aquestes derrotes sols, cadascú des del seu racó, pensant que «ja hi arribem tard».

Ens hauríem de preguntar si realment hem sabut escoltar-los, els nois.  Si hem entès el seu malestar o si, simplement, els hem deixat sols dins d’una tempesta que els exigeix ser-ho tot i no ser res alhora.

Quan no hi ha acompanyament, algú altre ocupa el buit. I aquest «algú» ja té un nom: ultradreta. Han après molt de pressa a fer una cosa que nosaltres, com a societat, hem perdut: atendre emocionalment els nois, fer-los sentir part d’una comunitat, d’un grup, d’un tot. Els ofereixen pertinença, força i sentit. I nosaltres, mentrestant, hem confós el seu silenci amb indiferència i hem perdut l’ocasió de poder escoltar i acompanyar des d’una mirada feminista i anticapitalista.
 
Convivim amb una generació que creix amb la sensació que no hi ha futur —i massa sovint som nosaltres, els adults, qui alimentem aquesta idea. Precarietat laboral, crisi climàtica, impossibilitat d’emancipar-se… un còctel perfecte per sentir ràbia. I aquí és on els discursos d’odi troben terreny fèrtil: arriben com a promeses fàcils, ràpides i aparentment valentes. Perquè ara, ser feixista, fins i tot mola: és ser antisistema, és rebel·lar-se. Però, si gratem una mica, veiem que no hi ha res més submís que seguir una ideologia i uns líders que et diuen com has de ser per sentir-te lliure.

El repte, ara, és no caure en la desesperança. Sí, potser arribem tard. Però no podem transmetre als joves que tot està perdut. No podem renunciar a la possibilitat de recuperar-los, d’escoltar-los sense por ni paternalisme.

Com a societat, necessitem reconstruir una comunitat educativa, familiar, social i política compartida, capaç d’abordar aquestes ferides sense culpabilitzar-nos, però tampoc amb ingenuïtat. Les famílies hi tenim un paper, però no tot el pes. Els professionals també, però no sols.

Això va de teixir xarxes, de fer pinya, de recuperar la comunitat. D’entendre d’on venim per poder llegir el que ens està passant —no per fustigar-nos, sinó per aprendre a fer-ho millor. I si ens hem equivocat (que segurament sí), poder reconèixer-ho, demanar disculpes, i tornar a començar.

Jugar amb foc parla d’això, i de molt més. D’un pare que no sap com arribar al seu fill. D’un home que sent culpa mentre el món canvia de sentit. D’una societat que ha deixat d’escoltar i preguntar i ara es qüestiona per què el foc s’estén.

Si hi ha una lliçó que em deixa aquesta pel·lícula, és que el que crema no és només la ràbia dels joves, sinó el nostre silenci davant la seva desesperança.

Potser no cal apagar el foc, sinó enderrocar les estructures que l'alimenten. Sense reprimir-lo. Vol dir entendre d’on surt i aprendre a encendre’l d’una altra manera.