SETEMBRE CRÍTIC | VOLUNTARIAT EN CENTRES PENITENCIARIS

«La població civil d’un país no assumim les problemàtiques relacionades amb les presons»

El projecte Portes Obertes ofereix un acompanyament individualitzat als interns de diversos centres penitenciaris

Ramiro Pàmpols, amb noranta anys, és voluntari a les presons Brians 1, Brians 2 i Quatre Camins

Palestina: la ferida oberta del món

| 08/09/2025 a les 08:10h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Setembre crític, presó, presons, sistema penitenciari, fundació La Vinya, entrevista, entrevistes
«S'han d’estudiar quines tecnologies hi ha per aplicar un sistema més obert, on els interns puguin viure en allotjaments més petits, puguin sortir a treballar i arribar a construir una vida».
«S'han d’estudiar quines tecnologies hi ha per aplicar un sistema més obert, on els interns puguin viure en allotjaments més petits, puguin sortir a treballar i arribar a construir una vida». | Anna Montraveta Riu
Aquesta notícia es va publicar originalment el 08/09/2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cada dimarts al matí des del 2017 el Ramiro Pàmpols, que ha complert noranta anys, fa de voluntari a diferents centres penitenciaris de Catalunya. Forma part de la Fundació La Vinya, concretament del projecte Portes Obertes, que fa deu anys que existeix i que ofereix un acompanyament individualitzat als interns. Parlem sobre el funcionament del sistema penitenciari, de les alternatives i d’un possible futur sense presons.

En què consisteix Portes Obertes?

Anem a tres centres: a Brians 1, a Brians 2 i a Quatre Camins. Puntualment a alguna altra presó. El nostre treball consisteix a fer un acompanyament humà amb els interns. Nosaltres som un pont entre l’intern i l’equip. L’intern tendeix a donar-te una versió una mica diferent de la que dona a l’equip, perquè es pensa que tu l’ajudaràs més. Que vinguis de lluny, amb un cotxe propi, que no cobris, els fa pensar: «aquest senyor deu ser més bona persona el funcionari contractat per la Generalitat».

Quina creu que és la funció dels voluntaris penitenciaris? 

En primer lloc, som transparents i no tenim por de parlar. En segon lloc, humanitzem: atenem situacions primàries i fem que l'intern ens pugui mirar els ulls. Nosaltres a l’intern no li demanem mai què va fer. Humanitzar és que quan surtin pensin que trobaran gent com els voluntaris. I, en tercer lloc, intentem fer un treball polític. Volem tocar una mica les estructures de les presons i millorar-les. Si diem que es tortura lligar els interns, això és polític. Que no tinguin privacitat a la cel·la, també és polític. Nosaltres denunciem tot allò que no respecta els drets humans.

Com són les cel·les?

Normalment, s’ubiquen al primer pis dels mòduls i cada una és per a dos interns. No tenen privacitat. És a dir: la dutxa i el bany estan un al costat de l’altre sense cap cortina. El llit tampoc no té cap separador. I aleshores, tant si et dutxes com si has d’anar a fer les necessitats, ho fas al descobert, perquè estàs allà sempre amb una altra persona, no estàs mai sol. 

Com s’aconsegueix que tantes persones convisquin en tan pocs metres?

Tothom sap que es consumeix droga a la presó, però ningú s'atreveix a abordar aquest problema públicament. Si no es consumís droga, segurament no s’hi podria viure, hi hauria més tensions i més conflicte.
 

«La societat considera que hi ha gent que és ‘menys persona’». Foto: Anna Montraveta Riu


Quin creu que és l’objectiu de la presó? I es compleix?

Aquesta és la gran pregunta. El llibre Descarcelación, principios para una política pública de reducción de la cárcel de l’Iñaki Rivera és molt recomanable. Ell està en contra de la presó, totalment. Jo potser et diria que funciona per uns pocs, poquíssims. Pels altres hi hauria d’haver un model semblant al dels països nòrdics, que tenen mitjans tecnològics pel control i que viuen amb petits habitatges. Fa poc, un funcionari em va dir: «Aquí estem criant infants». Això explica que de vegades hi ha interns a qui els fa por de sortir de la presó. S’acostumen a una rutina i és fàcil que a la sortida s’ajuntin amb els ambients d’abans i tornin a delinquir. El que vol ser una solució no ho és mai del tot. Aquesta infantilització és una paraula clau per mi.

