El 2 i 3 de juliol va tenir lloc la UESCOOP 2025, la tercera edició de la Universitat d’Estiu del Cooperativisme, a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’esdeveniment, organitzat per la Confederació de Cooperatives de Catalunya, va comptar amb la participació de més de 80 cooperatives i va assolir uns 300 visitants durant els dos dies. Habitatge cooperatiu, noves tecnologies, creixement, decreixement, transició ecosocial, col·lectivitat, economies circulars… Són molts els conceptes i eixos temàtics que el cooperativisme aborda de manera regular des de fa anys, amb major o menor mesura i major o menor impacte. Dimecres 2 de juliol a la tarda, però, la UESCOOP 2025 augurava encetar un meló intens, saborós i que semblava haver esdevingut una barreja entre blasfèmia i tabú. Cooperativisme i classe: propostes per ampliar els marges, es titulava l’espai de debat. 

Ni una sola cadira buida a l’aula 7 de la Facultat d’Economia i Empresa de la UAB per escoltar i compartir les propostes de Vidal Aragonès del Col·lectiu Ronda, Montse Santolino de La Directa i Jordi Pastor de l’Ateneu Barcelonès Nord i Capfoguer, amb la moderació de Fati Cevallos, de l’Impuls Cooperatiu de Sants. Abans de començar, l’assistència a la sala aclaria que una reflexió sobre la dimensió de classe dins el cooperativisme català era necessària i viva.

Davant un públic atent i crític, tres ponents amb trajectòries diverses van desgranar mirades complementàries que a estones feien supurar incomoditat al model hegemònic de l’actual economia social i solidària. En un context de crisi sistèmica i precarització creixent, la conversa sobre cooperativisme i classe va esdevenir un espai per mirar de front una realitat incòmoda: quin paper juga —o pot jugar— el cooperativisme en la vida material de la classe treballadora? I, sobretot, quina classe treballadora?

L’advocat laboralista Vidal Aragonès va deixar clar des del principi que parlar de «classe treballadora» avui és assumir una realitat profundament heterogènia i fragmentada: des de persones que cobren 5.000 euros mensuals fins a d’altres que amb prou feines arriben als 500 euros. Algunes gaudeixen d’estabilitat; d’altres, ni tan sols tenen reconeguda la seva relació laboral. Aquesta diversitat no és només econòmica, sinó també subjectiva i cultural, creant barreres invisibles però molt reals entre diferents sectors d'una mateixa classe. La consciència de classe, com apuntava, no és automàtica. No neix del salari ni del contracte, sinó de la comprensió que hi ha interessos antagònics entre qui treballa i qui posseeix els mitjans de producció. I és aquí on el cooperativisme pot esdevenir una eina o un miratge. Perquè fundar una cooperativa trenca amb la lògica capitalista de la competència, però també pot convertir-se en un espai de reproducció de les mateixes dinàmiques explotadores, només que autogestionades. «Ens autoexplotem a límits incontrolables», va sentenciar Aragonès, apuntant una de les contradiccions més vives del sector. 

La xerrada va posar en qüestió si el cooperativisme hegemònic actual té realment la voluntat —i la capacitat— d’arribar als sectors més precaritzats: joves migrants, dones, treballadors sense papers, persones en economia submergida… o si, per contra, està configurat com una mena de «club dels espavilats», una classe mitjana en descomposició que ha trobat en les cooperatives una forma de viure amb valors sense deixar de reproduir privilegis. «Les cooperatives avui dia són dispositius de classe, la cultura organitzacional professionalitzada està impregnada de valors de classe mitjana amb llenguatge tècnic i tot això té un biaix bastant important de classe mitjana que sovint deixa fora el gruix del proletariat», va apuntar Santolino.
 
Des d’aquesta mirada crítica, Jordi Pastor va plantejar una de les preguntes cabdals: coneixem la realitat material de la nostra classe i de la nostra gent? D’altra banda, va assenyalar les dificultats reals per a molta gent a l’hora de cooperativitzar-se: des de l’arrelament en empreses convencionals fins a la manca de capital, passant pels alts nivells d’explotació i el treball fraccionat. «No tothom parteix del mateix lloc», assegurava. S’entreveuen també oportunitats, però, especialment en sectors com l’autònom precari o el relleu empresarial que poden permetre una entrada menys traumàtica al cooperativisme, sempre que es garanteixin condicions dignes i sostenibles. L’externalització de serveis públics (cures, lleure, habitatge) va aparèixer com un àmbit clau de disputa. El cooperativisme pot servir com barrera contra l’extracció de beneficis, però no només parlant del proletariat en tercera persona. «El cooperativisme avui és una suma d’individualitats», qüestionava Pastor, mentre per la seva banda, Santolino recordava que «no es tracta de fer Responsabilitat Social Corporativa amb els pobres, no es tracta d’ajudar-los, sinó de ser-ne part i organitzar-se col·lectivament.»

Algunes preguntes van ressonar amb força: pot el cooperativisme resistir a la barbàrie del capitalisme actual? La pròxima fornada de cooperatives serà realment més radical o esdevindrà una nova forma d’administrar el desastre? Cal construir un nou subjecte polític? Davant les preguntes retòriques, Vidal defensava recuperar l'articulació dels quatre pals de paller per a la classe treballadora: el partit, el sindicat, l’ateneu i la cooperativa, l’advocat laboralista ho va tenir clar, no n’hi ha prou amb gestionar millor la barbàrie del capitalisme.

La crítica va ser profunda i sense embuts: cooperatives amb pràctiques abusives, amb actituds de superioritat respecte als sectors més precaritzats, i una mena d’antropologia inversa on la classe mitjana mira la classe treballadora com un antropòleg observa un coala. Però també va haver-hi lloc per a la confiança: en les pràctiques que trenquen l’aïllament o que ofereixen millors condicions de vida. El cooperativisme històric generava ecosistemes socioculturals, la gent sense formació podia accedir a formació, educació i informació. Tot això eren ecosistemes culturals i ara nosaltres hem de visualitzar tot això més enllà de dir-li a la gent que el que necessita és una cooperativa. 

El cooperativisme, doncs, no és una fórmula màgica, però pot ser una eina potent. Sempre que recordi a qui serveix, des d’on i per què. Si vol esdevenir realment una institució de la classe treballadora —com ho van ser tantes altres abans—, li caldrà reaprendre a mirar des de baix, deixar-se interpel·lar i transformar per les lluites reals, i no només oferir projectes ordenats i ben pensats. «No necessitem més cooperatives de cultura organitzacional ni de resolució de conflictes, sinó projectes que parteixin de la realitat material de la majoria», va esclarir Santolino referenciant les arrels territorials i comunitàries necessàries per part de l’economia social i solidària. La periodista afegia que «el sistema col·lapsarà tard o d’hora i serem necessàries, l’única economia que sobreviurà serà aquesta.» I amb això, va sentenciar: «No sé si cal construir un nou subjecte polític, però el que hagi de passar passarà quan haguem decidit què toca fer ara».

Va ser una tarda de reflexió densa i viva, amb una sala plena i atenta fins al final. El missatge compartit va ser clar: si el cooperativisme vol ser motor de transformació, ha de sortir de la seva zona de confort i reconnectar-se amb la realitat material de la classe treballadora, recuperant l’arrel cultural, política i comunitària que històricament el va fer néixer. 

Des de la UESCOOP 2025, que cada any aplega centenars de persones, es va confirmar que la pregunta «Al servei de quina classe treballem?» continua sent tan urgent com sempre. Ruptura o inèrcia, amb què ens quedarem?