El Diacrític

Passa la vida, passa la vida...

Jordi Martí Font fa una repassada entre irònica i crítica amb l'estat actual del procés sobiranista i tots els seus actors

«Quan tot s'acabi -ja em direu quan-, caldrà fer allò que sempre cal fer: balanç i veure a on érem, a on som i a on podem anar. De moment, la son creix i passa la vida»

La disjuntiva del diable o l’intent de liquidar l’Esquerra Independentista

| 04/06/2017 a les 22:12h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, processisme, procés, procés sobiranista, CUP, independentisme, independència
Manifestació de l'Esquerra Independentista a Barcelona l'octubre de 2013
Manifestació de l'Esquerra Independentista a Barcelona l'octubre de 2013 | Xarxa Penedès
Aquesta notícia es va publicar originalment el 04/06/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa dies que això del procés va deixant rastres de canvis que podrien ser determinants per a tot el que vindrà, de la mateixa manera que podrien no voler dir res més que un allargament que no seria el primer cop que es dona ni molt menys. De fet, l'única lògica del procés fins al dia d'avui és aquesta: passar i esperar. Anem per punts, per exemple, deu:

1.- Germà Gordó, el pare superior del tant per cent, es veu que no plega tot i que fins i tot els del seu partit, la vella Convergència repintada, li ho han demanat. I és que qui no sap fer res més poca cosa pot fer si no fa, precisament, allò que sempre ha fet i que és l'únic que sap fer.

2.- Es veu que ara Òmnium i l'ANC també demanen data i pregunta, com si fossin de la CUP, tot i que és clar que no imiten aquesta organització perquè tothom sap, menys la dreta dretana espanyola i el seus periodistes (deixeu que els anomeni així tot i que no ho són), que la CUP ni marca temps ni dona idees al procés en general, o això diuen i repeteixen.

3.- El gran debat sobre la compra d'urnes sembla que s'ha resolt de la millor manera. Dos empresaris les faran i així, de pas, alguna cosa en trauran i alguna feina donaran. «Donar feina», quina expressió, no?

4.- Al món sencer es veu que ens miren, opinen i, segons qui ho explica, tot és bo o tot és dolent. Des d'aquí, sabem ben clarament que fer-ho és fer-ho i parlar de fer-ho és tota una altra cosa, precisament l'única que ara i des de fa anys tenim.

5.- Fent recopilació d'articles i textos sobre el procés per a un proper llibre, m'he adonat que la rebaixa del discurs propi és tan gran que fa feredat. «Ho volem tot» i «Capgirem la història» situats avui com a lemes sonen estranys i llunyans, sense cap mena de dubte, i això cal que ens faci reflexionar.

6.- Al setembre hi havia d'haver un referèndum i es veu que encara hi pot ser. Però també n'havia d'haver un al 2014, un altre al 2015 i de moment només tenim no-res. I de tot le que diem poques coses acaben passant. Sembla com si anunciéssim sempre no ja impossibles sinó no realitzables.

7.- Mentrestant, es veu que els moviments socials han revifat no se sap com després que la desaparició de munts d'activistes en el no-res de les institucions ens fes desaparèixer del calendari públic... Quin munt d'afirmacions fetes damunt visions subjectives interessades....

8.- Sí que és veritat que la il·lusió que molta gent d'aquella de «jo no em poso en política» va desapareixent i tothom amb qui parles l'únic que vol és que el que hagi de passar passi com més aviat millor. I de moment, no passa. Potser no ha de passar res...

9.- L'Estat continua amenaçant i amenaçant. De fet, no crec que l'Estat hagi fet res més en els darrers tres-cents anys, però és clar que quan ho fa es converteix en notícia i estén la por entre qui ja en té. I ningú sap què passarà ni com reaccionarem al que passi.

10.- Sembla que els Comuns encara no han decidit què faran quan passi quelcom, si és que passa, tot i que jo continuo entestat a pensar que com que són demòcrates de veritat no només defensaran el referèndum decisiu sinó que se la jugaran per defensar-lo. Altres, dormen a la palla com sempre han fet...

Quan tot s'acabi -ja em direu quan-, caldrà fer allò que sempre cal fer: balanç i veure a on érem, a on som i a on podem anar. De moment, la son creix i passa la vida.

Ara, però, sense cap mena de dubte, ens cal una vaga general per ampliar les lluites que ens donen la vida quan les guanyem i, sobretot, quan les lluitem. La son fuig quan ens belluguem i no quan denunciem els lladres de vida als seus propis tribunals on els seus parents fan de jutges. Només ens podem reapropiar de la vida si vivim, no si esperem no sabem què. I per guanyar la vida ens cal lluitar, un cop més, cent, mil. Com sempre, la lluita és el camí i aquesta és al carrer!
Una de les antenes de la xarxa de telecomunicacions comunitària de Guifi.net
Una de les antenes de la xarxa de telecomunicacions comunitària de Guifi.net | Guifi.net
Núria Coromina Quintana
«Mesures com la imposició de taxes que fomenten la limitació de la cobertura i el desemparament de les zones rurals augmenten les desigualtats en l’accés a Internet i la fractura digital» | «El cas de Torelló té l’agreujant que pretén recaptar una taxa que repercuteix no pas en els veïns de Torelló sinó en els residents dels municipis veïns i per a un servei que no li ha costat res»
Pancarta per denunciar les condicions laborals de Le Porc Gourmet feta per alguns dels treballadors acomiadats per l'empresa, a la plaça Major de Vic
Pancarta per denunciar les condicions laborals de Le Porc Gourmet feta per alguns dels treballadors acomiadats per l'empresa, a la plaça Major de Vic
Roser Iborra
Roser Iborra fa una crítica al supremacisme excloent d'alguns sectors independentistes i al racisme espanyolista | «No blanquegem l’odi i l’exclusió en nom d’una identitat pretesament superior. Som catalans i catalanes, sí: vinguts d’arreu a una terra de pas. Amb costums diversos que ens enriqueixen»
Cua per comprar carbó durant la vaga de la Canadenca. La foto del Fons Brangulí que il·lustra la portada del llibre de Ferran Aisa
Cua per comprar carbó durant la vaga de la Canadenca. La foto del Fons Brangulí que il·lustra la portada del llibre de Ferran Aisa | Fons Brangulí
Jordi Martí Font
Jordi Martí Font recomana el llibre que acaba de publicar Ferran Aisa sobre la vaga de la Canadenca que fa 100 anys va permetre aconseguir la jornada de 40 hores setmanals | «És en la síntesi de lluita i tàctica, de pensament a llarg termini i pràctica resolutiva sense dubtar massa on podem situar els factors que determinaren que una vaga petita com totes les que comencen en la perifèria esdevingués general, revolucionària i aportés una millora de les condicions de la classe obrera que es manté fins a avui»