Tot i això, les condicions dels centres i les conductes per part de personal no són exemplars. L’Organització Mundial contra la Tortura va emetre un informe aquest any que denunciava pràctiques il·legals a les presons catalanes.  Ho ha percebut com a voluntari?

Això passa al Departament de Règim Tancat (DERT), que és el sistema d’aïllament. És una presó dins de la presó per a aquells que han comès un acte violent. Si de nit no es volen posar al llit, els lliguen. I quan denuncies que això és tortura els funcionaris ho neguen. Però que et lliguin de mans i peus són càstigs físics violents. Un altre problema és la taxa elevada de suïcidis. D’aquest tema en parlen molt les mares dels interns, que no tenen pèls a la llengua.

El suïcidi està lligat amb els problemes de salut mental que hi ha a les presons?

La qüestió és que el tipus de tractaments mèdics són molt generalitzats. Els costa molt personalitzar el tractament i només hi ha un psiquiàtric que és a Terrassa. Hi ha gent que va per la sala que sembla zombi. 

Creus que el sistema penitenciari és un sistema que ha fracassat?

La mateixa exconsellera de Justícia de la Generalitat, la Gemma Ubasart, diu que la presó tancada no és el model que cal, que s’han de buscar alternatives. Però la gran resposta és que no tenim recursos. Com que no hi ha recursos, moltes situacions no es resolen.  A la presó, els que arriben amb malalties mentals des de l’exterior, com l’esquizofrènia, marxaran igual. No els tractaran. Et diran que no tenen instal·lacions, que poden allotjar-los quan arriben a una situació límit, però que després han de tornar a la sala amb la resta. Hi ha més casos que no s’estan resolent. Per exemple, quan una persona vol canviar de sexe. L’altre dia em vaig trobar una dona trans a Brians. L’havien portat a la presó de dones perquè estava en tractament, però ara tornava a estar a la presó d’homes. Em deia: «Escolta, és que estic esperant l’operació del penis i no me l’acaben de fer, i jo em sento totalment dona. Però clar, com que tinc penis, he d’estar en un centre d’homes». Aquestes situacions demanen més recursos i solucions.

Des del Grup de Treball del Voluntariat Penitenciari (GTVP), que és un grup format per diferents associacions com la Fundació la Vinya, em deien que parlem de les «segones oportunitats» quan moltes vegades la majoria de gent interna no ha tingut «primeres oportunitats». Quin paper hi juga la pobresa?

Hi ha una relació amb la pobresa molt gran. A més, la població civil d’un país, no assumim les problemàtiques relacionades amb les presons. Els partits tampoc no en volen saber res. Un partit que digui que vol treballar per la rehabilitació dels interns tindrà menys vots que aquell que no ho digui. El govern del silenci és una realitat tan dura com ho és veure podrir-se joves. N’hi ha que hi són des dels 27 als 40 anys i hauran perdut aquests anys jugant al parxís. És brutal el que fem. I no té sentit.
 

«Hauríem d’anar fent passos cap a un sistema diferent, però de forma gradual». Foto: Anna Montraveta Riu


I per què creu que ens sentim tan poc interpel·lats?

Perquè és allò que deia el papa Francesc: són els «descartados». A la societat hi ha ciutadans de primera i de segona. A Europa som ciutadans de primera, tot i que a dins hi ha molts ciutadans que es perceben de segona, com la comunitat gitana, que encara es veu així. Els palestins, pels jueus, són ciutadans de segona. O els alemanys de l’Alemanya comunista que encara no s’han integrat del tot a l’Alemanya federal i tenen complexos. O els rohingyes. Aquesta gent ha d’estar aïllada i viure com si fossin éssers infrahumans. La societat considera que hi ha gent que és «menys persona».

Què creus que s’hauria de fer per millorar el sistema? Quin hauria de ser l’horitzó?

A mi la pregunta em desborda perquè han de ser els tècnics els qui proposin millores i canvis estructurals. S’han de considerar els models de Noruega, Suècia i Finlàndia i analitzar com ho fan. Han d’estudiar quines tecnologies hi ha per aplicar un sistema més obert, on els interns puguin viure en allotjaments més petits, puguin sortir a treballar i arribar a construir una vida. Aquest és el meu desitg. D’aquí a un temps la presó es veurà com una tortura.

S’ha de remar cap a la justícia restaurativa?

Hi ha interns que ho demanen. I això costa... Perquè vas a parlar amb la psicòloga de l'equip i diu: “Ara, tornar a remenar això? Tornar a obrir ferides?” Però si no es tanquen bé, no es tanquen mai. És part de la reparació. Aquests dies he estat fent un recés al País Basc, a Navarra. I ha vingut una noia que és excel·lent, que és una impulsora de la justícia restaurativa entre ETA i les víctimes. En l'àmbit comunitari, no de persona a persona. Han parlat amb l’IRA i coneixen els programes s'han fet a Irlanda i com ho han treballat. Fan feina, però no fan soroll. Diuen que han de reconciliar la societat basca i ho estan aconseguint.

Creu que hem de treballar per l’abolició de la presó o per la restauració del sistema?

Jo soc revisionista. S’ha d’anar fent passos cap a un sistema diferent, però de forma gradual. Em fa por pensar que pot ser de cop. No estem preparats, potser, tampoc, com a societat. Necessitem que s’hi treballi, però que hi hagi un seguiment. 

Considera que l’abolició és una utopia?

Potser sí, però és bo que hi hagi utopia. També cal que hi hagi persones que diguin que hem d’arribar fins allà i, mentrestant, els altres anirem fent fins a la meitat. Els periodistes, en això, podeu jugar un paper molt important: ajudar a sensibilitzar la gent entorn de les presons. Explicar quins són els problemes, que venen de lluny, que sovint neixen de la pobresa, i que les institucions, com a tals, no tenen tots els mitjans per ajudar aquestes persones a sortir d’allà on han quedat atrapades. La societat té alguna cosa a dir. N’és responsable. Les coses no passen perquè sí.
 

Contingut relacionat

La concentració de suport davant del jutjat de Vic ha estat organitzada per Alerta Solidària, Pigot i el Mall
La concentració de suport davant del jutjat de Vic ha estat organitzada per Alerta Solidària, Pigot i el Mall | Ferran Domènech Tona
Ferran Domènech Tona
El fets van ocórrer el gener de 2025, quan un grup de veïns es va concentrar per mostrar el seu rebuig a la presència d'una parada d'Aliança Catalana al mercat setmanal | L'advocat de la defensa denuncia que s'ha pervertit el sentit original del delicte d'odi, adreçat a protegir col·lectius vulnerables
El cementiri dels màrtirs amb la foto d'Abdullah Öcalan a l'esquerra, líder històric del moviment kurd. Al fons, la silueta del barri de Sheik Maqsoud
El cementiri dels màrtirs amb la foto d'Abdullah Öcalan a l'esquerra, líder històric del moviment kurd. Al fons, la silueta del barri de Sheik Maqsoud | Anna Montraveta Riu
Anna Montraveta Riu
Reportatge sobre el terreny d'Anna Montraveta sobre la situació al Kurdistan sirià després del canvi de règim i amb el nou govern provisional sirià | Els kurds han perdut el 80% del territori que controlaven i l'exèrcit s'ha hagut d'integrar en el sirià, tot i que no hi accepten les YPJ, les forces militars femenines kurdes
Rashed Khoudairy és sindicalista de la Nova Federació de Sindicats a Tubas, al nord de Cisjordània, i activista del Moviment de Solidaritat de la Vall del Jordà
Rashed Khoudairy és sindicalista de la Nova Federació de Sindicats a Tubas, al nord de Cisjordània, i activista del Moviment de Solidaritat de la Vall del Jordà | Ferran Domènech Tona
Ferran Domènech Tona
«A la vall del Jordà conreàvem vegetals per a tot el poble palestí i fins i tot els exportàvem. Actualment, l’Estat d’Israel té un agronegoci basat sobretot en els dàtils» | «L’objectiu israelià ha sigut controlar l’aigua palestina de la vall del Jordà, perquè saben que sense l’aigua tampoc pot haver-hi vida»